dissabte, 15 de desembre del 2018

DOTZENA BARRACA RESTAURADA A SANT CLIMENT DE LLOBREGAT. BARRACA DEL GUILERA

En aquesta barraca ens hem trobat que just a l'entrada ha crescut un pi, però l'hem respectat perquè als pins els tenim per amics. 

Aquests pins nostres, d'acord, no són tan ferms com els del Montseny o el Pirineu, però igualment junt amb les alzines, els roures, els llentiscles, els brucs i d'altres, mantenen el sol fèrtil i ric de matèria orgànica i eviten l'erosió i desertització. 

Com no tenir-los per amics.
 

A la barraca s'hi pot arribar des del coll de la Creu del cementiri, des de can Riera i des del carrer de la Creu, de la Rodera (Roureda).




ABANS DE LA RESTAURACIÓ





DESPRÉS DE LA RESTAURACIÓ










PLÀNOL DE SITUACIÓ



diumenge, 9 de desembre del 2018

L'ART DE LA PEDRA SECA JA ÉS PATRIMONI CULTURAL IMMATERIAL DE LA UNESCO


L’art de la pedra seca ha estat inclòs a la Llista Representativa de Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO. Així s’ha acordat a la 13th Sessió del Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del  Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO, celebrada a la República de Maurici. La inclusió de l’art de la pedra seca ha estat presentada en una candidatura conjunta de vuit estats europeus: Xipre, Grècia, Croàcia, Eslovènia, Suïssa, Itàlia, França i Espanya.


·         Les construccions de pedra seca constitueixen un dels elements cabdals del patrimoni etnològic del món de la pagesia del nostre país. La tècnica i coneixement de la pedra seca consisteix a aixecar qualsevol construcció amb pedres de l’entorn immediat sense cap material de cohesió, com ara la calç o el guix. D’aquesta manera, s’ha erigit una gran diversitat tipològica de construccions, en la seva major part relacionades amb l’economia tradicional agro-ramadera, l’explotació del bosc i l’abastament d’aigua: cabanes o barraques, masos, marges, cisternes, paravents, carrerades o cabanes, aljubs, basses, escales, ponts, estructures de caça, forns de calç o d’oli de ginebre, etc.  



·         La pedra seca es practica des de la prehistòria, sobretot a partir del neolític. A Catalunya en tenim nombrosos testimonis, que s’han produït ininterrompudament des dels ibers (segle VI aC) fins als nostres dies. L’”edat d’or” de la pedra seca al nostre país, tanmateix, i a la qual corresponen la majoria de construccions que encara romanen dempeus en l’actualitat, va de finals del segle XVIII fins a finals del segle XIX. En aquesta època, s’incrementa notablement la població i, fruit de la consolidació del sistema feudoemfitèutic de propietat basat en la parcel·lació de la terra, es reparteixen nombroses terres del comunals i s’ocupen pràcticament totes les terres i zones boscoses que fins al moment havien quedat ermes.



·         Tradicionalment, els practicants d’aquesta tècnica han estat persones que combinaven la seva feina al camp o al bosc amb tasques puntuals d’aixecament i restauració de construccions utilitàries, per bé que també hi havia individus i grups especialitzats en les tècniques més complexes. Amb la crisi dels sistemes tradicionals d’explotació dels entorns rurals, el primer perfil, tradicionalment el més generalitzat, va davallar de manera dràstica, per donar pas a constructors especialitzats així com a persones que aprenen i practiquen la tècnica desinteressadament de la mà d’associacions culturals.



·         Actualmente hi ha inventariades a Sant Climent quarenta-tres barraques en diferents estats de conservació.



·         Darreres troballes al terme de construccions de pedra en sec.


Barraca Rovira de la Creu

Barraca Rovira de l'Angla


Barraca dels Caus d'en Pepa



dilluns, 12 de novembre del 2018

MOLINS DE VENT A SANT CLIMENT DE LLOBREGAT

A Sant Climent tenim constància de set Molins de Vent: el de l'Hort del Cal Torruella, Cal Barraquer, Ca l'Altisent, Cal Senyor Carol, La Torra de Fusta, Cal Sans i Cal l'Esquerrà.

Van ser construïts a principi del segle XX. Tots són del model multipala i estan formats per una roda semblant a la d'una bicicleta en la qual els raigs han estat substituïts per pales. D'aquí ve el nom de Molí Multipala.


També s'anomenaven Molins Aiguaders perquè, principalment, es feien servir per a l'extracció d'aigua del subsol. Amb l'aparició dels motors dièsel i el desenvolupament de les xarxes elèctriques van caure en desús fins al seu total abandonament.


Es dóna el cas que tots els molins de Sant Climent van ser construïts per famílies que es poden considerar com a benestants. Principalment terratinents i persones que residien a ciutat i a Sant Climent tenien la segona residència.


A continuació s'exposen fotografies del que queda de tres dels molins del nostre municipi, els quals, amb diferent estat de conservació, encara s'aguanten drets. També les fotografies de tres molins ja totalment desapareguts.


Del Molí de Ca l'Esquerrà, malauradament, no ha estat possible obtenir cap fotografia. Tanmateix, qui això escriu, el recorda perfectament, perquè, quan era un nen petit, hi anava a jugar amb els companys i, mitjançant l'escala de vares de ferro incrustades a la paret, s'enfilava fins al capdamunt del molí com aquell que s'enfila a la cofa d'un vaixell. Estava ubicat en l'indret on avui dia hi ha la Pista Poliesportiva.


Treball de recerca fet per en Josep Vendrell i Isa Barraquer



 Molí de l'Hort de Cal Torruella




Molí de Cal Barraquer 

 La casa de la Torre de Montserrat va ser construïda l'any 1910 per un senyor de cognom Ciervo. L'any 1922 va ser comprada per la família Barraquer sense que l'antic propietari hagués arribat a habitar-la. Com que el molí ja estava construït quan la família Barraquer va comprar la casa, es dóna per fet que l'any 1910 va ser l'any de la seva construcció.





 Molí de Ca l'Altisent

Aquest Molí es troba al camí de Cal Marí, abans d'arribar a la rotonda on es pot anar cap a la Rodera o el Cementeri. El terreny que conrea la família de Cal Pepet Bufó.


                                                     Fotografia de l'arxiu de Cal Galan

Molí de Cal Senyor Carol 

                                                   Fotografia de l'arxiu de Cal Galan

Molí de la Torra de Fusta

 
Molí de Cal Senyor Sans

dimarts, 4 de setembre del 2018

LA FARGA DE SANT CLIMENT. LA FARGA CATALANA.


A Sant Climent hi ha documentada una farga al segle XI, l’any 1068 en una convinença pels drets cedits, entre el senyor de la baronia, Gombau Mir i el castlà d’Eramprunyà Raimon Isembert, consta el dret sobre la farga de Sant Climent (fabricam Sancti Clementi “ per tant com pertany al castell i tal com pertangué als que han posseït el Castell”).

A partir dels treballs d’investigació dels historiadors Josep Campmany Guillot en el seu estudi “Sant Climent de Llobregat a l’Edat Mitjana” i en Jordi Moners Sinyol en la seva "Història de Sant Climent", sabem que aquesta farga no era nova, tot i que no podem conéixer quan de temps feia que funcionava.

Que continuà produint ens ho ratifica un document de l’any 1143, en que el senyor del castell cedeix al castlà “la farga de Sant Climent amb els seus usatges...”, és a dir, amb tots els drets establerts i consolidats pel costum.

Per delimitar encara més la localització tenim l’any 1211 l’existència d’una casa situada “in villa Sancti Clementis, ad pontem apud factoriam” que termenava a cerç amb el carrer “quod tenditur de ecclesiam ad fabricam”.

Es a dir, que hi havia un pont construït just al costat de la farga de Sant Climent.
La proximitat del Camí Ral amb el seu trànsit intens, les necessitats d’eines de la pagesia local per les feines del camp i probablement també la necessitat d’armes i armadures dels soldats i cavallers de la baronia  devien fer indispensable i molt rendible aquesta industria.

El carbó el devien treure dels alzinars de la rodalia; per obtenir l’aigua sabem que les rieres de l’Angle i del Querol s’uneixen i continuen fins ajuntar-se amb la riera de Les Comes i finalment conflueixen amb la riera de Salom punt a partir del qual es forma la riera de Sant Climent; i el ferro es devia extreure de les mines d’aquest metall existents a la baronia, i sobretot a Gavà.

Les tècniques van evolucionar entre els segles XI y XIII: s'excavaren pous i galeries, els minerals es pujaven a la superfície en cabassos de cuir amb l'ajut de torns manuals o de tracció animal i, més tard, de molins d`aigua. Els miners, aïllats que al principi, formaven comunitats independents; van acabar formant societats comercials, en les quals participaven nobles, ordres de monjos i mercaders.

Arribats aquest punt, les comarques pirinenques amb l'especialització metal·lúrgica van anar paral·lelament a les de caràcter agrícola de la Catalunya costanera del segle XVIII.


L’any 1789 Francisco de Zamora, va recórrer el Principat, possiblement per informar al Govern de la situació econòmica del país i va completar les seves observacions trametent a tots els pobles de Catalunya un detalladíssim qüestionari amb 143 preguntes, a diverses autoritats locals,  a Sant Climent contestà  Miquel Molins, pagès, amb l’ajuda del rector.
En les respostes al qüestionari neguen que hagi mines d’or, plata, coure, ferro, plom i altre minerals.

La  primera referencia directa a mines en San Clemente de Llobregat la  trobem, en el  Diccionari geogràfic, estadístic, històric d’Espanya i les seues possessions d’Ultramar, publicat per Pasqual Madoz entre 1846-1850, on es menciona la localitat: “El terreno es en su mayor parte pedregoso, medianamente fértil, y contiene algun bosque de pinos, encinas y mata baja, participa de monte y llano, y en él se encuentra una mina de plomo abandonada, titulada La Casualidad”.

Però parlar de les mines al nostre poble,  ja toca en altre capítol...

 L’art del ferro


“Les fargues eren uns establiments on es produïa ferro i objectes de ferro a partir del mineral que s’ha extret de la natura.


El mineral de ferro acostuma a estar en forma d’òxid i a la farga el que es feia, utilitzant un forn adequat, era fondre aquest mineral junt amb el carbó vegetal tot injectant aire que feia aconseguir mil graus de temperatura.

El carboni del carbó reaccionava amb l’oxigen del mineral i quedava el ferro lliure per poder ser utilitzat. Això mateix ara es fa amb altres tècniques més modernes”.
   
Avui  compartim aquest vídeo sobre el funcionament d’una farga catalana.