FORNS D'OBRA D'ÀMBIT RURAL A
SANT CLIMENT DE LLOBREGAT
Josep Vendrel Gelabert
Introducció
Una de les meves aficions és cercar
construccions de pedra seca. El que ara em disposo a escriure, directament, no
hi té res a veure. Però, indirectament: sí! El cas és que cert dia, mentre
cercava construccions de pedra seca, vaig ensopegar amb unes restes
arquitectòniques que, de bell antuvi, i per dir-ho amb tota franquesa: no vaig
saber discernir que coi podia ser, ni què podia haver estat, ni quina havia
estat la seva funcionalitat. N'aparença, semblaven les restes d'una antiga
barraca, enderrocada, colgada de terra, i amb un bon bé de Déu de brossa i
matolls al damunt que havien nascut i al llarg dels anys s'havien desenvolupat
fins a esdevenir d'una mida bastant considerable. Tanmateix, per la forma que
tenia, de bell antuvi vaig descartar que hagués estat una barraca (Fig. 1).
Vaig abandonar aquell indret considerant que no valia la pena emprar-hi més
temps ni trencar-s'hi gaire el cap. Vaig considerar-ho una cosa sense cap mena
de transcendència
Fig.
1 – Troballa un cop desbrossada
Aquell dia, i pel que fa a trobar barraques de pedra seca, va ser del
tot infructuós. Així i tot, a la nit, quan em vaig ficar al llit i abans
d'agafar el son a la ment, van desfilar un seguit d'imatges relacionades amb
les restes de la construcció trobada aquell dia. Però ara les imatges es feien
més entenedores. Era com si estiguessin subtitulades i en el subtítol s'hi
pogués llegir: "Antic forn d'obra".
Característiques
L'endemà, tan aviat em vaig llevar, vaig fullejar publicacions relacionades
amb els antics forns de teules, rajoles, cairons, toves, pitxolins,
maons o totxos. I de ben segur que me'n descuido alguna altra mena de peça.
Generalment aquesta mena de forns es
construïen en un indret pròdig en argila, l'accés a l'aigua fos assequible, i a
poder ser, a prop d'un camí de bon transitar.
L'argila
L'argila es pot considerar la matèria primera
per elaborar les peces d'obra. Un material que la natura ens ofereix en
abundància i és el resultat de la descomposició de la roca feldespàtica, una
roca constituïda bàsicament de sílice barrejat amb alumini, aigua i altres
elements menors, entre els quals, hi intervé el peròxid de ferro. Del lloc on
es treia l'argila, se l'anomenava el terrer. Al terrer es treballava amb el pic
i la pala. Un cop arrancada del talús o del terra, era garbellada a fi de
separar les pedres i els terrossos. Si el terrer no es trobava a tocar del
forn, llavors l'argila era transportada a cop de carretó.
Parar basada
Si l'endemà estava previst treballar fent
peces d'obra, el dia anterior es deixava la bassada ja preparada, la qual
consistia a ficar a la pastera argila i aigua en una proporció que fos
l'adequada. L'endemà es pastava emprant les mans o els peus. Normalment es feia
més amb els peus que no pas les mans.
Emmotllar
Normalment la feina d'emmotllar se solia fer en la plaça que hi havia a
tocar del forn. La primera cosa que es feia, era escampar cendra al terra de la
plaça perquè quan s'havia d'emmotllar les peces, no s'hi enganxessin les
pedretes o altres impureses que romanguessin a terra. Les teules s'emmotllaven
damunt una taula i es feia amb uns motlles de fusta, els quals, s'omplien amb
el fang que hi havia a la pastera. Amb una fusta, es feia caure fang que
sobresortia del motlle.
Quan la peça es desemmotllava, se solia
formar una aresta. S'aplanava fent servir una fusta plana proveïda d'un mànec.
Assecar
Les peces es deixaven esteses al terra de la plaça a fi que
s'assequessin. Un cop seques, es guardaven sota cobert per coure-les quan
s'encenia el forn.
Enfornar
Les peces s'apilaven ordenadorament a l'interior del forn fins a
omplir-lo. Es procurava que els forats de la graella quedessin lliures. Abans
de procedir a coure, calia repassar l'estructura del forn, i si calia, posar
fang on podia haver-se malmès a causa d'anteriors fornades. La mateixa escalfor
del forn s'encarregava de consolidar la reparació.
El forn
D'aquesta mena de forns n'hi havia de cilíndrics i de rectangulars. Els ovalats més aviat s'empraven per coure
peces de terrissa. Tanmateix, tot i que poques, també hi havia
algunes excepcions.
Generalment es construïen en un marge, entre
dues feixes, i excavant un forat d'entre quatre i sis metres de profunditat. La
cúpula era la part que sobresortia del terra.
A baix tot hi havia la fogaina que era la cambra del foc.
Un foc que s'alimentava a còpia de feixos de llenya anomenats costals i que, la
seva majoria era llenya procedent de la neteja del bosc. Una neteja que
consistia a tallar la brossa i alguns dels arbustos que formaven part del
sotabosc, també el brancam procedent de la tala o d'esporgar, pins, alzines, roures i altra mena d'arbres, que en menor
mesura configuren el bosc.
Damunt de la fogaina hi
havia la graella sostinguda per un pilar en el centre. Per facilitar
l'escalfor, la graella disposava de diverses xemeneies.
Per sobre la graella hi
havia la cambra de cocció, que com el seu nom indica, era el lloc on es
col·locaven les peces que havien de ser cuites. La cambra de cocció podia ser
oberta o tancada. De l'oberta se'n treien peces d'un color vermellós. De la
tancada, peces de color gris o negre.
En una
època carestiosa com era aquella en què els recursos naturals s'aprofitaven al
màxim, i desconec si aquest era el cas del forn de Can Mas, hi havia forns en
els quals, un cop la fogaina ja havia complert l'objectiu de proporcionar
l'escalfor necessària per a coure les peces, a prop del mateix s'hi excavava
una rassa per a colgar-hi la cendra i les brases procedents de neteja de la
cambra de la fogaina. Quan als treballadors del forn ho consideraven
convenient, llavors treien la terra de la rassa i, d'entre la cendra, en
separaven el que s'anomenava el carbonet. Un material energètic d'origen
vegetal que s'emprava per alimentar el foc dels fogons de les cuines de les
llars domèstiques. De fet era com un encenall, doncs, quan el carbonet
esdevenia una brasa roent, llavors s'hi afegia el carbó a fi que proporcionés
suficient energia per a fer bullir l'olla, la cassola, o escalfar al màxim
l'oli que es posava a la paella.
Fig. 2 - Esquema d'un forn i la
graella.
Forn de Can
Mas de les Valls
Aquest
forn, arran dels trossos de teula trobats en el procés d'excavació, és més
apropiat anomenar-ne la Teularia de Can Mas. A part del forn, també hi ha unes
restes, tot i que testimonials, de l'antiga pastera que era com una mena de
safareig rectangular on l'argila es barrejava amb aigua per obtenir el fang amb
què fabricar les peces. També existeix una barraca excavada a la riba (Fig. 3 a
la 8).
Fig.
3 i 4 – Imatges del forn de Can Mas el dia de la seva troballa.
Fig.
5 i 6 - Imatges del forn de Can Mas un cop desbrossat i excavat.
Fig.7-
Barraca de la Teularia Fig. 8 – Restes de la
pastera
Si algú desitja visitar la Teularia de Can Mas, ha d'enfilar el camí que
es dirigeix a l'antiga i desapareguda masia de Can Mas de Les Valls (Fig. 9 la
masia i Fig, 10 el plànol). Uns metres més endavant on hi havia hagut la masia,
hi ha el torrent Serraller i, uns metres més amunt, hi ha el conjunt
arquitectònic que és objecte de visita. Pel torrent fa molts anys que no hi
davalla ni una gota d'aigua. No sempre ha estat així, ja que antigament l'aigua
sempre hi era present. I d'això en dona fe la font de les Saleres de Baix, la
qual estava ubicada un tros més amunt de l'esmentat torrent.
Fig. 9 – Desapareguda
Masia de Can Mas de les Valls.
Fig. 10 – Plànol ubicació del
forn d'obra de Can Mas de les Valls.
El dia que vaig anar a visitar el Jaume Mas Vallès (e. p. d.) vam
mantenir una conversa força interessant que em va permetre passar l'estona de
manera agradable. Aprofito l'avinentesa per expressar el meu condol als
familiars del Jaume, els quals, han perdut un ésser estimat i el poble ha
perdut una veu molt valuosa per ajudar a omplir les pàgines de la història del
nostre poble, sobretot pel que fa a la pagesia.
El Jaume, tot i tenir una edat molt avançada, conservava una memòria
prodigiosa. Quan va sortir a conversa el torrent Serraller, ell em va explicar
que quan treballava fent d'arrabassaire, i trobant-se pels voltants de
l'esmentat torrent, per a sadollar la set, solia apropar-se fins a la font de
les Saleres de Baix. Em va explicar que no era la típica font proveïda d'un
dipòsit i un canó per on rajava l'aigua, sinó que era un petit aljub, un forat
excavat a la riba del torrent i recobert de pedra seca. I que l'aigua sobrera,
s'escolava per torrent en direcció a la de la Riera de Salom.
Pel que fa al forn de la Teularia de
Can Mas haig de dir que mentre va durar el procés d'excavació, entre la terra
només vaig trobar trossos de teules, cap altre indici que donés a entendre que
allí s'hi havien fabricat altres peces d'obra. També, a mesura que excavava,
vaig anar descolgant diversos trossos de paret del forn que allí romanien
soterrats. Trossos de paret que em van servir per vestir un marge per aguantar
la terra de la part més alta de la riba. El cas és que, en cert moment, la punta
del pic es va enfonsar fins al mànec sense haver de fer gens de força, com si
hagués enfonsat una cullera en un plat de crema.
Per desvelar el misteri i alhora comprovar si
es tractava simplement d'una cambra d'aire o era quelcom més interessant, amb
renovat ímpetu vaig anar fent el forat més gros fins que en va sortir una bona
quantitat de cendra barrejada amb diminuts trossos de teula. Això en va portar
a la conclusió que allí hi havia hagut el forat d'entrada a la cambra de
cocció, i la cendra i els trossets de teula, eren deixalles procedents de la
neteja de la graella.
També em vaig fixar que les marques de foc que hi havia a la part de
dins del forn, s'acabaven en el forat d'on havia sortit la cendra.
Una altra cosa que em va ajudar a comprendre que havia estat una
teularia, van ser les barraques de vinya trobades al voltant del forn, la
majoria de les quals, el sostre de les quals havia estat construït amb teules.
Teules molt gruixudes i d'un pes considerable (Fig. 11). Una altra evidència,
era que en el marge de pedra seca del torrent Serraller, concretament davant
per davant del forn, hi ha teules col·locades l'una damunt l'altra i que
servien de drenatge (Fig. 12).
A mi se'm fa impossible datar l'antiguitat del forn. Tot i que
m'agradaria moltíssim poder-ho saber. Però si faig cas al que he llegit fins
ara, i tenint en compte la mena de material que es va emprar en la seva
construcció, que consisteix en una simple barreja d'argila i calç, un arriba a
la conclusió que la seva antiguitat es remunta a una època molt llunyana.
Una altra cosa reveladora d'aquest forn, és que en les parets laterals
de l'entrada a la fogaina encara es conserven dos panys de paret de la porxada
que servia per protegir els feixos de llenya de l'aigua de la pluja.
Fig. 11 – Restes de teules
Fig. 12 – Marge amb teules
Fig. 13 - Dibuix aproximat de com era
el forn de Can Mas
Forn de Cal Molins
D'ençà que era petit que jo coneixia l'existència d'aquest forn.
Com que la masia de Cal Molins era a prop de casa la meva àvia, i tenint
en compte que en aquella època el carrer s'acabava a la riera perquè encara no
s'havia construït l'actual carretera, l'àvia no posava cap impediment perquè jo
anés a jugar pels voltants de Cal Molins amb l'habitual colla d'amics que
vivien o tenien família al carrer Sant Llorenç. Jugàvem a fer barraques, ens
dividíem en dos bàndols, els dels bons i els dels dolents, i jugàvem a
empaitar-nos pel coster de la muntanya. En aquella època saltàvem i corríem com
cabrits empaitats pel llop. El cas és que, tant saltar i córrer, a part de
suar, feia que agaféssim set.
Un bon
record d'aquella llunyana època, relacionat amb la masia de Cal Molins, és que
quan hi anava a jugar ben entrada la primavera o a ple estiu. Cosa que no
passava a la tardor ni a l'hivern pel fet de ser la tarda molt gasiva en hores
de claror.
El cas és que, quan tenia set, i més si aquella tarda l'àvia m'havia
preparat un berenar a còpia de pa sucat amb tomàquet acompanyat d'un tros de
cansalada viada, anava a la masia i no em calia ni tan sols trucar a la porta,
ja que la senyora Maria, la mestressa de la casa, habitualment romania al pati,
asseguda a l'ombra d'un arbre, mentre s'entretenia cosint o llegint algun
llibre. Només veure'm arribar, amb molta amabilitat, em preguntava si desitjava
beure'm un got d'aigua. No calia entrar a dins la casa, ja que al pati de la
masia hi havia una font d'on brollava una aigua fresquíssima que en aquell
moment no hauria canviat per cap de les minses begudes refrescants que en
aquella època podies trobar al bar o a una botiga de queviures.
Tota persona que hagi freqüentat l'indret de Cal Molins, concretament
les feixes situades a un nivell inferior on hi ha la casa, en cas que s'hagi
fixat, haurà vist les restes del que havia estat un forn per coure peces
d'obra.
Situant-me en l'actualitat, haig de dir que cert dia em vaig apropar
fins a la masia per a comprovar l'estat de conservació en què es trobava el
forn. Quan el vaig veure l'ànima em va caure als peus. El desencís va ser dels
que deixen empremta. Del majestuós forn només en resta una part de la façana.
Una imatge per esborrar de la ment i recrear-se amb la que es va impregnar a la
memòria quan jo era petit. Si no s'hi posa remei, el que abans havia estat un
formidable forn de maons i rajoles, d'aquí a poc —i m'agradaria equivocar-me,
només en restarà un munt de runa. Un munt que servirà per engrandir el que ja
hi ha a hores d'ara (Fig. 14).
Fig. 14 – Restes de l'antic forn de
Cal Molins.
L'interior
del forn ara està ple de terra que ha caigut del sostre. La causa rau en la
deixadesa i el munt d'anys que resta abandonat sense que ningú se n'hagi
preocupat de fer-hi un manteniment. A la causa del deteriorament, també s'hi
han d'afegir-hi les arrels procedents d'una antiga olivera que en el seu dia
algú va tallar arran de terra i que va rebrotar amb uns tanys de la mida de la
cuixa d'una persona adulta. Unes arrels que a mesura que s'han anat
desenvolupant, com si fossin tentacles d'un pop gegantí, s'han endinsat
provocat un esllavissament que ha omplert de terra l'antiga cambra del forn.
Unes arrels que no paren de créixer i s'han fet les mestresses del destí del
forn de Cal Molins (Fig. 15).
Fig. 15 – Interior del forn de Cal
Molins
Passats uns quinze dies, vaig tornar a visitar el forn a fi de fer una
mica de neteja de l'entorn. Vaig tallar herbes, matolls i les branques més
baixes dels arbres que hi ha davant del que resta del forn.
M'hauria agradat, i molt, tallar els rebrots de l'olivera de damunt del
forn, però això era feina impossible a menys de no disposar d'una motoserra.
Res podia fer amb el petit xerrac plegable que sempre porto a la motxilla. A
part que primer hauria d'haver demanat permís a l'entitat que és la propietària
del terreny: l'Incasòl.
I per a solucionar-ho d'una vegada per totes, no només s'han de tallar
els tanys bords de l'olivera, sinó també arrancar les arrels que s'endinsen a
l'interior del forn i són el botxí que acabarà amb que havia estat un magnífic
forn.
Segons m'han assabentat dues persones amigues que són
bons coneixedors de la història de la Masia de Cal Molins, d'aquest forn
n'havien sortit els maons amb què es va vestir l'entrada a la mina del Canari, també la canalització per o
on davallava l'aigua fins a la masia. Una altra cosa que també s'hi va fabricar, van ser les toves que configuraven la desapareguda era de Cal Molins i els totxos dels contraforts de la bassa d'aigua on s'emmagatzemava l'aigua que servia per regar les feixes de l'hort (Fig. 16 i 17).
on davallava l'aigua fins a la masia. Una altra cosa que també s'hi va fabricar, van ser les toves que configuraven la desapareguda era de Cal Molins i els totxos dels contraforts de la bassa d'aigua on s'emmagatzemava l'aigua que servia per regar les feixes de l'hort (Fig. 16 i 17).
Fig. 16 - Totxos del forn de Cal Molins
Fig. 17 - Tova de l'era de Cal Molins
Les
quatre ratlles que es veuen a la tova, eren marcades mitjançant els dits i es
feien amb la finalitat d'evitar que l'animal de tir no rellisqués mentre
treballava en la feina de batre.
18 - Masia de Cal Molins
Jo m'hi apunto per endavant!
El forn de
Can Riera Vell
A Can Riera Vell també hi havia hagut un forn destinat a elaborar peces
d'obra.
Malauradament no es disposa de cap imatge. L'única reminiscència, tot i
ser causa de controvèrsia perquè hi ha qui assegura que formava part de
l'antiga rajoleria i altres diuen que no hi té res a veure, són les restes
d'una antiga construcció que hi ha en aquell indret (Fig. 19). El meu parer,
com he pogut comprovar amb imatges extretes d'Internet, és que sí, que en
formava part (Fig. 20).
Fig.19– Suposades restes de la
rajoleria de Can Riera Vell.
Fig.20– Imatge d'un forn de rajoleria
extreta d'Internet
Amb el què no hi ha controvèrsia és en l'indret on estava ubicada la
rajoleria: en el punt on hi ha la masia però a l'altre costat de la riera.
Per intentar obtenir informació, cert dia me'n vaig anar a parlar amb la
persona que actualment té cura de la finca on hi havia hagut la rajoleria. Es
tracta d'una finca tancada, i a dins, hi ha una barraca de construcció no gaire
antiga. Actualment el terreny està configurat per unes petites feixes
conreades, esglaonades, i uns marges fets amb formigó que serveix per evitar
esllavissades, cosa que dona a entendre que la fesomia que havia tingut abans
la finca ha estat substituïda per una altra, una de molt diferent.
El dia que hi vaig anar em va atendre un matrimoni, ja entrat en anys,
el qual s'entretenia tallant troncs per la llar de foc. Quan els vaig dir quin
era l'objecte de la meva visita, el senyor, molt amablement, em va respondre
que no em podria ajudar, ja que quan ell es va fer càrrec del terreny, el va
trobar tal com jo el podia veure en aquell moment. Tanmateix, sí que havia
sentit a parlar que en aquell indret hi havia hagut una antiga rajoleria, cosa
que jo ja sabia.
Li vaig
donar les gràcies per haver-me atès tan amablement i me'n vaig entornar cap a
casa.
Fig. 21 – Masia de Can Riera Vell
Fig. 22 – Interior de la masia.
El forn de
Can Bonet
A Can
Bonet hi havia hagut un forn que segurament jo havia vist però ja no me'n
recordava. Malauradament tampoc es conserven unes imatges que siguin prou
aclaridores.
El fet que els avis i els oncles d'un dels meus amics d'infantesa, el
Jaume Martorell Mas, habitessin a Can Bonet en qualitat de masovers, havia
propiciat que jo hi anés a jugar bastant habitualment.
Sí que en tinc una imatge, tot i que una mica borrosa, que darrere la
casa hi havia un cup, i també una construcció de certa singularitat.
Per aclarir dubtes, vaig anar directament a la font d'informació que em
va semblar més fidedigna. Em vaig entrevistar amb els antics masovers, el recentment
traspassat Jaume Mas Vallès i la seva esposa la Rosa Marieges Ginesta. Els
vaig mostrar unes antigues fotografies de la masia en què, a la part de darrere
la masia es veia quelcom que podia haver estat l'antic forn (Fig. 23 i 24).
Figura 23. Masia de Can Bonet fotografiada des de la riera.
Fig.
24 – Vista posterior de masia de Can Bonet amb el forn encerclat de color groc.
Efectivament!, el Jaume em va confirmar que,
el que jo havia encerclat en groc, era la part superior d'un forn dedicat a
fabricar maons i rajoles. Això no obstant, ell mai no l'havia vist funcionar.
Però sí que havia vist, a peu del forn, un munt de rajoles i maons que eren el
testimoni de la mena de material que s'hi havia fabricat.
Amb el Jaume i la Rosa vam enraonar gairebé dues hores. Una conversa tan
agradable i profitosa, que em va fer la impressió que només havia passat un
quart d'hora. Vaig quedar meravellat del bon coneixedor que era el Jaume de
cada racó del termenat del nostre poble.
El Jaume em va esmentar diverses fonts i l'indret on estaven ubicades.
També barraques de pedra seca, moltes de les quals jo ja les havia localitzat.
Quan li vaig preguntar com era possible que tingués un coneixement tan ampli i
detallat del termenat de Sant Climent, em va respondre que, com que havia estat
el més petit de cinc germans, quatre d'ells del sexe masculí va deixar d'anar a
escola, i com que a casa seva sobraven braços per treballar la terra, la seva
feina va ser la de jornaler. Fer d'arrabassaire havia estat la feina en què
havia emprat més hores. Em va dir que havia format part d'una colla
d'arrabassaires entre els quals figurava el Zoilo de Can Bruguera.
No és gens estrany que el Jaume
servés uns records tan nítids doncs, quan un és adolescent -com era ell quan va
començar a treballar- els fets s'impregnen en la memòria amb
extraordinària facilitat i acostumen a ser reticents a desaparèixer.
Els forns de
Can Bori
Malauradament
dels dos forns que hi havia a Can Bori no en queda cap. Només una reminiscència
molt minúscula d'un dels dos (Fig. 25).
Pel que fa a aquest forn,
no en puc explicar gran cosa. Tan sols el que m'han explicat a mi. El
propietari d'un tros de terra heretat dels seus ancestres i que per accedir-hi
durant anys i panys han hagut de passar per davant les parets de Can Bori, em
va explicar que, al costat d'on hi havia hagut l'era, també hi havia hagut un
forn dedicat a elaborar peces d'obra. Que si jo hi anava a donar un cop d'ull,
encara podria veure un trosset de paret de l'antic forn.
I així ho vaig fer! Vaig anar-hi i vaig fotografiar la resta del
que havia estat un forn.
Fig. 25 – Resta testimonial del forn
d'obra de Can Bori.
Un pagès del nostre poble, bon coneixedor de l'indret de Can Bori, ja
que la seva família hi havia conreat dos pegats de terra en aquell indret, em va
fer saber que, a part del forn del costat de l'era, n'havia existit un altre
que es trobava al pati de la casa. Però aquest forn no havia estat destinat a
coure peces d'obra, sinó peces de ceràmica. D'ell n'havien sortit cassoles,
olles, plats i altres estris elaborats amb fang procedent de la barreja d'aigua
i argila.
La casa
de Can Bori és una altra de les masies que han estat esborrades del mapa de
Sant Climent (Fig. 26).
Fig. 26 – Imatge de la desapareguda
masia de Can Bori.
La bòbila de
Cal Quimet
Quan jo era petit, i ben entrada la joventut, recordo que hi havia una
bòbila a Sant Climent, la qual estava ubicada al començament del camí que va a
les masies de Can Tallada, Can Riera nou i Can Riera Vell.
Popularment se la coneixia per la Bòbila de Cal Quimet. Això en cas que
en tingués un, de nom. Cosa que dubto, ja que, cert dia, vaig anar a
l'ajuntament per obtenir informació de l'esmentada bòbila. Informació que
m'hauria servit per a documentar millor el que ara estic escrivint. Tanmateix,
tot i que el funcionari de l'ajuntament em va atendre amb molta amabilitat, com
també va fer mans i mànigues per cercar dades a l'arxiu on consten les
activitats econòmiques desenvolupades en el nostre poble durant aquella època,
no va trobar cap dada que fes referència a la bòbila de Cal Quimet.
Tant ell com jo, vam arribar a la conclusió que, com que aquella
activitat havia començat, i m'atreveixo a assegurar que també acabat, en temps
del franquisme, per la causa que fos, algunes activitats econòmiques
funcionaven sense cap document que les autoritzes a fer-ho. Com també que les
influencies hi tenien molt a veure
Bé, val
més centrar-se en els bons recordar. Jo mantenia molta amistat amb un noi que
es deia Diego Torres. El Diego era de la meva edat i tenia una germana més
petita, em sembla recordar que es deia Encarna, però no ho puc
assegurar
amb exactitud. Eren fills d'un matrimoni que vivia a la casa que hi havia a mà
esquerra baixant per la carretera que va a Viladecans. Exactament davant del
camí que va a les masies abans esmentades.
El pare del Diego era un dels homes que treballaven a la bòbila. Al
forn, a part de cremar feixos de llenya, de tant en tant arribava un camió
carregat de pinyes ja esclofollades. Unes pinyes que el camió descarregava a
dins d'una cambra fins a formar-se un munt considerable que anava disminuint a
mesura que les pinyes eren utilitzades com a combustible. El cas és quan el
munt de pinyes havia quedat reduït, més o menys, a la mida d'un pam, el Diego
m'ho feia saber i, sortint d'escola, anava a la bòbila amb la companyia del
Diego i omplia una paperina de paper de les grosses, una de la mida que
s'utilitzaven per vendre carbonet, i l'omplia de pinyons. Sembla que la càrrega
del camió procedia d'una factoria envasadora de fruits secs, i com que devien
fer saltar els pinyons de les pinyes de manera mecànica, a dins les pinyes
esclofollades sempre en restava algun que no s'havia arribat a despendre, i
entre el sotragueig del camió i la manipulació a la bòbila, un cop el munt
s'havia reduït considerablement, llavors apareixia un terra sembrat de pinyons.
Reprenent el fil del relat en l'actualitat, cert dia em vaig apropar
fins a l'indret on hi havia hagut la bòbila per comprovar si en restava algun
vestigi d'ella. A part de la imponent xemeneia, no vaig veure res més que fos
testimoni que allí hi havia hagut una antiga bòbila (Fig. 27).
Pel que
fa al tema de la bòbila de Cal Quimet, encara resta una escletxa oberta per on
pot brollar una mica més d'informació. Si es dona el cas, ja actualitzaré el
relat i us ho faré saber.
Fig. 27 – Imatge de la desapareguda bòbila de
Cal Quimet
Un altre possible forn
Disposo d'informació
referent a què, pujant per la carretera que va a Sant Boi i a l'altura del camí
de l'Angla, també hi havia hagut un antic forn d'obra.
Fins i tot se sap que en
Joan Borrull Pujades (1873-1932), més conegut pel Joanet de Cal Mosquit, havia
estat un persona que havia treballat en aquest forn.
Tanmateix, no m'ha estat
possible visitar l'indret. Però la porta per fer-ho, encara resta oberta.
Informació
d'última hora
Fig. 28 – Enderroc de la Barraca
de la Teularia de Can Mas.
Agraïments
Vull expressar el meu agraïment al Jaume Mas Vallès (e.p.d) i a la Rosa
Marieges Ginesta per la seva informació sobre la masia de Can Bonet i altres
qüestions relacionades amb la pagesia de Sant Climent. Als companys Climent
Marcè, Jaume Comas, David Acedo i al meu fill Sergi per haver col·laborat a la
restauració de la barraca de la Teularia de Can Mas. Al Joan Riera i al Pere
Llusà per la seva informació de les masies de Can Molins i Can Bori. A la Isa
Barraquer Feu per les fotografies que ha tingut l'amabilitat de cedir-me. Sense
la seva col·laboració no hauria estat possible completar l'escrit sobre els
antics forns d'obra.
Enhorabona pel magnífic article Josep. Has fet una gran recerca d'informació
ResponElimina