diumenge, 27 d’octubre del 2019

LA BARRACA DE LES SALERES DE BAIX


Hi ha barraques que són quelcom més que una barraca. N'hi ha que,  entre les seves pedres, amaguen antics records. Records i sentiments. I ho dic per pròpia experiència.

M'explicaré! Tinc setanta-un anys i sóc la baula que ha trencat una cadena de diverses generacions dedicades a treballar la terra. La meva família menava camps en el termenat de Sant Climent de Llobregat, també a Viladecans i Sant Boi. Camps dedicats al conreu d'arbres fruiters i hortalisses.

No sé per què, però quan jo era petit, se'm feia desplaent anar als conreus de la plana, el que anomenàvem anar a marina. I no és que anar a muntanya em fes saltar d'alegria, però sí que hi anava més resignat. Tot i que només hi anava ocasionalment. Sobretot en temps de vacances escolars, una època en què el pare preferia que l'acompanyés al tros en lloc de restar al poble fent el rondaller pels carrers. A la casa pairal, a Cal Silet, només hi romania l'àvia i la germana del pare que era dona de salut delicada. Els dies feiners la mare pràcticament no parava mai per casa. Ella s'encarregava d'anar a Barcelona a vendre els productes del conreu. I ho feia al Mercat del Ninot (en aquell temps anomenat el Mercado del Porvenir).   

Actualment, el fet de recordar les meves infantívoles anades a muntanya tot acompanyant al pare, m'ha ajudat a localitzar unes quantes barraques. També —i ho dic amb satisfacció— m'ha servit per retrocedir fins al temps de la infantesa. Un retrocés impactant, com si de cop i volta hagués rejovenit una seixantena d'anys.

En el moment que em vaig aficionar a la localització de construccions de Pedra Seca, a la nit, quan em ficava al llit i abans d'adormir-me, feia una passejada mental per les muntanyes de Sant Climent. En l'escenari de la meva ment em veia acompanyat pel pare. Tot i que com he dit, hi anava perquè ell m'ho manava i no per pròpia iniciativa. Jo hauria preferit restar al poble jugant amb els amics. Un cop al tros, l'ajudava a fer petites feines, com podia ser afeixar els branquillons dels arbres que ell esporgava, arrencar herba, i amb un caveguet escatir l'herba que nèxia entre les maduixeres. En altres ocasions també l'acompanyava  a buscar bolets o a collir herbes remeieres que després la mare s'encarregava de vendre a la Fira de Sant Ponç, o al Mercat del Ram que se celebrava pels volts de Setmana Santa. Per transportar les herbes remeieres, hi solíem anar amb el cavall amb les sàrries sobre l'esquena i transitant per camins morralers. Quan es tractava de traginar voluminosos feixos de llorer, llavors hi ansàvem amb el cavall enganxat al carro.

Tota aquesta sèrie de records, actualment, m'ha ajudat, i molt, a localitzar barraques sense haver de fer passos en va. I dic localitzar pel fet que abans es feien ben visibles per estar ubicades en conreus que feien bo de veure, no com ara que els antics conreus han esdevingut un atapeït bosc i les barraques resten amagades enmig de la brossa.

El cas és que fa poc vaig fer el pensament d'anar a cercar una barraca que recordava perfectament el lloc on estava ubicada. Una barraca que de petit em tenia fascinat. Quan la veia, la meva fantasia s'enfilava pels núvols. Jo imaginava que es tractava d'una construcció prehistòria. Cosa que li atorgava un encant i un misteri especial.

Aquell dia, després d'acompanyar un dels meus nets a escola, vaig agafar el bastó, la motxilla i el podall i vaig encaminar-me cap a la barraca que tenia ficada al cap. Una barraca que no era gaire lluny d'una vinya que havia conreat el meu pare. Quan vaig arribar a l'alçada de la vinya, per fer drecera, em vaig enfilar per la vinya que havia menat l'oncle Magí (l'oncle Magí era el marit de la germana de l'àvia). Passant per la vinya de l'oncle encara vaig tenir el plaer de poder contemplar el fantàstic dipòsit, folrat de pedra seca, que en altre temps havia servit per emmagatzemar aigua.


Dipòsit de la vinya de l'oncle Magí


Un cop arribat al serral, en un indret anomenat les Saleres de Baix, vaig davallar una cinquantena de metres costa avall amb el convenciment que ben aviat trobaria la barraca. Però no va ser així. Els matolls, esbarzers i arínjols havien teixit una xarxa que semblava impossible travessar. Com una mena de laberint on un podia perdre l'orientació respecte a l'objectiu de recerca.
Permeteu que faci un aclariment sobre quin va ser l'origen del nom de Les Saleres. En l'indret del qual parlo, i a prop de la riera de Salom, antigament hi havia dues formidables masies: Can Mas de les Valls i Can Colomer de les Valls. Els masovers d'ambdues masies, a part de dedicar-se a l'agricultura, també es dedicaven al pasturatge essent propietaris d'un nombrós remat de cabres i ovelles. A les Saleres de Dalt, un serral que està situat paral·lel al mar, el masover de Can Colomer, pel consum del seu ramat, hi escampava sal damunt les lloses de llicorella que tant abunden en aquell indret. El mateix feia el masover de Can Mas però en un serral perpendicular al mar i situat per sota les Saleres de Dalt, d'aquí li ve el nom de les Saleres de Baix. En ambdós indrets hi ha dues boniques barraques de Pedra Seca (Codi Wikipedra 18.859 i 18.860).   
 



Barraca de les Saleres de Dalt

 
Barraca de les Saleres de Baix


Com he dit, quan vaig arribar al punt s'acabava la vinya de l'oncle Magí, vaig tenir la sensació que el paratge havia estat canviat. Que ja no era el mateix que jo havia conegut anys enrere. Pel cap baix feia uns quinze anys que no m'hi havia acostat. Temps més que suficient perquè la vegetació creixés ufanosa i canviés la fesomia del paisatge. No obstant em vaig endinsar en l'espessor i vaig començar a buscar la barraca traçant recorreguts d'anada i tornada i amb una llargada aproximada d'uns cent cinquanta metres. Cada vegada que canviava el sentit del recorregut, llavors davallava uns quatre o cinc metres per sota del que havia fet anteriorment. El cas és que vaig passar una bona part del matí buscant la barraca sense trobar-la per enlloc. El desànim es va apoderar de mi fins a fer-me pensar que la memòria m'havia traït.
Per recuperar l'ànim i descansar una mica, em vaig atansar fins a un tossal on tocava un sol esplèndid i des d'on, aixecant la mirada per damunt altres serralades, es podia contemplar la blavor de la mar mediterrània. Vaig menjar un remujot de nous i vaig fer un trago d'aigua. Quan em va semblar que ja havia descansat prou estona, vaig enfilar el camí de tornada a casa. Tanmateix, mentre feia camí i mirant de cua d'ull, quan vaig passar per l'indret on abans havia estat cercant la barraca, vaig veure una teula a peu d'un marge. Una teula gruixuda i d'un pes considerable. Això va fer que m'enfilés al marge i dirigís els meus passos en direcció nord. Al cap de poca estona la fortuna em va fer un obsequi. Al meu davant va aparèixer la desitjada barraca. Això sí, coberta d'arínjols i esbarzers com si la protegissin de no sé què, potser dels embats del temps o dels vàndals enderrocadors de barraques.      
Amb renovada energia, vaig agafar el podall i vaig començar a desembossar-la fins a deixar-la ben visible. Tot seguit me la vaig mirar i el record del meu pare se'm va fer present. Havien estat moltes les vegades que ell i jo havien passat per aquell indret. Meravellosos dies impregnats de nostàlgia i bons records. Meravellosa barraca de forma singular on cada pedra era la lletra d'un abecedari on es podia  llegir l'esforç, les alegries, els patiments i les esperances de les generacions que m'han precedit, a les quals, molt haig d'agrair. En aquell moment em va semblar que estava assaborint les espurnes d'un passat força temps deixat enrere. Vaig marxar cap a casa més alegre que un gínjol.
Quan faig excursionisme de recerca, trobi o no trobi una construcció de Pedra Seca, mai no marxo decebut. El fet de poder visitar unes muntanyes pròdigues en marges, alguns de singular bellesa, és cosa que sempre m'omple d'eufòria i optimisme. Com tampoc, quan estic a la muntanya, mai m'envaeix la sensació d'estar sol. Per a mi, la pau i la soledat de la muntanya és la més relaxant i sincera de les companyies. Metafòricament puc dir que mai torno del bosc amb les mans buides.  

Josep Vendrell Gelabert