diumenge, 8 de desembre de 2019

L'EDUARD DE LA COSTA


      El que ara em disposo a escriure, és una cosa que hauria d'haver fet fa força temps enrere. No ha estat poca la gent que, al reduït grup de persones que ens dediquem a localitzar i restaurar construccions de Pedra Seca, ens han afalagat dient-nos que el què fem és una cosa molt meritòria. Potser sí que en té, de mèrit, talment, a parer meu, el mèrit és una cosa irrellevant, ja quan una persona fa una cosa amb la qual gaudeix, el mèrit passa a un segon  terme per esdevenir una cosa secundària. Per a mi, la millor recompensa, és emprar el temps amb una cosa que molt m'agrada i, a més a més, desenvolupant-la immers i gaudint dels plaers de la natura.

         Afortunadament, d'un temps ençà, la gent ha pres consciència que cal  conservar, i si és el cas també restaurar, les construccions de Pedra Seca. L'interès per aquesta mena de construccions ha proliferat tant, que fins i tot la UNESCO ho ha declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Tanmateix, bona part del mèrit, la més important, s'ha d'adjudicar a les generacions que ens han precedit. A aquelles persones que n'han estat els pioners, les quals, van donar un valor arquitectònic a les nostres muntanyes embellint-les a còpia de construir marges, clapers, construccions per emmagatzemar aigua i barraques on aixoplugar-se.

         El temps passa, i mentre passa tot ho desgasta, i a qui més desgasta, és a les persones. Les desgasta fins al punt de fer-les desaparèixer. Però, afortunadament, no han desaparegut totes les persones d'edat avançada que  han estat uns mestres pel que fa a les construccions de Pedra Seca. A Sant Climent, tenim l'honor de comptar amb l'Eduard Condeminas i Diví, més popularment conegut per l'Eduard de La Costa.

         L'Eduard té noranta-tres anys, a punt de complir els noranta-quatre. Una edat en la qual ja no pot fer les feines que a ell més li agradaven. Com eren les construccions de Pedra Seca. L'Eduard ha viscut de la pagesia. Ha estat el que es diu un pagès de soca-arrel. Un treballador d'una tenacitat i un optimisme envejables. Un no parar mai. El que se'n diu un belluguet. Un home que ha dedicat la vida a la família i al conreu de la terra.  
         De les estones compartides amb l'Eduard, recordo que quan jo era petit i acompanyava al pare a un dels camps que ell conreava, i ara em refereixo al camp de l'indret anomenat els Feixars, un camp que termenejava amb un altre que era propietat de l'Eduard, resulta que més d'un dia, a l'hora de dinar, l'Eduard s'atansava fins a la nostra pleta i dinava amb nosaltres. Ell i el pare no paraven de garlar. I jo gaudia escoltant el que ells deien. A mi sempre m'ha agradat més escoltar que no pas parlar. Potser aquesta ha estat una de les causes per la qual, i més d'una vegada, havia estat titllat de nen vergonyós. Tanmateix, és en l'edat novella  quan a un més l'interessa aprendre a fi de preparar-se pel futur. I quina millor manera de fer-ho no és escoltant la veu de l'experiència?  Això sí, sabent discernir el que cal emmagatzemar a la memòria i el que cal rebutjar.
         Centrant-me en la vida de l'Eduard, haig de dir que els seus pares van ser l'Enric i la Mercè, i el seu avi, el Joan Diví Borràs, més conegut pel Pagès Poeta. L'avi Joan va néixer l'any 1872 a la masia de Can Colomer de les Valls. Un paratge que li va inspirar molts dels seus poemes. Això em porta a pensar que existeix una vena artística que uneix l'avi el net. Si l'avi es va valdre dels mots per compondre els seus poemes, el net s'ha valgut de les pedres per demostrar el seu talent pel que fa a les construccions de Pedra Seca.



Joan Diví Borràs - El Pagès Poeta



Dibuix de la casa de Can Colomer de les Valls


       Aprofitant que parlo de Can Colomer de les Valls, vull afegir al relat alguna de les meves experiències. Jo en soc un bon coneixedor de l'indret, ja que la meva família menava un tros de terra davant la casa de Can Colomer. A L'altre costat de la Riera de Salom. De petit, havien estat moltes les vegades que havia acompanyat al pare quan anava a treballar a la vinya de Can Colomer. Les feixes que hi havia a tocar de la casa, les menava el Baldiri Llopart Diví, un altre net del Joan Diví Borràs. D'Aquell llunyà temps, una cosa que molt m'ha quedat gravada a la memòria, ha estat el rellotge de sol que hi havia a la façana de la masia. Els dies de cel blau i sol radiant, quan el rellotge marcava les dotze del migdia, el pare deia: «Ja és hora de preparar el dinar», cosa que m'alegrava amb gran manera. Tanmateix, el dia que li vaig preguntar per què dinàvem tan d'hora, perquè en lloc de fer-ho a les dotze no ho fèiem a l'una com acostumàvem a fer quan anàvem a camps d'altres indrets, ell em va respondre  que el règim feixista que governava en aquella època, per fer la rosca als seus amics nazis, havia fet avançar, pel que feia a l'horari solar, una hora les busques del rellotge. Afegint que el sol, com també els altres elements atmosfèrics, potser eren els únics que feien el que els donava la gana sense haver de témer que els engarjolessin.
         De fet, el pare sempre duia a la butxaca un rellotge que havia pertangut al seu pare, al meu avi Marià, al qual, malauradament, jo no vaig arribar a conèixer. Era un rellotge de butxaca però sense la cadena. El duia ben acotxat,  amb cotó fluix, a dins d'una capseta de llauna. Una capseta rodona i rovellada en què t'hi havies de fixar molt per a poder deduir quines eren les lletres que, en el seu dia,  anunciaven el nom de les pastilles que havia contingut la capsa. Les xifres del rellotge estaven expressades en nombres romans i damunt d'una superfície lacrada de color blau turquesa. El pare, no sempre el portava a la butxaca, hi havia dies que el deixava al cistell de la feina, aquests dies eren els que anava al camp de la Font Pedrosa o al de Can Colomer de les Valls.  En ambdós camps no li feia falta el rellotge, ja que a la Font Pedrosa s'assabentava de l'hora mitjançant els tocs de sirena que emetia la fàbrica de la Companyia Roca, i pel que fa a Can Colomer, a menys que estigués núvol, s'assabentava de l'hora mirant el rellotge de sol que hi havia a la façana de la masia. El rellotge del pare és un rellotge generacional, ja que, quan ell va deixar d'anar al camp, me'l va donar a mi, i jo, en el seu dia, li vaig donar al meu fill gran, el Josep. Per si algú no sap que era el cistell de la feina, haig de dir que era el cistell on portàvem el tiberi. Un cistell que sempre romania al carro. Només es movia a l'hora de cruspir-nos el que hi havia a dintre.
         Un altre record de la vinya de Can Colomer, que a hores d'ara se'm fa una mica decebedor, és el del lloc on acostumaven a deixar l'animal i el carro, lloc on també dinàvem. Resulta que per accedir a la vinya calia travessar la riera. Cosa que podíem fer a peu però no amb el carro. Les ribes de la riera eren tan pronunciades que no ho permetien. A causa d'això, no ens quedava altre remei que deixar el carro al tros del veí, un conreu que menava la família de Cal Currotaco. Dinar allí, a mi, no em desagradava. Ans el contrari,aquell era un indret posseït d'un encant natural. Un indret on hi havia una formidable barraca de Pedra Seca i, a tocar de la paret de la barraca, en una roca de llicorella que havia estat retallada fins a la meitat formant un angle recte, hi havien enganxat dos semicercles de roda de carro, separats l'un de l'altre per uns tres o quatre centímetres. Una construcció que servia de menjadora per al cavall. En la separació entre els dos barrots, el pare hi acostumava a fermar el cavall. Era molt bonic dinar a recer d'aquella barraca amb la companyia de la bèstia de càrrega. Un cavall mansoi al qual jo sempre li donava alguna cosa per menjar, com podien ser garrofes o les peles i el rosegall de la fruita que ens cruspíem per postres. També m'agradava molt menjar quelcom que abans hagués de passar pel foc. Un foc que a mi, com a la majoria de la canalla, era un element que m'apassionava, A part d'afegir-hi llenya, després m'entretenia burjant les brases. Valga dir que en aquella època, els pagesos, durant tot l'any feien foc, tant per preparar el dinar com per cremar brossa. I pel que fa als incendis forestals, eren tan esporàdics, que era raríssim contemplar-ne un. A part que no hi havia tants brètols com hi ha ara, s'ha de dir que els boscos estaven nets com una patena i la major part de les muntanyes eren conreus en què, a part dels arbres, no s'hi veia ni una sola herba. Els ramats d'ovelles i cabres també contribuïen a la netedat dels paratges de muntanya.   
Si abans he dit que el record és agredolç, és perquè tant la barraca com la menjadora on lligàvem el cavall, actualment, només existeixen en el meu record. Un dia que vaig anar a donar un vol per aquella contrada amb la intenció de fotografiar i catalogar l'esmentada barraca, la meva sorpresa va ser majúscula en veure que, tant la barraca com la menjadora, havien estat esborrades del mapa. Un energumen que s'ha fet seu un pegat de terra que és propietat de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, a fi de poder accedir-hi amb cotxe, va ampliar el camí, amb la qual cosa la màquina retroexcavadora va escombrar la barraca i la menjadora. Se'm remou la consciència quan penso amb la permitivitat que existeix amb la gent que es dedica a atemptar contra el patrimoni rural i agrícola, un patrimoni que forma part  de la història local i pertany a tots els climentons. La història d'una gent que, no sense sacrifici i esforç, consta escrita en cada pam de terreny i en cada pedra que configura marges i barraques.    
         Can Colomer, igual que Can Mas de les Valls, han estat i són paratges pròdigs en construccions de pedra seca. Tant pel que fa a marges com a barraques. Jo que he trepitjat cada pam del terreny puc ben assegurar que he vist marges de tota mena: de poca alçada, de mitjana alçada i d'alçada considerable, uns fets amb pedres horitzontals, altres de verticals formant el que se'n diu d'espiga, i altres de mixtos, és a dir, una barreja de les dues modalitats esmentades. El paratge que integra Can Colomer i Can Mas, també és pròdig pel que fa a barraques de Pedra Seca, tant de forma rodona com de parets amb cantells d'angle recte. Amb sostre de falsa cúpula o bé amb embigat de troncs d'alzina, un embigat  que en el seu origen, havia estat cobert amb lloses de llicorella. També se n'han trobat, tot i que menys, les que tenien la teulada feta amb teules d'argila.
         Pel que fa a les barraques de sostre enrunat, que són la majoria, de bell antuvi em va sorprendre que, en desenrunar l'interior del recinte, no apareguessin les pedres que en el seu dia van formar la teulada. Parlant amb la gent gran del poble, vull dir més gran que jo perquè és dona el cas que jo no soc gaire jove, em van explicar que el sostre d'algunes barraques estava fet amb troncs d'alzina tallats en bona lluna, i damunt dels troncs, hi afegien un bon gruix d'albellatge (la planta que els climentons coneixem amb el nom de pelosa), i finalment hi afegien un bon gruix de terra. Un sostre que si bé durant una bona temporada no deixava que s'hi escolés l'aigua de la puja, sí que al cap d'un cert temps requeria un cert manteniment. Ho solucionaven afegint-hi una altra capa d'albellatge i terra. I aquesta és la causa per la qual, actualment, no  trobem cap pedra que sigui un indici de  com havia estat construïda la teulada.

         Centrant-me novament en la persona de l'Eduard, ell, a part de treballar en els conreus de marina (nom que empràvem els climentons per referir-se als conreus de la terra plana), també menava un tros de terra a muntanya, concretament al paratge del Puig d'Endi. Un indret on l'Eduard va restaurar els marges ja fets i en va construir de nous.

         L'Eduard, sempre ha estat persona predisposada a donar un cop de mà a qui li fes falta. Tant si s'ha estat una persona o bé un col·lectiu. A aquells grups de persones que un dia es reuneixen i acordem  portar a terme algun projecte que enriqueixi la vida cultural del poble.

Mal es tracti de construir una obra gegantina. Tal és el cas de quan, un grup de veïns, van acordar fer obres a l'Ermita del Roser per ampliar l'interior i remodelar l'estructura. Unes obres en les quals va participar l'Eduard amb molta il·lusió i empenta. 

Abans d'executar el projecte, l'Ermita del Roser només era una senzilla capella. Una estructura amb un altar i poca cosa més. On la gent, el dia que s'hi celebrava un acte religiós, havia de romandre al carrer, a l'ombra dels esplendorosos pins que hi ha davant l'ermita.  

 
Ermita del Roser


Interior de l'ermita



      L'Eduard també va formar part del grup de climentons que vam construir el Museu d'Eines del Pagès. Una idea que va néixer amb la intenció de deixar constància, per a futures generacions, de la mena d'estris i eines havien fet servir els seus avantpassats per treballar la terra. També, i això no és gens menys important, rescatar de l'oblit i tallar de soca-arrel la desaparició, lenta però progressiva, de les eines i estris que avui dia resten exposades al museu. Tota mena d'estris, tant si es feien servir per treballar la terra com per usos domèstics, com poden ser les botes per emmagatzemar  vi i les gerres on es guardava l'oli.

Interior del Museu




Però, per a mi, l'obra que més identifica a l'Eduard, és la barraca de Pedra Seca que ell va construir al Museu d'Eines del Pagès. Com també el pou de la sínia, el qual va revestir amb pedres de llicorella.




Una  altra cosa en la qual l'Eduard va col·laborar activament, va ser la millora del patí de la casa parroquial, des del qual, s'accedeix al museu: va folrar la paret amb pedres de llicorella, va revestir una construcció que simula un pou, com també va construir marges que serveixen de jardinera, uns marges que aguanten la terra on hi ha flors i arbusts de mena ornamental.  



 
      I pel que fa a l'Eduard Condeminas Diví, això és tot el que havia de dir.

Eduard, per a mi, ha estat un privilegi haver compartit època amb tu.



Sant Climent de Llobregat, a 26 de novembre de 2019.



Josep Vendrell Gelabert


COMIAT - Tot just han passat tres setmanes des de la publicació de l'escrit sobre l'Eduard, que ell ens ha deixat. La gent de Memòria i Vida volem expressar el nostre sincer condol a la família i desitjar a l'Eduard que retrobi una Pau que ell va fer molts mèrits per guanyar-se-la i té ben merescuda.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada