diumenge, 29 de març del 2020

CONTES PEL CONFINAMENT


CAMINADES PEL FONS DEL MAR 

El nou conte el trobareu a continuació de "Jofre i el Carnestoltes" a les multipàgines.
 

dimecres, 18 de març del 2020

L'ANTIGA CLEDA DE CAN COLOMER DE LES VALLS


Han estat moltes les vegades, que en el transcurs de la meva vida, he passat per davant de la masia de Can Colomer de les Valls. Una masia que, com una majoria de gent ja n'està assabentada, fa un munt d'anys que va ser enderrocada.

Un dels últims dies que vaig passar per aquell indret, encara em vaig poder delectar tot observant una part de les parets que havien configurat la cleda de la masia. De l'ermita dedicada al culte a Sant Francesc, no en queda gran cosa, només quatre parets rònegues i desproveïdes de teulada.

Per mera tafaneria, i també per nostàlgia, vaig decidir donar-hi un cop d'ull. Davant l'evidència que el que resta de paret està immergida en un procés de deteriorament que no hi ha qui l'aturi, i més aviat d'hora que no pas tard s'ensulsiarà passant a formar part del munt de runa que ja hi ha, em vaig fer el propòsit que abans això no s'esdevingués, qualsevol dia m'hi atansaria a fotografiar-ho.

         Més o menys al cap d'una setmana, vaig anar-hi amb el meu fill Sergi, el qual em va ajudar a netejar l'indret alliberant-lo de brossa, més que res, arínjols i esbarzers. 







Pel que fa a les restes de l'Ermita de Sant Francesc, valga dir que no estaria de més que una colla de climentons, emprenedors i altruistes, endeguessin un projecte similar al que es va fer servir per acabar de construir l'Ermita del Roser.  Desconec si Sant Francesc ens ho agrairia, però del que estic segur, és que la història del nostre poble, a part de ser un llegat per a futures generacions, sí que ho tindrà en compte.



       Poca cosa puc dir que no hagi dit de l'enyorada masia de Can Colomer de les Valls. Un indret on la meva família havia conreat un pegat de terra que es trobava enfront de la masia però a l'altre costat de la riera. Un pegat de terra que ha estat font d'agradables recordances.  Agradables pel fet que, quan un és petit i resta lliure de maldecaps, almenys dels considerats com a seriosos, com era el meu cas, anar a la vinya amb la companyia dels pares és cosa que sempre fa de bon recordar. I no m'oblido del cavall, el qual, en aquella època, també era com un component més de la família. Una bèstia noble i que prestava una gran servitud.

     Tanmateix, el record més impactant no forma part dels meus, sinó de la meva estimada mare: la Carmeta Gelabert Montserrat.  

     A cal Josep del Ferrer, casa natal de la meva mare, tenien un petit ramat format per cinc cabres. Disposar d'una cabra o més d'una, era cosa bastant freqüent en les famílies d'aquella època. Quan jo era petit feia vida a Cal Silet. Casa on també teníem una cabra. Un animal que ho considerava fastigós pel fet que a mi no m'agradava la llet, i el cas és que me la feien beure tant si com no. Un cop bullida i abocada en una tassa, s'hi formava un tel que surava i a mi em provocava un fàstic insuportable.  




 


        De la meva mare haig de dir que va néixer l'any 1920. Era la gran de quatre germans: dues noies i dos nois. Quan el meu avi va morir, la meva mare només tenia catorze anys. En vida del meu avi, quan una de les cabres volia mascle, la meva mare acompanyava a la seva, la meva àvia Antònia, fins a la masia de Can Colomer perquè la cabra s'incorporés, pel termini d'una setmana, al nombrós ramat que tenia en Gil. En aquella època, el Gil i la Sabrina era el matrimoni que vivia a Can Colomer en qualitat de masovers.

        A partir de la mort del meu avi, quan una de les cabres havia de viatjar fins a Can Colomer, llavors la meva àvia Antònia posava un collar a la cabra, la lligava amb una corda, i la lliurava a la seva filla gran amb l'encàrrec de dur-la fins a Can Colomer. Al cap d'una setmana tocava tornar a anar a la masia a recuperar la cabra. Entre anar i tornar, la nena havia de fer un bon trajecte.

         Pensar que aquella nena havia de ser la meva futura mare, m'ha entendrit i m'ha motivat per a escriure aquestes quatre ratlles.  

         Aquesta és l'anècdota d'una època ni millor ni pitjor que l'actual. És evident que abans es vivia molt diferent de com es viu ara. Tanmateix, no hi ha època en què els humans no hàgim edificat projectes en què els somnis i les il·lusions no n'hi hagin estat presents. Somnis alguns reeixits i altres que mai no han arribat a esdevenir realitat. 



 
                                                                       Febrer del 2020.
                                                                    Josep Vendrell Gelabert