FORNS-2


Forns destinats a l'obtenció de pega de pi

                                               Josep Vendrell Gelabert

 
Quan li vaig comentar al meu fill Jordi que a l'indret de Can Mas havia trobat les restes d'un antic forn, i com que ell acostuma a transitar molt per les muntanyes del nostre poble, tant que gràcies a ell, i en diverses ocasions, fins i tot hem estat assabentats de l'indret on trobar una barraca de pedra seca, llavors ell em va dir que, resseguint la riera de Salom amunt i a partir d'on hi ha la Font de la Casareta, a una distància aproximada d'uns dos-cents metres, a mà dreta trobaria el torrent pel qual davalla l'aigua del sector de la Roca del Barret, i que tot plegat una dotzena de metres més amunt, al torrent pel qual davalla l'aigua del sector del Mas Alemany, a la riba dreta trobaria una construcció que, a parer seu, podria molt ben ser que hagués estat un forn d'obra semblant al que vaig trobar a Can Mas.
L'endemà vaig agafar la motxilla i me'n vaig anar a l'indret que el meu fill m'havia indicat. La qüestió és que la il·lusió va anar minvant en veure  que havia arribat al punt que ell més o menys m'havia indicat i les restes del que podia haver estat un forn no apareixien per enlloc.
Quan li vaig comentar, ell va respondre que no em preocupés, que ja m'hi acompanyaria. I així va ser com un dia a la tarda, amb el meu fill i els meus entranyables néts el Biel i l'Aran, vam anar a fer l'itinerari que jo ja havia fet uns dies enrere però amb un resultat infructuós. Però, com no podia ser d'altra manera, aquesta vegada la recerca va ser fructífera (Fig. 1).

Fig. 1 – Plànol ubicació del forn de la Casareta.


La construcció, tot i estar coberta de brossa i molt malmesa, cosa del tot comprensible, doncs, com li passa a qualsevol construcció antiga i que fa un fotimer d'anys que ningú s'encarrega de fer un mínim manteniment finalment el temps s'encarrega de passar-li factura que se la cobra en forma de petits enderrocs, els quals, sumats els uns amb els altres, dona com a resultat un enderroc important. Això no obstant, quan la vaig veure, em va envair la sensació que el que hi havia al meu davant era una cosa extraordinària. Pot sonar a ridiculesa, però aquesta mena de troballes m'esperonen i fan que la fibra del sentiment desprengui bones emocions de la mateixa manera que ho fa quan escolta una bona peça musical.
Que jo no la trobés el dia que vaig anar-hi, no va ser a causa de la meva incompetència, sinó perquè les restes de l'antiga construcció estaven camuflades darrere una cortina d'exuberant vegetació (Fig. 2).

                                       Fig. 2 – Restes del forn de la Casareta.

 
Vaig decidir donar-li el nom del Forn de La Casareta. I no per res en concret, sinó perquè va ser el primer nom em va venir al cap.
La setmana següent vaig tornar-hi a fi de fer una neteja més rigorosa. Com que anava sobrat de temps, i com quan faig una cosa que m'agrada no acostumo a escatimar el temps, el cas és que un cop vaig donar per acabada la neteja forestal, llavors vaig començar a remoure rocs de l'interior del forn. Però com que hi havia rocs d'una mida, per a mi, considerable, com també em calia una eina apropiada per a poder desenterrar-los, em vaig penjar la motxilla a l'esquena i me'n vaig anar cap a casa. Això sí, planificant quines eines m'emportaria el dia que tornés a anar-hi.
Al cap d'un parell de dies ja tornava a caminar per la llera de la riera de Salom. Aquest cop traginant un pic, una pala i un rasclet de pues gruixudes.
Un cop vaig començar a excavar, i a mesura que ho feia, se'm va fer estrany no trobar cap indici que donés a entendre quina havia estat la finalitat d'aquell forn. Per què havia servit i què s'hi havia elaborat. Ni un trist bocí de teula, ni de rajola, ni cap altra peça de ceràmica que fos un indici revelador. Ara que, ben mirat, tampoc m'hauria d'haver estranyat, ja que aquell és un indret no gens pròdig pel que fa a l'argila.
El que sí que vaig trobar, van ser uns petits terrossos negres i compactes dels quals no vaig donar gens d'importància. Tan poca, que els vaig llençar a la riera com aquell que llença una pedra a l'aigua perquè l'envaeix una certa enyorança (Fig. 3). Més que enyorança, a mi, m'envaïa la incertesa.  

 
                 Fig. 3 – Mostra d'alguns dels terrossos trobats a l'interior del forn.


 Això no obstant, quan vaig abandonar el lloc, el que havia estat un forn ja havia canviat de fesomia (Fig.4 i 5). També vaig prendre les mides que tenia: el perímetre interior és de 10,37 metres, i la part més alta que encara resta dempeus, té una mida de 3,20 metres. Un cop això fet, vaig abandonar el lloc amb el cor esclatant d'alegria i amb un seriós dubte ballant dins la ment.
Un dubte que no va durar gaire estona, només l'interval de temps d'arribar a casa, engegar l'ordinador, i cercar imatges d'antics forns ubicats en zones forestals. El cas és que a Internet, vaig trobar imatges força aclaridores. En vaig triar una d'un forn d'Olzinelles. La imatge de les restes d'un forn dedicat a l'elaboració de pega i que tenia certa semblança amb la del forn de la Casareta (Fig. 6).

 
                       Fig. 4 – Forn de la Casareta vist des de la part del davant.



                       Fig. 5 – Forn de la Casareta vist des de damunt de la riba.



                      Fig. 6 – Restes d'un forn de pega d'Olzinelles (Sant Celoni).

 
Llavors vaig entendre alguns indicis que m'havia ofert el forn de la Casareta. Uns indicis prou reveladors però que jo, en el seu dia, no vaig saber copsar quin sentit podien tenir. Un indici era que no hi havia cap marca del lloc on podia haver estat situada la graella. També que no hi havia cap marca de foc provinent de la fogaina. Contràriament, a la part de dalt, sí que es veia algun pany de paret una mica socarrimat. També vaig entendre que aquells terrossos de color negre no eren altra cosa que residus de la compactació de cendra i el líquid resinós que desprèn la teia de pi.
I és que els forns dedicats a l'elaboració de pega, tot i ser externament molt semblants als d'obra, funcionaven de manera molt diferent. 

 
Com funcionaven els forns de pega

 Aquesta mena de forns disposaven de tres parts: el forn, l'olla i la pastera.  El forn era la part més voluminosa per ser el recipient on es desenvolupava el procés de la cocció de les branques de teia. A la part exterior del forn i arran de terra hi havia el que se'n deia l'olla, també la pastera. Les dues construccions es comunicaven amb el forn (Fig. 7).  


Fig. 7 –  Dibuix esquema d'un forn de pega.


El forn s'omplia de teia pràcticament fins al límit de la seva capacitat. A l'hora de fer aquesta feina, cada pegaire tenia el seu propi mètode. Hi havia qui ho feia posant els troncs de manera vertical i recolzats els uns contra els altres. Altres ho feien horitzontalment amb el cap dels troncs col·locats d'una punta a l'altra de les parets del forn,  altres, tallaven els troncs a trossos més petits i els col·locaven de forma radial.  
         Un cop havien omplert el forn, llavors calaven foc a la part superior emprant branquillons com a encenalls. El foc avançava lentament de dalt a baix i l'escalfor del forn s'encarregava de fer suar la teia fins que es desprenia la pega, la qual, un cop despresa, s'escolava cap avall.
         Les teies es deixaven cremar del tot fins a quedar reduïdes a un munt de cendra. Segons la capacitat del forn, el procés podia durar tres dies o més. La pega davallava fins a l'olla mitjançant un conducte excavat en un pendent poc pronunciat. A la sortida del forn s'hi posava una argelaga a fi de filtrar la pega i així evitar que s'hi barregessin possibles impureses.
         L'olla es tapava amb uns taulons, i les possibles escletxes entre tauló i tauló, també es tapaven amb terra però deixant una petita obertura a fi de poder-ne controlar el nivell. Perquè es cremessin els hidrocarburs massa lleugers i altres elements volàtils, es procedia a calor foc a la pega i, de tant en tant, s'anava remenant amb un tronc ben verd. Quan el pegaire considerava que la consistència era l'adequada, llavors procedia a parar el procés la combustió.
         Un cop el foc apagat del tot, llavors es deixava que la pega es refredés. Quan el pegaire considerava que la temperatura era l'adequada, deixava fluir la pega cap a la pastera.
         La pastera era un recipient de quatre parets fet amb taulons. Al cap d'un parell de dies, quan la pega ja s'havia refredat del tot i s'havia compactat, es procedia a retirar els taulons i, mitjançant una destral o una eina similar, es tallava la pega a la mida que es considerava adient. Normalment es tallava formant daus d'un pam per cada costat.            
         Per obtenir uns cent quilos de pega, es considera que era necessari cremar una tona de teies.
Aquesta mena de pega tenia diverses aplicacions: per segellar les botes de pell de boc que es feien servir per encabir-hi  vi, pels vaixells, per a usos medicinals, per ajudar a soldar les fractures de les potes dels animals de ramat, i altres usos de menys importància.
En una època en la qual tot s'aprofitava al màxim es procurava treure'n un benefici, l'obtenció de teia per part dels pegaires no els era una cosa gratuïta. Abans calia negociar-ho amb el propietari del bosc. Però, és clar, tampoc era normal tallar pins per a després deixar-los assecar fins a poder-ne separar la teia. Normalment,  els pegaires, aprofitaven els dies en què es talaven els pins d'un bosc. Això no obstant, abans ho havien de negociar amb el propietari, i si arribaven a un acord, els pegaires obtenien un permís per aprofitar els troncs més gruixuts del brancam de les capçades dels pins. Uns troncs que per a poder ser cremats a dins del forn, calia deixar assecar. Al cap d'un cert temps d'ençà que s'havia talat el bosc, llavors els pegaires procedien a arrencar les soques amb les arrels, les quals, també s'utilitzaven per a l'obtenció de pega perquè en elles hi predominava la teia.
Com que la idiosincràsia de les persones acostuma a ser molt diversificada, els tractes entre propietaris i pegaires, també eren múltiples. Alguns tractes es tancaven amb el compromís, per part dels pegaires, de tapar,  amb terra, el forat que deixava l'extracció de la soca, per tot seguit, plantar-hi un plançó de pi. Altres propietaris preferien cobrar amb espècies, és a dir, amb una quantitat de pega que prèviament les dues parts havien acordat.  
Abans d'acabar vull expressar la meva opinió pel que fa al forn de la Casareta. La seva ubicació, a cavall dels paratges dels Fontanells i el Mas de la Fou, dos indrets que han estat, i encara són, objecte de freqüents visites per part meva, cosa que m'ha proporcionat ser un bon coneixedor d'ambdós paratges. Quan era petit i acompanyava al pare a buscar bolets o a collir herbes remeieres, no els havia freqüentat gaire. Eren llocs ombrívols i de bosc massa vell perquè s'hi fessin bolets. En canvi, sí que hi havia anat amb l''oncle Climent i el seu fill, el meu cosí Lluís. L'oncle, en aquella època, feia de guarda rural i s'encarregava de vigilar els conreus i els boscos que configuren el termenat de Sant Climent.
D'adolescent, quan vaig assolir una edat que ja vaig poder anar allà on volgués sense haver de donar explicacions a ningú, els dies que acostumava a visitar aquells paratges, em meravellava contemplar els imponents arbres que allí hi havia, uns boscos imponents de pins, roures i alzines. Alguns d'aquells pins, per abraçar-ne la soca, era necessària la presència d'un parell d'homes.
Amb això vull donar a entendre que el forn de la Casareta va ser construït en aquell lloc més que idoni i fruit d'una decisió força meditada. Des que tinc ús de raó, i pel que fa a l'indret format pel Fontanells i l'ombria del Mas de la Fou, pràcticament  no he vist ni un pam de terra que hagi estat conreat. Però sí que si transites per aquells paratges que actualment entre els dos formen un bosc gegantí, t'hi trobes un fotimer de marges de pedra seca, alguns de singular bellesa, que donen testimoni que en una altra època aquella terra va ser conreada. A la part solella del Mas de la Fou, encara existeixen —tot i que la majoria estan enderrocades—, bastants barraques de pedra seca. Barraques construïdes amb unes pedres, que si un sap interpretar el missatge que porten implícit, et diuen que les barraques i les margades van ser construides quan el conreu de la vinya predominava a Sant Climent, als pobles veïns i generalment a la nació catalana.
Una altra cosa que referma la meva teoria, és que quan jo era petit, i actualment tinc setanta-dos anys, els pins, roures i alzines que allí hi havia, tenien una soca d'una gruixària considerable, i les capçades, les quals l'una tocava a l'altra, formaven un tendal d'una mida que, a cop d'ull, es feia incalculable. Casuística que per a mi, venia a ser com un document d'identitat on es podia llegir l'edat patriarcal d'aquells arbres.   
Un dels països que sempre m'ha fascinat ha estat el Canadà. Anys enrere, els dies que visitava el paratge dels Fontanells, no em calia tancar els ulls per imaginar que el que m'envoltava era un bosc del Canadà. Però els arbres i la meva imaginació van ser escombrats arran de l'incendi forestal esdevingut l'any 1982. 
Tanmateix, de l'incendi del Garraf ja han transcorregut molts anys i, ara, el paratge format pels Fontanells i el Mas de la Fou, tot i no haver-hi pins i alzines de la mida i majestuositat que hi havia hagut, torna a ser un paratge d'un verd esclatant que és un plaer per la mirada i convida a  fer bones caminades.









 

Cap comentari:

Publica un comentari