En aquesta barraca ens hem
trobat que just a l'entrada ha crescut un pi, però l'hem respectat perquè als
pins els tenim per amics. Aquests pins nostres, d'acord, no són tan ferms com
els del Montseny o el Pirineu, però igualment junt amb les alzines, els roures,
els llentiscles, els brucs i d'altres, mantenen el sol fèrtil i ric de matèria orgànica i
eviten l'erosió i desertització. Com no tenir-los per amics.
A la barraca s'hi pot arribar des del coll de la Creu del cementiri, des de can
Riera i des del carrer de la Creu, de la Rodera (Roureda).
L’art
de la pedra seca ha estat inclòs a la Llista Representativa de Patrimoni
Cultural Immaterial de la UNESCO. Així s’ha acordat a la 13th Sessió del Comitè
Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial
de la UNESCO, celebrada a la República de Maurici. La inclusió de l’art de la
pedra seca ha estat presentada en una candidatura conjunta de vuit estats
europeus: Xipre, Grècia, Croàcia, Eslovènia, Suïssa, Itàlia, França i Espanya.
·Les construccions de pedra seca constitueixen un dels elements cabdals del
patrimoni etnològic del món de la pagesia del nostre país. La tècnica i
coneixement de la pedra seca consisteix a aixecar qualsevol construcció amb
pedres de l’entorn immediat sense cap material de cohesió, com ara la calç o el
guix. D’aquesta manera, s’ha erigit una gran diversitat tipològica de construccions,
en la seva major part relacionades amb l’economia tradicional agro-ramadera,
l’explotació del bosc i l’abastament d’aigua: cabanes o barraques, masos,
marges, cisternes, paravents, carrerades o cabanes, aljubs, basses, escales,
ponts, estructures de caça, forns de calç o d’oli de ginebre, etc.
·La pedra seca es practica des de la prehistòria, sobretot a partir del
neolític. A Catalunya en tenim nombrosos testimonis, que s’han produït
ininterrompudament des dels ibers (segle VI aC) fins als nostres dies. L’”edat
d’or” de la pedra seca al nostre país, tanmateix, i a la qual corresponen la
majoria de construccions que encara romanen dempeus en l’actualitat, va de
finals del segle XVIII fins a finals del segle XIX. En aquesta època,
s’incrementa notablement la població i, fruit de la consolidació del sistema
feudoemfitèutic de propietat basat en la parcel·lació de la terra, es
reparteixen nombroses terres del comunals i s’ocupen pràcticament totes les
terres i zones boscoses que fins al moment havien quedat ermes.
·Tradicionalment, els practicants d’aquesta tècnica han estat persones que
combinaven la seva feina al camp o al bosc amb tasques puntuals d’aixecament i
restauració de construccions utilitàries, per bé que també hi havia individus i
grups especialitzats en les tècniques més complexes. Amb la crisi dels sistemes
tradicionals d’explotació dels entorns rurals, el primer perfil,
tradicionalment el més generalitzat, va davallar de manera dràstica, per donar
pas a constructors especialitzats així com a persones que aprenen i practiquen
la tècnica desinteressadament de la mà d’associacions culturals.
·Actualmente hi
ha inventariades a Sant Climent quarenta-tres barraques en diferents estats de
conservació.
·Darreres
troballes al terme de construccions de pedra en sec.
A Sant Climent tenim constància de set Molins de Vent: el de l'Hort del Cal Torruella, Cal Barraquer, Ca l'Altisent, Cal Senyor Carol, La Torra de Fusta, Cal Sans i Cal l'Esquerrà. Van ser construïts a principi del segle XX. Tots són del model multipala i estan formats per una roda semblant a la d'una bicicleta en la qual els raigs han estat substituïts per pales. D'aquí ve el nom de Molí Multipala. També s'anomenaven Molins Aiguaders perquè, principalment, es feien servir per a l'extracció d'aigua del subsol. Amb l'aparició dels motors dièsel i el desenvolupament de les xarxes elèctriques van caure en desús fins al seu total abandonament. Es dóna el cas que tots els molins de Sant Climent van ser construïts per famílies que es poden considerar com a benestants. Principalment terratinents i persones que residien a ciutat i a Sant Climent tenien la segona residència. A continuació s'exposen fotografies del que queda de tres dels molins del nostre municipi, els quals, amb diferent estat de conservació, encara s'aguanten drets. També les fotografies de tres molins ja totalment desapareguts. Del Molí de Ca l'Esquerrà, malauradament, no ha estat possible obtenir cap fotografia. Tanmateix, qui això escriu, el recorda perfectament, perquè, quan era un nen petit, hi anava a jugar amb els companys i, mitjançant l'escala de vares de ferro incrustades a la paret, s'enfilava fins al capdamunt del molí com aquell que s'enfila a la cofa d'un vaixell. Estava ubicat en l'indret on avui dia hi ha la Pista Poliesportiva. Treball de recerca fet per en Josep Vendrell i Isa Barraquer
Molí de l'Hort de Cal Torruella
Molí de Cal Barraquer
La casa de la Torre de Montserrat va ser construïda l'any 1910 per un senyor de cognom Ciervo. L'any 1922 va ser comprada per la família Barraquer sense que l'antic propietari hagués arribat a habitar-la. Com que el molí ja estava construït quan la família Barraquer va comprar la casa, es dóna per fet que l'any 1910 va ser l'any de la seva construcció.
Molí de Ca l'Altisent
Aquest Molí es troba al camí de Cal Marí, abans d'arribar a la rotonda on es pot anar cap a la Rodera o el Cementeri. El terreny que conrea la família de Cal Pepet Bufó.
A Sant Climent
hi ha documentada una farga al segle XI, l’any 1068 en una convinença pels
drets cedits, entre el senyor de la baronia, Gombau Mir i el castlà
d’Eramprunyà Raimon Isembert, consta el dret sobre la farga de Sant Climent (fabricam Sancti Clementi “ per tant com pertany al castell i
tal com pertangué als que han posseït el Castell”).
A partir dels
treballs d’investigació dels historiadors Josep Campmany Guillot en el seu
estudi “Sant Climent de Llobregat a l’Edat Mitjana” i en Jordi Moners Sinyol en la seva "Història de Sant Climent", sabem que aquesta farga no
era nova, tot i que no podem conéixer quan de temps feia que funcionava.
Que continuà
produint ens ho ratifica un document de l’any 1143, en que el senyor del
castell cedeix al castlà “la farga de Sant Climent amb
els seus usatges...”, és a dir, amb tots els
drets establerts i consolidats pel costum.
Per delimitar
encara més la localització tenim l’any 1211 l’existència d’una casa situada “in villa Sancti Clementis, ad pontem apud factoriam” que
termenava a cerç amb el carrer “quod tenditur de ecclesiam ad fabricam”.
Es a dir, que
hi havia un pont construït just al costat de la farga de Sant Climent.
La proximitat
del Camí Ral amb el seu trànsit intens, les necessitats d’eines de la pagesia
local per les feines del camp i probablement també la necessitat d’armes i
armadures dels soldats i cavallers de la baronia devien fer indispensable i molt rendible
aquesta industria.
El carbó el
devien treure dels alzinars de la rodalia; per obtenir l’aigua sabem que les rieres
de l’Angle i del Querol s’uneixen i continuen fins ajuntar-se amb la riera de
Les Comes i finalment conflueixen amb la riera de Salom punt a partir del qual
es forma la riera de Sant Climent; i el ferro es devia extreure de les mines d’aquest
metall existents a la baronia, i sobretot a Gavà.
Les tècniques
van evolucionar entre els segles XI y XIII: s'excavaren pous i galeries, els
minerals es pujaven a la superfície en cabassos de cuir amb l'ajut de torns
manuals o de tracció animal i, més tard, de molins d`aigua. Els miners, aïllats
que al principi, formaven comunitats independents; van acabar formant societats
comercials, en les quals participaven nobles, ordres de monjos i mercaders.
Arribats aquest punt, les comarques pirinenques amb
l'especialització metal·lúrgica van anar paral·lelament a les de caràcter
agrícola de la Catalunya costanera del segle XVIII.
L’any 1789
Francisco de Zamora, va recórrer el Principat, possiblement per informar al
Govern de la situació econòmica del país i va completar les seves observacions
trametent a tots els pobles de Catalunya un detalladíssim qüestionari amb 143
preguntes, a diverses autoritats locals,a Sant Climent contestàMiquel
Molins, pagès, amb l’ajuda del rector.
En les
respostes al qüestionari neguen que hagi mines d’or, plata, coure, ferro, plom
i altre minerals.
Laprimera referencia directa a mines en San
Clemente de Llobregat latrobem, en elDiccionari geogràfic, estadístic,
històric d’Espanya i les seues possessions d’Ultramar, publicat per Pasqual
Madoz entre 1846-1850, on es menciona la localitat:“El
terreno es en su mayor parte pedregoso, medianamente fértil, y contiene algun
bosque de pinos, encinas y mata baja, participa de monte y llano, y en él se
encuentra una mina de plomo abandonada, titulada La Casualidad”.
Però parlar de les mines al nostre poble, ja toca en altre capítol...
L’art del ferro
“Les fargues
eren uns establiments on es produïa ferro i objectes de ferro a partir del
mineral que s’ha extret de la natura.
El mineral de
ferro acostuma a estar en forma d’òxid i a la farga el que es feia, utilitzant
un forn adequat, era fondre aquest mineral junt amb el carbó vegetal tot
injectant aire que feia aconseguir mil graus de temperatura.
El carboni del
carbó reaccionava amb l’oxigen del mineral i quedava el ferro lliure per poder
ser utilitzat. Això mateix ara es fa amb altres tècniques més modernes”.
Avui compartim aquest
vídeo sobre el funcionament d’una farga catalana.
