FORNS-1


FORNS D'OBRA D'ÀMBIT RURAL A SANT CLIMENT DE LLOBREGAT

                                     Josep Vendrel Gelabert

Introducció

           Una de les meves aficions és cercar construccions de pedra seca. El que ara em disposo a escriure, directament, no hi té res a veure. Però, indirectament: sí! El cas és que cert dia, mentre cercava construccions de pedra seca, vaig ensopegar amb unes restes arquitectòniques que, de bell antuvi, i per dir-ho amb tota franquesa: no vaig saber discernir que coi podia ser, ni què podia haver estat, ni quina havia estat la seva funcionalitat. N'aparença, semblaven les restes d'una antiga barraca, enderrocada, colgada de terra, i amb un bon bé de Déu de brossa i matolls al damunt que havien nascut i al llarg dels anys s'havien desenvolupat fins a esdevenir d'una mida bastant considerable. Tanmateix, per la forma que tenia, de bell antuvi vaig descartar que hagués estat una barraca (Fig. 1). Vaig abandonar aquell indret considerant que no valia la pena emprar-hi més temps ni trencar-s'hi gaire el cap. Vaig considerar-ho una cosa sense cap mena de transcendència


 Fig. 1 – Troballa un cop desbrossada

 
           Aquell dia, i pel que fa a trobar barraques de pedra seca, va ser del tot infructuós. Així i tot, a la nit, quan em vaig ficar al llit i abans d'agafar el son a la ment, van desfilar un seguit d'imatges relacionades amb les restes de la construcció trobada aquell dia. Però ara les imatges es feien més entenedores. Era com si estiguessin subtitulades i en el subtítol s'hi pogués llegir: "Antic forn d'obra".

Característiques

           L'endemà, tan aviat em vaig llevar, vaig fullejar publicacions relacionades amb els antics forns de teules, rajoles, cairons, toves, pitxolins, maons o totxos. I de ben segur que me'n descuido alguna altra mena de peça.
Generalment aquesta mena de forns es construïen en un indret pròdig en argila, l'accés a l'aigua fos assequible, i a poder ser, a prop d'un camí de bon transitar.

L'argila

           L'argila es pot considerar la matèria primera per elaborar les peces d'obra. Un material que la natura ens ofereix en abundància i és el resultat de la descomposició de la roca feldespàtica, una roca constituïda bàsicament de sílice barrejat amb alumini, aigua i altres elements menors, entre els quals, hi intervé el peròxid de ferro. Del lloc on es treia l'argila, se l'anomenava el terrer. Al terrer es treballava amb el pic i la pala. Un cop arrancada del talús o del terra, era garbellada a fi de separar les pedres i els terrossos. Si el terrer no es trobava a tocar del forn, llavors l'argila era transportada a cop de carretó.

Parar basada

           Si l'endemà estava previst treballar fent peces d'obra, el dia anterior es deixava la bassada ja preparada, la qual consistia a ficar a la pastera argila i aigua en una proporció que fos l'adequada. L'endemà es pastava emprant les mans o els peus. Normalment es feia més amb els peus que no pas les mans.

Emmotllar

           Normalment la feina d'emmotllar se solia fer en la plaça que hi havia a tocar del forn. La primera cosa que es feia, era escampar cendra al terra de la plaça perquè quan s'havia d'emmotllar les peces, no s'hi enganxessin les pedretes o altres impureses que romanguessin a terra. Les teules s'emmotllaven damunt una taula i es feia amb uns motlles de fusta, els quals, s'omplien amb el fang que hi havia a la pastera. Amb una fusta, es feia caure fang que sobresortia del motlle.
Quan la peça es desemmotllava, se solia formar una aresta. S'aplanava fent servir una fusta plana proveïda d'un mànec.

Assecar

           Les peces es deixaven esteses al terra de la plaça a fi que s'assequessin. Un cop seques, es guardaven sota cobert per coure-les quan s'encenia el forn.
Enfornar

               Les peces s'apilaven ordenadorament a l'interior del forn fins a omplir-lo. Es procurava que els forats de la graella quedessin lliures. Abans de procedir a coure, calia repassar l'estructura del forn, i si calia, posar fang on podia haver-se malmès a causa d'anteriors fornades. La mateixa escalfor del forn s'encarregava de consolidar la reparació.

El forn

           D'aquesta mena de forns n'hi havia de cilíndrics i de rectangulars. Els ovalats més aviat s'empraven per coure peces de terrissa. Tanmateix, tot i que poques, també hi havia algunes excepcions.
Generalment es construïen en un marge, entre dues feixes, i excavant un forat d'entre quatre i sis metres de profunditat. La cúpula era la part que sobresortia del terra.
A baix tot hi havia la fogaina que era la cambra del foc. Un foc que s'alimentava a còpia de feixos de llenya anomenats costals i que, la seva majoria era llenya procedent de la neteja del bosc. Una neteja que consistia a tallar la brossa i alguns dels arbustos que formaven part del sotabosc, també el brancam procedent de la tala o d'esporgar, pins, alzines, roures i altra mena d'arbres, que en menor mesura configuren el bosc.
           Damunt de la fogaina hi havia la graella sostinguda per un pilar en el centre. Per facilitar l'escalfor, la graella disposava de diverses xemeneies.
           Per sobre la graella hi havia la cambra de cocció, que com el seu nom indica, era el lloc on es col·locaven les peces que havien de ser cuites. La cambra de cocció podia ser oberta o tancada. De l'oberta se'n treien peces d'un color vermellós. De la tancada, peces de color gris o negre.
           En una època carestiosa com era aquella en què els recursos naturals s'aprofitaven al màxim, i desconec si aquest era el cas del forn de Can Mas, hi havia forns en els quals, un cop la fogaina ja havia complert l'objectiu de proporcionar l'escalfor necessària per a coure les peces, a prop del mateix s'hi excavava una rassa per a colgar-hi la cendra i les brases procedents de neteja de la cambra de la fogaina. Quan als treballadors del forn ho consideraven convenient, llavors treien la terra de la rassa i, d'entre la cendra, en separaven el que s'anomenava el carbonet. Un material energètic d'origen vegetal que s'emprava per alimentar el foc dels fogons de les cuines de les llars domèstiques. De fet era com un encenall, doncs, quan el carbonet esdevenia una brasa roent, llavors s'hi afegia el carbó a fi que proporcionés suficient energia per a fer bullir l'olla, la cassola, o escalfar al màxim l'oli que es posava a la paella.

                                                 Fig. 2 - Esquema d'un forn i la graella.


Forn de Can Mas de les Valls

           Aquest forn, arran dels trossos de teula trobats en el procés d'excavació, és més apropiat anomenar-ne la Teularia de Can Mas. A part del forn, també hi ha unes restes, tot i que testimonials, de l'antiga pastera que era com una mena de safareig rectangular on l'argila es barrejava amb aigua per obtenir el fang amb què fabricar les peces. També existeix una barraca excavada a la riba (Fig. 3 a la 8).



                                Fig. 3 i 4 – Imatges del forn de Can Mas el dia de la seva troballa.





                               Fig. 5 i 6 - Imatges del forn de Can Mas un cop desbrossat i excavat.





                       Fig.7- Barraca de la Teularia                           Fig. 8 – Restes de la pastera

 
           Si algú desitja visitar la Teularia de Can Mas, ha d'enfilar el camí que es dirigeix a l'antiga i desapareguda masia de Can Mas de Les Valls (Fig. 9 la masia i Fig, 10 el plànol). Uns metres més endavant on hi havia hagut la masia, hi ha el torrent Serraller i, uns metres més amunt, hi ha el conjunt arquitectònic que és objecte de visita. Pel torrent fa molts anys que no hi davalla ni una gota d'aigua. No sempre ha estat així, ja que antigament l'aigua sempre hi era present. I d'això en dona fe la font de les Saleres de Baix, la qual estava ubicada un tros més amunt de l'esmentat torrent.

 
                                          Fig. 9 – Desapareguda Masia de Can Mas de les Valls.

 
                                Fig. 10 – Plànol ubicació del forn d'obra de Can Mas de les Valls.

 
           El dia que vaig anar a visitar el Jaume Mas Vallès (e. p. d.) vam mantenir una conversa força interessant que em va permetre passar l'estona de manera agradable. Aprofito l'avinentesa per expressar el meu condol als familiars del Jaume, els quals, han perdut un ésser estimat i el poble ha perdut una veu molt valuosa per ajudar a omplir les pàgines de la història del nostre poble, sobretot pel que fa a la pagesia.
           El Jaume, tot i tenir una edat molt avançada, conservava una memòria prodigiosa. Quan va sortir a conversa el torrent Serraller, ell em va explicar que quan treballava fent d'arrabassaire, i trobant-se pels voltants de l'esmentat torrent, per a sadollar la set, solia apropar-se fins a la font de les Saleres de Baix. Em va explicar que no era la típica font proveïda d'un dipòsit i un canó per on rajava l'aigua, sinó que era un petit aljub, un forat excavat a la riba del torrent i recobert de pedra seca. I que l'aigua sobrera, s'escolava per torrent en direcció a la de la Riera de Salom.
           Pel que fa al forn de la Teularia de Can Mas haig de dir que mentre va durar el procés d'excavació, entre la terra només vaig trobar trossos de teules, cap altre indici que donés a entendre que allí s'hi havien fabricat altres peces d'obra. També, a mesura que excavava, vaig anar descolgant diversos trossos de paret del forn que allí romanien soterrats. Trossos de paret que em van servir per vestir un marge per aguantar la terra de la part més alta de la riba. El cas és que, en cert moment, la punta del pic es va enfonsar fins al mànec sense haver de fer gens de força, com si hagués enfonsat una cullera en un plat de crema.
            Per desvelar el misteri i alhora comprovar si es tractava simplement d'una cambra d'aire o era quelcom més interessant, amb renovat ímpetu vaig anar fent el forat més gros fins que en va sortir una bona quantitat de cendra barrejada amb diminuts trossos de teula. Això en va portar a la conclusió que allí hi havia hagut el forat d'entrada a la cambra de cocció, i la cendra i els trossets de teula, eren deixalles procedents de la neteja de la graella.
           També em vaig fixar que les marques de foc que hi havia a la part de dins del forn, s'acabaven en el forat d'on havia sortit la cendra.
           Una altra cosa que em va ajudar a comprendre que havia estat una teularia, van ser les barraques de vinya trobades al voltant del forn, la majoria de les quals, el sostre de les quals havia estat construït amb teules. Teules molt gruixudes i d'un pes considerable (Fig. 11). Una altra evidència, era que en el marge de pedra seca del torrent Serraller, concretament davant per davant del forn, hi ha teules col·locades l'una damunt l'altra i que servien de drenatge (Fig. 12).
           A mi se'm fa impossible datar l'antiguitat del forn. Tot i que m'agradaria moltíssim poder-ho saber. Però si faig cas al que he llegit fins ara, i tenint en compte la mena de material que es va emprar en la seva construcció, que consisteix en una simple barreja d'argila i calç, un arriba a la conclusió que la seva antiguitat es remunta a una època molt llunyana.
           Una altra cosa reveladora d'aquest forn, és que en les parets laterals de l'entrada a la fogaina encara es conserven dos panys de paret de la porxada que servia per protegir els feixos de llenya de l'aigua de la pluja. 

                                                                    Fig. 11 – Restes de teules


                                                            Fig. 12 – Marge amb teules

 
Fig. 13 - Dibuix aproximat de com era el forn de Can Mas

Forn de Cal Molins

              D'ençà que era petit que jo coneixia l'existència d'aquest forn.
           Com que la masia de Cal Molins era a prop de casa la meva àvia, i tenint en compte que en aquella època el carrer s'acabava a la riera perquè encara no s'havia construït l'actual carretera, l'àvia no posava cap impediment perquè jo anés a jugar pels voltants de Cal Molins amb l'habitual colla d'amics que vivien o tenien família al carrer Sant Llorenç. Jugàvem a fer barraques, ens dividíem en dos bàndols, els dels bons i els dels dolents, i jugàvem a empaitar-nos pel coster de la muntanya. En aquella època saltàvem i corríem com cabrits empaitats pel llop. El cas és que, tant saltar i córrer, a part de suar, feia que agaféssim set.
           Un bon record d'aquella llunyana època, relacionat amb la masia de Cal Molins, és que quan hi anava a jugar ben entrada la primavera o a ple estiu. Cosa que no passava a la tardor ni a l'hivern pel fet de ser la tarda molt gasiva en hores de claror.
         El cas és que, quan tenia set, i més si aquella tarda l'àvia m'havia preparat un berenar a còpia de pa sucat amb tomàquet acompanyat d'un tros de cansalada viada, anava a la masia i no em calia ni tan sols trucar a la porta, ja que la senyora Maria, la mestressa de la casa, habitualment romania al pati, asseguda a l'ombra d'un arbre, mentre s'entretenia cosint o llegint algun llibre. Només veure'm arribar, amb molta amabilitat, em preguntava si desitjava beure'm un got d'aigua. No calia entrar a dins la casa, ja que al pati de la masia hi havia una font d'on brollava una aigua fresquíssima que en aquell moment no hauria canviat per cap de les minses begudes refrescants que en aquella època podies trobar al bar o a una botiga de queviures.
           Tota persona que hagi freqüentat l'indret de Cal Molins, concretament les feixes situades a un nivell inferior on hi ha la casa, en cas que s'hagi fixat, haurà vist les restes del que havia estat un forn per coure peces d'obra.
           Situant-me en l'actualitat, haig de dir que cert dia em vaig apropar fins a la masia per a comprovar l'estat de conservació en què es trobava el forn. Quan el vaig veure l'ànima em va caure als peus. El desencís va ser dels que deixen empremta. Del majestuós forn només en resta una part de la façana. Una imatge per esborrar de la ment i recrear-se amb la que es va impregnar a la memòria quan jo era petit. Si no s'hi posa remei, el que abans havia estat un formidable forn de maons i rajoles, d'aquí a poc —i m'agradaria equivocar-me, només en restarà un munt de runa. Un munt que servirà per engrandir el que ja hi ha a hores d'ara (Fig. 14). 


Fig. 14 – Restes de l'antic forn de Cal Molins.

 
           L'interior del forn ara està ple de terra que ha caigut del sostre. La causa rau en la deixadesa i el munt d'anys que resta abandonat sense que ningú se n'hagi preocupat de fer-hi un manteniment. A la causa del deteriorament, també s'hi han d'afegir-hi les arrels procedents d'una antiga olivera que en el seu dia algú va tallar arran de terra i que va rebrotar amb uns tanys de la mida de la cuixa d'una persona adulta. Unes arrels que a mesura que s'han anat desenvolupant, com si fossin tentacles d'un pop gegantí, s'han endinsat provocat un esllavissament que ha omplert de terra l'antiga cambra del forn. Unes arrels que no paren de créixer i s'han fet les mestresses del destí del forn de Cal Molins (Fig. 15).


 Fig. 15 – Interior del forn de Cal Molins

 
           Passats uns quinze dies, vaig tornar a visitar el forn a fi de fer una mica de neteja de l'entorn. Vaig tallar herbes, matolls i les branques més baixes dels arbres que hi ha davant del que resta del forn.
           M'hauria agradat, i molt, tallar els rebrots de l'olivera de damunt del forn, però això era feina impossible a menys de no disposar d'una motoserra. Res podia fer amb el petit xerrac plegable que sempre porto a la motxilla. A part que primer hauria d'haver demanat permís a l'entitat que és la propietària del terreny: l'Incasòl.
           I per a solucionar-ho d'una vegada per totes, no només s'han de tallar els tanys bords de l'olivera, sinó també arrancar les arrels que s'endinsen a l'interior del forn i són el botxí que acabarà amb que havia estat un magnífic forn.
Segons m'han assabentat dues persones amigues que són bons coneixedors de la història de la Masia de Cal Molins, d'aquest forn n'havien sortit els maons amb què es va vestir l'entrada a la mina del Canari, també la canalització per o
on davallava l'aigua fins a la masia. Una altra cosa que també s'hi va fabricar, van ser les toves que configuraven la desapareguda era de Cal Molins i els totxos dels contraforts de la bassa d'aigua on s'emmagatzemava l'aigua que servia per regar les feixes de l'hort (Fig. 16 i 17).

                                      Fig. 16 - Totxos del forn de Cal Molins 
 
                                                   Fig. 17 - Tova de l'era de Cal Molins 

            Les quatre ratlles que es veuen a la tova, eren marcades mitjançant els dits i es feien amb la finalitat d'evitar que l'animal de tir no rellisqués mentre treballava en la feina de batre.

                                                18 - Masia de Cal Molins
          
           Tant de bo arribi un dia que la masia de Cal Molins i el seu entorn siguin declarats bé arquitectònic d'interès local. Si aquest dia arriba, llavors serà qüestió d'arremangar-se i començar a reconstruir moltes coses que resten malmeses i són un testimoni de la història de Cal Molins extensiu a la història del nostre poble.
           Jo m'hi apunto per endavant! 

 
El forn de Can Riera Vell

           A Can Riera Vell també hi havia hagut un forn destinat a elaborar peces d'obra.
           Malauradament no es disposa de cap imatge. L'única reminiscència, tot i ser causa de controvèrsia perquè hi ha qui assegura que formava part de l'antiga rajoleria i altres diuen que no hi té res a veure, són les restes d'una antiga construcció que hi ha en aquell indret (Fig. 19). El meu parer, com he pogut comprovar amb imatges extretes d'Internet, és que sí, que en formava part (Fig. 20). 


                                        Fig.19– Suposades restes de la rajoleria de Can Riera Vell.



   Fig.20– Imatge d'un forn de rajoleria extreta d'Internet


 
         Amb el què no hi ha controvèrsia és en l'indret on estava ubicada la rajoleria: en el punt on hi ha la masia però a l'altre costat de la riera.
           Per intentar obtenir informació, cert dia me'n vaig anar a parlar amb la persona que actualment té cura de la finca on hi havia hagut la rajoleria. Es tracta d'una finca tancada, i a dins, hi ha una barraca de construcció no gaire antiga. Actualment el terreny està configurat per unes petites feixes conreades, esglaonades, i uns marges fets amb formigó que serveix per evitar esllavissades, cosa que dona a entendre que la fesomia que havia tingut abans la finca ha estat substituïda per una altra, una de molt diferent.
           El dia que hi vaig anar em va atendre un matrimoni, ja entrat en anys, el qual s'entretenia tallant troncs per la llar de foc. Quan els vaig dir quin era l'objecte de la meva visita, el senyor, molt amablement, em va respondre que no em podria ajudar, ja que quan ell es va fer càrrec del terreny, el va trobar tal com jo el podia veure en aquell moment. Tanmateix, sí que havia sentit a parlar que en aquell indret hi havia hagut una antiga rajoleria, cosa que jo ja sabia.
           Li vaig donar les gràcies per haver-me atès tan amablement i me'n vaig entornar cap a casa.

 
Fig. 21 – Masia de Can Riera Vell


                                                            Fig. 22 – Interior de la masia. 

 
El forn de Can Bonet

             A Can Bonet hi havia hagut un forn que segurament jo havia vist però ja no me'n recordava. Malauradament tampoc es conserven unes imatges que siguin prou aclaridores.
          El fet que els avis i els oncles d'un dels meus amics d'infantesa, el Jaume Martorell Mas, habitessin a Can Bonet en qualitat de masovers, havia propiciat que jo hi anés a jugar bastant habitualment.
           Sí que en tinc una imatge, tot i que una mica borrosa, que darrere la casa hi havia un cup, i també una construcció de certa singularitat.
           Per aclarir dubtes, vaig anar directament a la font d'informació que em va semblar més fidedigna. Em vaig entrevistar amb els antics masovers, el recentment traspassat Jaume Mas Vallès i la seva esposa la Rosa Marieges Ginesta. Els vaig mostrar unes antigues fotografies de la masia en què, a la part de darrere la masia es veia quelcom que podia haver estat l'antic forn (Fig. 23 i 24). 


Figura 23. Masia de Can Bonet fotografiada des de la riera.


               Fig. 24 – Vista posterior de masia de Can Bonet amb el forn encerclat de color groc.

Efectivament!, el Jaume em va confirmar que, el que jo havia encerclat en groc, era la part superior d'un forn dedicat a fabricar maons i rajoles. Això no obstant, ell mai no l'havia vist funcionar. Però sí que havia vist, a peu del forn, un munt de rajoles i maons que eren el testimoni de la mena de material que s'hi havia fabricat.
           Amb el Jaume i la Rosa vam enraonar gairebé dues hores. Una conversa tan agradable i profitosa, que em va fer la impressió que només havia passat un quart d'hora. Vaig quedar meravellat del bon coneixedor que era el Jaume de cada racó del termenat del nostre poble.
           El Jaume em va esmentar diverses fonts i l'indret on estaven ubicades. També barraques de pedra seca, moltes de les quals jo ja les havia localitzat. Quan li vaig preguntar com era possible que tingués un coneixement tan ampli i detallat del termenat de Sant Climent, em va respondre que, com que havia estat el més petit de cinc germans, quatre d'ells del sexe masculí va deixar d'anar a escola, i com que a casa seva sobraven braços per treballar la terra, la seva feina va ser la de jornaler. Fer d'arrabassaire havia estat la feina en què havia emprat més hores. Em va dir que havia format part d'una colla d'arrabassaires entre els quals figurava el Zoilo de Can Bruguera.
           No és gens estrany que el Jaume servés uns records tan nítids doncs, quan un és adolescent -com era ell quan va començar a treballar- els fets s'impregnen en la memòria amb extraordinària facilitat i acostumen a ser reticents a desaparèixer.


Els forns de Can Bori

 Malauradament dels dos forns que hi havia a Can Bori no en queda cap.   Només una reminiscència molt minúscula d'un dels dos (Fig. 25).
           Pel que fa a aquest forn, no en puc explicar gran cosa. Tan sols el que m'han explicat a mi. El propietari d'un tros de terra heretat dels seus ancestres i que per accedir-hi durant anys i panys han hagut de passar per davant les parets de Can Bori, em va explicar que, al costat d'on hi havia hagut l'era, també hi havia hagut un forn dedicat a elaborar peces d'obra. Que si jo hi anava a donar un cop d'ull, encara podria veure un trosset de paret de l'antic forn.
           I així ho vaig fer! Vaig anar-hi i vaig fotografiar la resta del que havia estat un forn.

Fig. 25 – Resta testimonial del forn d'obra de Can Bori.

           Un pagès del nostre poble, bon coneixedor de l'indret de Can Bori, ja que la seva família hi havia conreat dos pegats de terra en aquell indret, em va fer saber que, a part del forn del costat de l'era, n'havia existit un altre que es trobava al pati de la casa. Però aquest forn no havia estat destinat a coure peces d'obra, sinó peces de ceràmica. D'ell n'havien sortit cassoles, olles, plats i altres estris elaborats amb fang procedent de la barreja d'aigua i argila. 
           La casa de Can Bori és una altra de les masies que han estat esborrades del mapa de Sant Climent (Fig. 26).

 
Fig. 26 – Imatge de la desapareguda masia de Can Bori.

La bòbila de Cal Quimet

           Quan jo era petit, i ben entrada la joventut, recordo que hi havia una bòbila a Sant Climent, la qual estava ubicada al començament del camí que va a les masies de Can Tallada, Can Riera nou i Can Riera Vell.
           Popularment se la coneixia per la Bòbila de Cal Quimet. Això en cas que en tingués un, de nom. Cosa que dubto, ja que, cert dia, vaig anar a l'ajuntament per obtenir informació de l'esmentada bòbila. Informació que m'hauria servit per a documentar millor el que ara estic escrivint. Tanmateix, tot i que el funcionari de l'ajuntament em va atendre amb molta amabilitat, com també va fer mans i mànigues per cercar dades a l'arxiu on consten les activitats econòmiques desenvolupades en el nostre poble durant aquella època, no va trobar cap dada que fes referència a la bòbila de Cal Quimet.
           Tant ell com jo, vam arribar a la conclusió que, com que aquella activitat havia començat, i m'atreveixo a assegurar que també acabat, en temps del franquisme, per la causa que fos, algunes activitats econòmiques funcionaven sense cap document que les autoritzes a fer-ho. Com també que les influencies hi tenien molt a veure
           Bé, val més centrar-se en els bons recordar. Jo mantenia molta amistat amb un noi que es deia Diego Torres. El Diego era de la meva edat i tenia una germana més petita, em sembla recordar que es deia Encarna, però no ho puc
assegurar amb exactitud. Eren fills d'un matrimoni que vivia a la casa que hi havia a mà esquerra baixant per la carretera que va a Viladecans. Exactament davant del camí que va a les masies abans esmentades.
           El pare del Diego era un dels homes que treballaven a la bòbila. Al forn, a part de cremar feixos de llenya, de tant en tant arribava un camió carregat de pinyes ja esclofollades. Unes pinyes que el camió descarregava a dins d'una cambra fins a formar-se un munt considerable que anava disminuint a mesura que les pinyes eren utilitzades com a combustible. El cas és quan el munt de pinyes havia quedat reduït, més o menys, a la mida d'un pam, el Diego m'ho feia saber i, sortint d'escola, anava a la bòbila amb la companyia del Diego i omplia una paperina de paper de les grosses, una de la mida que s'utilitzaven per vendre carbonet, i l'omplia de pinyons. Sembla que la càrrega del camió procedia d'una factoria envasadora de fruits secs, i com que devien fer saltar els pinyons de les pinyes de manera mecànica, a dins les pinyes esclofollades sempre en restava algun que no s'havia arribat a despendre, i entre el sotragueig del camió i la manipulació a la bòbila, un cop el munt s'havia reduït considerablement, llavors apareixia un terra sembrat de pinyons.
           Reprenent el fil del relat en l'actualitat, cert dia em vaig apropar fins a l'indret on hi havia hagut la bòbila per comprovar si en restava algun vestigi d'ella. A part de la imponent xemeneia, no vaig veure res més que fos testimoni que allí hi havia hagut una antiga bòbila (Fig. 27).
           Pel que fa al tema de la bòbila de Cal Quimet, encara resta una escletxa oberta per on pot brollar una mica més d'informació. Si es dona el cas, ja actualitzaré el relat i us ho faré saber.

 Fig. 27 – Imatge de la desapareguda bòbila de Cal Quimet

Un altre possible forn

           Disposo d'informació referent a què, pujant per la carretera que va a Sant Boi i a l'altura del camí de l'Angla, també hi havia hagut un antic forn d'obra.
           Fins i tot se sap que en Joan Borrull Pujades (1873-1932), més conegut pel Joanet de Cal Mosquit, havia estat un persona que havia treballat en aquest forn.
           Tanmateix, no m'ha estat possible visitar l'indret. Però la porta per fer-ho, encara resta oberta.

Informació d'última hora

           A causa de l'última llevantada, de la barraca de la Teuleria de Can Mas s'ha ensulsiat una part de la paret de la porta d'entrada (Fig. 28). Malauradament no ha estat l'única. Tan aviat l'hàgim reconstruïda, ja us ho farem saber.


                                  Fig. 28 – Enderroc de la Barraca de la Teularia de Can Mas.


 
Agraïments

Vull expressar el meu agraïment al Jaume Mas Vallès (e.p.d) i a la Rosa Marieges Ginesta per la seva informació sobre la masia de Can Bonet i altres qüestions relacionades amb la pagesia de Sant Climent. Als companys Climent Marcè, Jaume Comas, David Acedo i al meu fill Sergi per haver col·laborat a la restauració de la barraca de la Teularia de Can Mas. Al Joan Riera i al Pere Llusà per la seva informació de les masies de Can Molins i Can Bori. A la Isa Barraquer Feu per les fotografies que ha tingut l'amabilitat de cedir-me. Sense la seva col·laboració no hauria estat possible completar l'escrit sobre els antics forns d'obra.






1 comentari:

  1. Enhorabona pel magnífic article Josep. Has fet una gran recerca d'informació

    ResponElimina