CONTES PEL CONFINAMENT



                                
                                  
            ELS  FOLLETS  MALIGNES
Josep Vendrell Gelabert

Aquest és el relat d'un esdeveniment futurista molt important. Tant, que fins i tot va estar a punt d'acabar amb la cultura d'un poble Tot i ser un relat de ficció, també és un advertiment perquè la humanitat sigui conscient que cal redreçar el rumb de la política i així preservar l'extinció de la cultura.
És abismal la desigualtat que hi ha entre persones i països. El capital no té entranyes a l'hora d'acumular riqueses. No li importa intoxicar el Planeta a canvi de treure'n benefici pel bé de poques persones i l'ofec de moltes. Es malbaraten diners en armament, cosa que va en detriment d'aliments i medicaments a qui més necessitat està. Si algú o altre no hi posa remei, no passarà gaire temps sense que la Terra esdevingui un indret caòtic on la barbàrie la campi a l'ample i la cultura es vegi més pelada que la superfície de la Lluna.
La cultura, una de les millors maneres de viure i conviure, es troba seriosament amenaçada. La cultura i també la deixadesa pel que fa als bons costums heretats dels nostres avantpassats.
El que he escrit fins ara només és una mena de preàmbul. Per posar fil a l'agulla i començar a redactar el conte, no em queda altre remei que fer un salt enrere en el temps. Haig de retrocedir fins a l'època de les criatures
2
fantasioses. Una en què els follets gaudien de molta popularitat, també estima, pel fet de figurar en el relat de contes i faules.
Els follets, tot i ser criatures invisibles a la mirada de les persones, convivien habitualment amb elles. Els escriptors i il·lustradors de contes així ho feien possible. Ells eren com els Déus dels follets, ja que amb la seva ploma els donaven vida. Una vida damunt paper que després la veu de les persones s'encarregava de propagar. Dit d'una altra manera: la ploma dels escriptors i il·lustradors va esdevenir la vareta màgica que va crear els follets pel fet d'incloure'ls en els seus llibres.
De la mateixa manera que ho és la dels humans, la idiosincràsia dels follets era molt variada. Existien individus afables, trapelles, pacífics, bellugadissos, de bons sentiments i d'intencions perverses. També n'hi havia que vestien amb elegància i altres que ho feien amb parracs. Això i tot, s'ha de puntualitzar que els entremaliats no eren individus d'una extrema maldat. Que els entremaliats figuressin en els contes destinats a la mainada, servia d'exemple de com no s'han de fer algunes coses, de saber distingir el què està ben fet i el què no ho està.
No se sap quan van aparèixer els follets en el món imaginari dels humans. Si ho van fer a l'uníson o ho van fer un temps més tard. Així i tot, aquesta és una dada irrellevant.
3
El que sí que és una evidència, és que les andròmines electròniques com els televisors, els ordinadors, els telèfons mòbils i altra mena d'aparells similars, van incidir en la seva desaparició.
Abans que els humans fóssim envaïts per les andròmines, els follets gaudien de molta popularitat, i això, era un mitjà que ajudava a fomentar l'afició per la lectura.
Antigament, quan petits i grans es reunien per una sessió literària, no només es limitaven a llegir contes i prou, també acostumaven a obrir la porta dels sentiments i així participar de les inquietuds, il·lusions i esperances dels altres.
Tot això va quedar ancorat en el moll del passat quan va aparèixer la nova tecnologia. La que jo anomeno la tecnologia malbaratadora de temps. Però no tota la tecnologia s'ha de considerar com a malbaratadora de temps, ja que també hi ha nous aparells que han contribuït a fer que algunes feines siguin més còmodes i agradoses. Així i tot, em refermo a què siguin unes andròmines estalviadores de temps, ja que generalment el temps estalviat després es malbarata assegut davant d'una pantalla, cosa que va en detriment d'emprar el temps en coses més profitoses.
Un dels seus grans avantatges de la tecnologia de la comunicació ha estat que la gent es pugui assabentar del que passa a l'altra punta del planeta amb molta facilitat. Contràriament també va propiciar que la gent és recloguis a
4
casa i les sales de cinema restessin buides. La crisi derivada de les sales de cinema també va minvar les relacions socials.
Tornant a l'època dels follets, s'ha de dir que van ser les persones els que van fer possible que els follets tinguessin un món on viure. Un món ubicat en la ment de les persones. És a dir: la imaginació de cada persona va reservar un espai perquè els follets disposessin del seu propi món.
Els follets es van extingir a còpia de no esmentar-los, pel fet de no figurar en els contes i relats. Pel fet d'haver de romandre anys i panys en el més profund anonimat. Tanmateix no van desaparèixer del tot, ja que hi havia una mena de follets que disposaven d'ànima pròpia. Cosa que els va permetre sumir-se en un estat letàrgic tot esperant el moment propici per reaparèixer. L'ànima dels follets va trobar en els llibres el seu Cel. Igual que la pols s'introdueix en qualsevol racó de les cases, ells es van introduir en les pàgines dels llibres. I allí van romandre com la crisàlide que espera l'arribada d'un temps favorable per a poder esclatar. En el llibre, i talment fossin mòmies en un sarcòfag, les ànimes dels follets es van sumir en un estat letàrgic fins que va arribar el dia que van ressuscitar espiritualment. Tot i que hauria valgut més que no ho haguessin fet mai.
Aquí comença realment el conte. Ens trobem en un poble de la Catalunya Central. Ni massa petit ni massa
5
gran, aproximadament d'unes cinc ànimes. El poble està ubicat en el coster d'una muntanya en el cim de la qual hi ha un castell.
El senyor Benet era un dels habitants del poble. Un home ja entrat en anys. Era vidu i no tenia fills. De tarannà pacífic i melangiós. La lectura era el seu antídot per a combatre la soledat.
Cal situar-nos en un temps en què les llibreries començaven tancar portes per manca de clientela. Alguns lectors molt empedreïts, com era el senyor Benet, eren considerats com fòssils ancorats en el passat. Així i tot, encara hi havia persones, tot i que poques, que freqüentava sovint les llibreries i les biblioteques.
A l'hora d'escollir un llibre, la temàtica del senyor Benet era molt diversificada. Tot i així, es decantava pels llibres que profunditzaven sobre les relacions humanes.
D'ençà que el senyor Benet havia enviudat, acostuma a recloure's a casa seva per llegir i escoltar música. Escriure tampoc no li desagrada. Si sortia de casa, era per anar a estirar les cames i fer la compra. Li agradava recórrer camins de muntanya per gaudir d'aquest bé de Déu que és la Natura.
Havent acabat de dinar, llavors s'escarxofava en una butaca, posava un CD de música clàssica, i es dedicava a llegir. Quan les agulles del rellotge marcaven dos quarts de nou, anava a la cuina i feia un mos. Havent acabat, engegava el televisor per assabentar-se de les notícies del
6
dia. Quan acabava la predicció del temps, agafava el comandament i feia zàping a fi de comprovar si hi havia algun canal que fessin quelcom d'interessant.
Si no era així, llavors apagava el televisor, i abans d'anar a dormir, es dedicava a escriure. També llegia una estona abans que li agafés pesantor de parpelles.
Cert dia, en lapse de temps en què es prem el botó per apagar el televisor i aquest s'apaga, es va esdevenir un fenomen de transcendental importànciai que dona peu a aquest relat.
Aquell vespre, com que en cap cadena no feien res que ell considerés interessant, va optar per apagar el televisor i dedicar-se a escriure.
En aquella època era tanta la mediocritat televisiva, que la majoria de la gent ja s'hi havia acostumat. A còpia d'empassar-se programes considerats com a escombraries, el cervell havia mutat arribant a processar com a normal el que abans hauria estat considerat una autèntica bajanada.
El cas és que quan al senyor Benet va apagar el televisor, projectaven una pel·lícula on els protagonistes eren una trepa de fanàtics religiosos. Individus que es dedicaven a aniquilar les persones que no combregava amb les seves idees. Una colla de vàndals contraris al civisme i a la cultura. Gentussa que cremava biblioteques, escoles, museus, derruir monuments històrics i tot el que estava relacionat amb la cultura.
7
El cas és que, en el precís instant que el senyor Benet va apagar el televisor, aquells bàrbars estaven enfeinats cremant una mil·lenària biblioteca de l'Orient Mitjà. Una on la majoria dels llibres, i a causa de la seva antiguitat, eren considerats uns incunables, i per tant, també considerats patrimoni material de la humanitat.
Quan va desaparèixer la veu i la imatge del televisor, el capitost dels bàrbars estava pronunciant un sermó per encoratjar als seus seguidors a cometre tota mena de barbaritats. Ho justificava dient que, si posaven fi a la vida d'un infidel, tenien un lloc assegurat en el Paradís.
El cas és que, una mil·lèsima de segon abans que el televisor emmudís, el capitost dels brètols deia: «Mateu els infidels». Però resulta que la frase no es va completar del tot, ja que quan el televisor va emmudir, el mot «Mateu» tot just sortia dels llavis del capitost. Un mot que va quedar atrapat a la pantalla restant la meitat a dins i l'altra meitat a fora. El mot, com si fos un cos atrapat en un parany d'urpes d'acer, per a poder-se alliberar de la dolorosa mossegada, va començar a renegar vomitant tota mena de paraules obscenes. Un munt d'insensateses que si l'oïda humana hagués pogut percebre, li hi haurien rebentat els timpans
Si renegava, era perquè un mot escapçat és comparable al cos d'una persona a qui les extremitats inferiors han quedat penjades al forat d'un ascensor i la resta del cos al replà de l'escala. Aquests renecs van fer
8
que de la pantalla del televisor es desprengués una gran força magnètica.
De què va passar, el senyor Benet ni se'n va adonar. Ell només va notar un cert canvi en la intensitat de l'enllumenat. Cosa a la qual no va donar gens d'importància. Tot i així, aquella nit, en lloc de dedicar-se a llegir o a escriure, se'n va anar directament al llit.
Mentre ell dormia, poc podia imaginar que una força descontrolada i d'intencions perverses havia escollit la seva llar per a dipositar una mena de bacteri que provocaria un desgavell en la vida cultural del poble.
El cas és que el mot renegaire maldava de valent per alliberar-se de la pantalla. Ell prou feia fortes estrebades, però res no aconseguia, i si aconseguia una cosa, era enfurismar-se molt més del que realment ja estava. Però com bé diu la dita: tan va el càntir a la font que al final es trenca, que finalment, en una de les fortes estrebades, el mot va aconseguir alliberar-se caient a la catifa de davant del televisor.
Això, en lloc d'afluixar la seva colèrica ira, encara va fer pujar més el seu grau d'intensitat. Tant, que fins i tot treia foc pels queixals. Això de treure foc pels queixals tan sols és una metàfora, doncs, com tothom sap, els mots i els queixals mantenen una bona relació d'amistat, ja que els mots acaronen els queixals abans de sortit de la boca. Bé, això en cas que la persona no sigui un desdentegat.
9
En el precís moment que això s'esdevenia, va tenir lloc un procés que estava a mig camí de la metafísica i la bruixeria: l'energia provinent de la frase enrabiada, va potenciar el significat de «Matar» fins a un grau inimaginable. Tanta va ser la força d'expansió que, com si fos un globus d'aire amb més aire del que s'hi pot encabir, el mot va esclatar formant un nombre incalculable de bocins. Uns bocins de propietats malèfiques.
Partícules que van romandre en suspensió com ho fan les partícules de la pols. I com acostuma a fer la pols, lentament van anar descendint fins a dipositar-se en diversos punts de la casa. Un d'aquests punts va ser l'estudi del senyor Benet, un estudi que estava atapeït de llibres. Entre aquests llibres n'hi havia alguns, que per la seva antiguitat, el senyor Benet considerava com a objectes valuosos. Llibres escrits a mà perquè en l'època en què es van escriure ni tan sols s'havia inventat la impremta.
Entre la gran quantitat de llibres, n'hi havia un que no era del senyor Benet. Era un llibre manllevat a la biblioteca municipal. Un que ja havia acabat de llegir però que, per naps o per cols, encara no havia trobat el moment de tornar-lo.
Els llibres que el senyor Benet considerava valuosos, majoritàriament versaven sobre llegendes i antics costums. Eren d'una època en què els follets tenien una importància cabdal a l'hora de relatar contes. I aquests llibres van ser els preferits de les partícules alliberades del televisor per
10
encauar-s'hi. Cosa que va fer reviure l'ànima dels follets, els quals, tot i que de manera incorpòria, es van introduir en el món de la realitat.
L'antic món dels follets, el món de les coses fantàstiques, antigament havia estat un univers generador d'il·lusions. Un univers absent de modernismes però en el qual la gent trobava material de primera qualitat per vestir contes i faules. Persones que llegien i altres que escoltaven. Un món d'intercanvi cultural molt senzill però no absent de cultura. Fins i tot hi havia qui considerava als follets una mena d'animetes caritatives a qui es podien encomanar davant d'una dificultat. No en refereixo a les animetes santificades, ja que en aquella època era una heretgia comparar els Sants amb les criatures fantasioses. Si algú s'hagués atrevit a fer-ho, l'haurien cremat a la foguera per heretge.
Que la gent estigués familiaritzada amb els follets possibilitava la cohabitació amb els humans. El món dels follets era com un món dins d'un altre món. Com va dir Giordano Bruno, filòsof italià del segle XVI: «Si Déu és infinit i els poders de Déu són infinits, llavors, no seria una idea desencertada pensar que hauria d'haver-hi un nombre de mons infinits».
Reprenent el fil del relat en el minúscul Big Bang esdevingut a casa del senyor Benet, i com abans he relatat, les partícules malèfiques van trobar en els antics llibres un camp adobat on desenvolupar-se. La flaire de pergamí que
11
desprenien els antics llibres, talment fos un fanal que la llum que desprèn atrau les cuques nocturnes i voladores, va ser el camp magnètic que va atreure les partícules malignes. Les quals, un cop introduïdes en els llibres, es van fer les mestresses de l'ànima dels follets. Tot seguit, a la casa del senyor Benet, la normalitat es va imposar com si res no hagués passat.
Però la processó no s'havia acabat, com si fos la larva d'una crisàlide esperant esdevenir papallona, les partícules malignes van restar en l'ànima dels follets esperant el moment de passar a l'acció.
No van haver d'esperar gaire temps. El primer objectiu, un d'invisible a ulls dels humans, i com si fos un virus dels ordinadors, els follets malèfics, que és el nom amb el qual els anomenaré partir d'aquest moment, van començar a cruspir-se els mots destinats a construir frases de contingut afectiu i cultural. Un altre dels seus objectius era crear un dany col·lateral que destruís les normes de convivència que imperaven entre els habitants del poble. La suma dels dos objectius donava com a resultat anul·lar la cultura i fomentar la ignorància.
Al cap d'una setmana d'aquella trista realitat, el senyor Benet va agafar un llibre de l'estanteria i, en obrir-lo, el que va veure li va glaçar la sang que li corria per les venes. La majoria de les pàgines estaven fetes malbé, com si les arnes les hagueren rosegat. Hi havia forats tan petits que només havien fet desaparèixer una lletra, però, la
12
majoria, eren forats que ocupaven l'espai d'una paraula sencera. Una destrucció de text que distorsionava la lectura. I no només això, sinó que algunes paraules havien estat substituïdes perquè la frase expressés el contrari del que volia dir. I això era cosa que tan sols s'esdevenia en els mots que servien per a construir frases de contingut cultural i afectiu.
El senyor Benet, atabalat, va fullejar altres llibres adonant-se que també estaven malmesos. Llavors va lligar caps sobre una conversa que havia escoltat el dia anterior. Quan va sortir a caminar es va aturar en el bar del Casino per prendre un cafè, dues persones que hi havia al seu costat, comentaven que una estranya malura havia malmès la majoria de llibres de la Biblioteca Municipal. El senyor Benet, com que hi ha gent que de tot en fan safareig i acostumen a posar-hi més pa que formatge, no va donar gaire importància al que aquells dos homes comentaven. Però, ara, havent-ho pogut comprovar en els seus llibres, la cosa sí que tenia una importància cabdal, ja que no era gens desencertat suposar que els llibres de la Biblioteca Municipal havien estat atacats pel mateix virus que havia atacat als seus.
Una suposició que li va fer pensar en les catastròfiques conseqüències que la cosa podia tenir de cara a la cultura. Va donar per cert que el llibre que havia retornat a la Biblioteca Municipal, talment fos un Cavall de Troia, havia
13
estat el causant del deteriorament dels llibres de la Biblioteca Municipal.
Hauria estat d'ingenus pensar que ambdós casos, el de la Biblioteca Municipal i el del senyor Benet, no estaven relacionats. Com també era una ingenuïtat pensar que la cosa no afectaria els llibres d'altres llars i estaments.
I així va ser! El constant entrar i sortir de llibres de la Biblioteca Municipal va fer que els follets malèfics s'instal·lessin en tots els llibres que hi havia al poble. Havien creat una mena de teranyina que abraçava totes les cases i la víctima expiatòria eren els llibres. Llibres on una aranya injectava el seu verí per mutar-ne el contingut i fomentar el pensament destructiu i antisocial.
Mireu com l'atzar intervé en el curs del destí: si el dia que va quedar atrapat el mot en la pantalla del televisor, si en lloc de ser un mot de caràcter maleducat haguera estat un que fomentés la cultura i la bona convivència, gairebé segur que el resultat hauria estat un altre, tal vegada els follets haurien ressuscitat havent col·laborat a fomentar la cultura. Haurien estat criatures pacífiques i disposades a introduir-se en els contes per a col·laborar a l'entreteniment de petits i grans.
El cas és que la notícia del deteriorament de llibres es va escampar pel poble com un reguer de pólvora. Diaris i revistes, tan aviat arribaven al quiosc del poble, ja es veien atacats pels follets malèfics. Les seves pàgines estaven
14
atapeïdes de forats com si els hagueren disparat una perdigonada.
Hi havia quelcom de molt curiós. La destrucció de la literatura quedava reduïda a l'àmbit del poble. Si algú anava a comprar un llibre o un diari en una altra població, llavors, només entrar al termenat del poble, la publicació ja era una víctima del procés destructiu.
Entre els llibres antics que eren propietat del senyor Benet, n'hi havia un que es referia a l'edat mitjana i tenia un capítol d'una trentena de pàgines. Es titulava "Normes per la guarició de malalties de l'esperit i del mal d'ull". Com el seu títol dona a entendre, el contingut era un recull de fórmules contra l'encanteri i mals de l'esperit. Fórmules que en el seu temps havien estat considerades molt beneficioses.
En l'esmentat capítol se citava el cas d'un follet que, a causa d'estar posseït pel dimoni, patia freqüents atacs epilèptics que li convulsaven tot el cos fins a fer-li sortir bromera per la boca alhora que emetia uns horripilants renecs. També constava escrit que la guarició del follet va ser possible gràcies a la intervenció de l'exorcista.
Es veu que l'exorcista era una criatura bondadosa i sempre predisposada a ajudar als altres. Un veritable especialista a l'hora de foragitar els mals esperits. I tan sols ho feia mogut per amor al proïsme. La gent, sense que ell els demanés res a canvi, li lliurava productes i viandes de la seva collita. Als poderosos no els cobrava res pels seus
15
serveis, i si algun li lliurava diners, llavors els repartia entre els pobres. Tanta bondat va blindar l'ànima del follet exorcista. Aquesta va ser la causa per la qual el capítol de l'exorcista restava intacte.
El dia que el senyor Benet l'havia fullejat, havia donat per suposat que tot el llibre estava malmès, però, com que només el va fullejar com aquell que remena una baralla de cartes i no pàgina per pàgina, no es va adonar que aquell capítol s'havia salvat del procés destructiu.
El que el senyor Benet no sabia, era que els follets malèfics prou que van mantenir una aferrissada lluita per a posseir l'ànima de l'exorcista. S'hi van abraonar amb tota perseverança i una ràbia desmesurada. Els follets malèfics van formar diverses línies d'atac i, l'una darrere l'altra, van atacar fins a donar-se per vençuts. El cas és que l'atac va produir un efecte beneficiós sobre l'ànima de l'exorcista. Les decàrregues d'energia a les quals havia estat sotmès, el van fer renéixer amb les mateixes facultats que el dia que la seva ànima havia entrat en estat letàrgic.
Un altre efecte col·lateral del procés destructiu, o potser no tan col·lateral i això ja era cosa que havien previst els follets, va ser que els brètols del poble sortissin al carrer per enfrontar-se a la gent que desitjava unir esforços a fi d'aturar el procés destructiu. El pensament forassenyat i caòtic dels brètols, va fer que, a part d'enfrontar-se amb les persones assenyades, també s'estomaquessin entre ells mateixos fins a cosir-se a
16
garrotades. La causa d'aquest comportament, rau en el fet que cada grup pretenia ostentar la supremacia de ser el grup més terrorífic. O el més imbècil.
Aquella colla de brètols que es vanagloriaven de pertànyer a l'extrema dreta i que per fer-se el merda es vanagloriaven d'haver estat ells els que havien creat el bacteri que atacava als llibres, eren tan curts de gambals, que s'havien emmirallat amb els talibans i pretenien emular-los a l'hora de portar a terme les seves nefastes gestes.
El cas és que el temps passava i els follets malèfics la campaven al seu aire. L'esquerda social causada per la manera de fer dels brètols, va fer que algunes persones considerades com a tolerants, fessin palès el seu rebuig envers les classes més desafavorides. Un rebuig que va inclinar, una mica més, el plat de la balança cap a la decadència cultural i moral. L'home sapiens, aquell ésser pretensiós que es vanagloriava de ser un animal racional, sense adonar-se'n, havia entrat en un procés de regressió que l'apropava, i a tota pastilla, cap a la teoria de Darwin respecte als simis. Com a llast, cal afegir-hi l'esclatant boom de les noves tecnologies. No hi havia brètol que no anés carregat amb cadenes i un penjoll de claus, el telèfon mòbil enganxat a l'orella, i quan no, fent-lo sonar amb música estrident. Ja ho va dir l'Albert Einstein: «M'espanta el dia en què la tecnologia superi la nostra interacció humana. El món tindrà una generació d'idiotes».
17
Tornant al dia que el senyor Benet estava fullejant els llibres, i concretament el que hi havia el capítol: "Normes per la guarició de malalties de l'esperit i del mal d'ull", en una pàgina hi havia un gravat fet a mà amb tinta negra. Al senyor Benet li va semblar una obra mestra de l'art medieval. Va suposar que el devia haver dibuixat el follet de rostre bonhomiós que portava al cap un barret amb forma de paperina. En l'expressió facial, tot i ser de bondat, també se'n desprenia una ganyota de dolor. Com si fos el testimoni d'una vida dedicada a lluitar contra el mal.
El senyor Benet va quedar encisat d'aquell gravat de monstruosa bellesa. Fins i tot li va fer un petó abans de guardar-lo a la caixa de cabals.
La majoria d'habitants del poble no van tenir un comportament passiu, sinó que a causa de la inseguretat ciutadana amb la qual es vivia, van organitzar un grup anomenat: Grup de Resistència Contra el Deteriorament Cultural i els Bons Costums. El seu objectiu era trobar la manera d'aturar el deteriorament dels llibres i parar els peus als grups de brètols en la manera de comportar-se.
Un amic del senyor Benet el va fer assabentar de la creació de l'esmentat grup. També li va proposar de formar-ne part. I que en cas que li interessés, havia de saber que les reunions tenien lloc a la Biblioteca Municipal.
El senyor Benet, de bell antuvi, no tenia intenció d'integrar-se al grup. Però com que no era gens insolidari, s'ho va repensar i va decidir integrar-s'hi. Li va fer saber a
18
l'amic que l'acompanyaria quan s'esdevingués la pròxima reunió. La seva principal intenció era informar-los de l'estrany fenomen ocorregut a casa seva. També els mostraria el capítol que s'havia salvat miraculosament del procés de destrucció.
L'endemà el senyor es va presentar a la biblioteca. Els va parlar de la nit que a casa seva es van apagar el televisor, afegint que ell no n'havia fet gaire cas per pensar que la causa era una baixada en la intensitat del corrent elèctric. Els altres van dir que, a casa seva, això no s'havia esdevingut. També els va informar que els seus llibres van ser dels primers a deteriorar-se, i de retruc i sense voler, va encomanar la malura als llibres de la Biblioteca Municipal. Va deixar pel final la part més agradosa, que era mostrar-los l'immaculat capítol: "Normes per la guarició de malalties de l'esperit i del mal d'ull".
Les persones allí reunides es van fer creus del que els seus ulls contemplaven. És preguntàvem com era possible que existís un llibre sense màcula. Ho van trobar tan interessant, que van demanar al senyor Benet si tindria inconvenient en deixar el llibre a la biblioteca per a poder-lo examinar, i així, entre tots, treure'n alguna conclusió que els servís d'ajuda. Com que aquesta era la intenció del senyor Benet, els va dir que no hi havia cap mena d'inconvenient, ans el contrari, ja ell també estaria molt satisfet de poder col·laborar en tot el que fes falta.
19
S'ha de dir que en el grup de resistència, a part de persones adultes, també hi figurava una bona colla de quitxalla, la qual, era governada per la bibliotecària, la senyora Elena. Entre el grup de canalla en sobresortien dos de molt eixerits: La Carolina i el Miquelet. Ambdós tenien deu anys i anaven a la mateixa escola.
En aquella reunió es prengueren uns quants acords: primer, que el senyor Benet els lliuraria el llibre on hi havia el capítol de l'exorcista i, els entesos, el revisarien per intentar esbrinar la causa del fenomen, i si trobaven la solució, tot seguit aplicar-la als futurs llibres que es compressin; segon, que un altre grup, del qual també en formaria part la mainada, es dedicarien a fer pasta de paper per tapar els forats que hi havia als llibres per després reescriure la part de text que hi mancava. I que en cas de no trobar la paraula exacta, llavors n'escriurien una d'inventada que encaixés amb el text. La canalla, supervisats per la Carolina i el Miquel, s'encarregarien d'elaborar la pasta per tapar els forats de les pàgines i controlar el procés d'assecament. Llavors, un cop finalitzat aquest procés, els llibres, i per a la seva protecció, serien guardats en una caixa de cabals. I és que tant l'Ajuntament com la Caixa d'Estalvis, disposaven de sengles caixes de cabals, doncs, segons s'havia pogut comprovar, els llibres allí dipositats no havien sofert cap mena de deteriorament. És clar que a la Caixa d'Estalvis només hi encabien bitllets
20
de banc i a l'Ajuntament els llibres de comptes i poca cosa més.
En la reunió que es va analitzar el llibre on hi havia el capítol de l'exorcista, van arribar a la conclusió que aquelles pàgines s'havien salvat pel fet de constar-hi la figura de l'exorcista. La senyora bibliotecària va tenir una pensada que a tothom va agradar: cada membre del grup escriuria les normes ètiques, culturals, morals i cíviques que recordés. I un cop això fet, ho recopilarien en un sol volum titulat: "Codi Ètic i Manual d'Acció per salvaguardar el poble de la barbàrie cultural".
Mentre això s'esdevenia, els aldarulls del carrer no afluixaven, el vandalisme s'havia fet devastador. Així i tot era un dany més material que no pas cultural. Els brètols, proveïts d'esprais de pintura, escrivien damunt les parets paraules de contingut feixista. També arrancaven les papereres dels carrers i les cremaven.
Ara ens trobem en plena primavera i el deteriorament dels llibres havia començat la passada tardor. La prova de custodiar els llibres a dins de la caixa de cabals, havia estat superada exitosament. En canvi, esbrinar quina era la causa per la qual el capítol de l'exorcista no s'havia malmès, d'això, ningú en va poder treure l'entrellat.
La Carolina i el Miquel, com que era època de vacances escolars, un curs que havia estat una mica carregós per haver hagut d'estudiar amb uns llibres
21
malmesos, repartien el seu temps ajudant al grup de la biblioteca i jugant amb les amigues i els amics.
I d'aquesta manera van anar passant els dies fins que va arribar la nit de Sant Joan. A la Carolina la qüestió dels llibres encara la preocupava. Havia fullejat els del senyor Benet i, com més els fullejava, menys en treia l'aigua clara. Aquella nit la noia es trobava al carrer menjant coca i bevent llimonada acompanyada de la seva família i el veïnat més proper. El Miquelet també hi era perquè vivia al mateix carrer de la Carolina. En un moment indeterminat, va esclatar un tro des del cim del castell. Un soroll eixordador acompanyat d'una aurèola de brillants colors. Era el petard que anunciava l'inici dels focs d'artifici. El cel i el coster de la muntanya es van tenyir de llum com si l'albada vingués quan encara no tocava.
A la Carolina aquella llum fugissera, mentre es cruspia un tros de coca de cabell d'àngel, li feia pensar que, igual que la llum il·luminava el coster de la muntanya, potser existia quelcom que marcava el límit on començava el malefici i on aquest s'acabava. Que tal vegada, i sospesant que en la seva pensada pogués haver-hi una engruna de certesa, si investigaven quina era la causa, tal vegada trobarien la solució del problema.
D'això no en va dir res al Miquelet, però quan se'n va anar al llit essent hora molt tardana, va pensar que ella i el Miquelet podien fer un experiment, el qual consistia a anar al poble veí, comprar un parell de diaris, i tot seguit tornar
22
cap al poble sense apartar la vista del diari a fi de comprovar en quin punt començava a deteriorar-se.
L'endemà, quan es van trobar, la Carolina li va preguntar al Miquelet si volia col·laborar en una pensada que ella havia tingut. Un cop li va explicar de què es tractava, el Miquelet, força entusiasmat, va dir que sí. Però que també seria interessant portar uns esprais de pintura per, si de cas la pensada era encertada, marcar el començament de la zona afectada. La Carolina no solament hi va estar d'acord, sinó que li va semblar una idea genial.
El poble més proper es trobava a uns cinc quilòmetres de distància. Això resseguint la carretera asfaltada. Ara bé, si anaven pel corriol que ells ja coneixien prou bé, llavors la distància s'escurçava en gairebé un quilòmetre. Com és lògic i van anar pel corriol.
En arribar al poble veí, ràpidament es van encaminar al quiosc per comprar dos diaris. Per descansar una mica, van entrar a una cafeteria i van demanar una tassa de xocolata desfeta amb melindros.
Ho van pagar a mitges i tot seguit van encarrilar el camí de tornada. Al davant caminava el Miquelet, i a uns deu metres rere seu, ho feia la Carolina. I és que la noia havia dit que era qüestió de caminar una mica separats, doncs, suposant que arribessin a un punt on els mots es fessin llegibles, llavors calia preservar un dels diaris per a comprovar, més o menys, quina era el perímetre del cercle.
23
Van caminar molta estona sense que les pàgines es veiessin alterades. Quan ja el desànim començava a fer-se evident, i quan no mancava ni poc ni molt per arribar al poble, el Miquelet va cridar que alguns mots del diari començaven a emmarronir-se i a desfer-se com si fos la cendra d'una cigarreta.
La Carolina va deixar el diari a terra i va pintar una x en una roca grossa que allí hi havia. Com que s'acostava l'hora d'anar a dinar, van ficar els diaris dins d'una bossa de plàstic i la van amagar sota una mata de ginestera. Havent acabat de dinar, els dos amics es van reunir a la biblioteca. Damunt d'una de les taules hi van estendre un mapa on figurava el termenat del poble. Agafant com a punt de referència el cim del castell, van marcar un cercle que envoltava tot el poble i un tros dels afores. Per l'endemà, van acordar de trobar-se a les vuit davant la font de la plaça. I dit això, van posar mans a la feina col·laborant en la restauració dels llibres. Una feina que feia la sensació que era el mai no acabar, ja que cadascun només podia treballar en un sol llibre i una sola pàgina. Un cop aplicada la pasta reparadora damunt del paper, llavors calia deixar que s'assequés. Escriure també era una feina lentíssima, ja que s'havia de ser fidel al traçat de la lletra que constava en el llibre i aquesta era una habilitat reservada a uns pocs.
Els dos amics es van trobar a l'hora acordada. Cadascú portava una motxilla amb uns pots de pintura. Quan van
24
arribar al punt on el dia anterior s'havien aturat, van agafar els diaris de sota la ginestera i la Carolina va posar en funcionament el podòmetre que havia agafat de casa. Tot seguit es van posar a caminar seguint la ruta que ells havien marcat en el mapa. Això sí, sempre pendents de si la pàgina del diari que portaven a la mà es malmetia o no. Si veien que començava a fer-se malbé, llavors davallaven una mica el coster de la muntanya fins a comprovar que la pàgina del diari havia entrat en la zona protegida. Marcaven una x damunt en un lloc ben visible, que tant podia ser una roca com la soca d'un arbre. Un cop això fet, reprenien la feina que els havia dut fins a aquells verals.
Quan van arribar al punt on havien començat, el podòmetre marcava, més o menys, una distància de nou quilòmetres.
Això els va servir per confirmar el que prèviament havien marcat damunt del mapa: que hi havia un cercle on s'encabia una mena de camp magnètic, un que propiciava que l'activitat destructiva quedés concentrada a dins del cercle. Però, què podia ser? I com buscar-ho?, es van preguntar. Per més que ho van rumiar, res no se'ls va acudir.
A la nit, quan la Carolina se'n va anar al llit, va començar a rumiar, i més que començar, el que va fer va ser perllongar la pensada de quina podia ser la causa que el mal se centrés dins d'aquell cercle? Abans d'adormir-se, en la ment se li va encendre una llumeta. Una llum que
25
deixava al descobert una cosa que no estava al seu abast per estar guardada a la biblioteca. Tot i restar impacient, va dormir com una soca.
L'endemà, quan la Carolina va arribar a la biblioteca, va demanar permís al senyor Benet per fullejar el llibre on hi havia el capítol de l'exorcista. El senyor Benet li va preguntar per què ho volia fer considerant que, tant ella com ell, ho havien fet un munt de vegades? Per curiositat, va respondre la Carolina, per simple curiositat i també per distreure'm.
En el llibre va trobar el que tant li ballava pel cap. En un dels dibuixos, un que ocupava mitja pàgina, s'hi veia un castell aturonat a dalt d'una muntanya. En el dibuix, escrit amb lletra molt petita, algú hi havia escrit: «entre mots i pedres...», no va poder llegir la resta de la frase, i no a causa del mal que afectava els llibres, ja que aquest capítol era l'únic que s'havia salvat del desastre, la causa era que la lletra estava tan descolorida, que només es veia una taca uniforme molt semblant al vessament d'un glop de cafè. Així i tot, la Carolina va pensar que podia molt ben ser que en el castell del poble hi hagués la clau per a resoldre l'enigma. Li faria saber al Miquelet i a ningú més, no fos cas que els altres en fessin mofa.
Quan van sortir de la biblioteca, el Miquelet va dir a la Carolina que, a les nou del matí, aniria a demanar la clau del castell a l'ajuntament. Que a ell de ben segur que li
26
deixarien pel fet que hi treballava un amic del seu pare. Que ja es trobarien a dos quarts de deu a la plaça.
A un quart de deu, quan el Miquelet va arribar a la plaça, la Carolina ja l'estava esperant. Explicant-se acudits i jugant al joc de les endevinalles, van arribar fins a la porta del castell. Una porta magnifica feta de fusta i de mida molt grossa. Havia estat pensada per l'entrada de carruatges de gran envergadura, però no calia obrir-la tota sencera, ja que en la mateixa porta n'hi havia una altra de més petita per facilitar l'accés a les persones. El Miquelet va ficar una clau al pany que va ser un alleujament per a la seva butxaca, si fa no fa, devia pesar mig quilo. La va fer giravoltar i la porta es va obrir amb una finor que no lligava amb els materials amb què havia estat construïda. Tampoc amb el fotimer d'anys que tenia.
La Carolina i el Miquelet van creuar el pati del castell fins a arribar a una de les dependències. Arran d'haver llegit: «entre mots i pedres...», el primer que se'ls va ocórrer va ser encaminar-se cap a la biblioteca. Van passar tot el matí remenant llibres sense treure'n l'aigua clara. Abans de marxar cap a casa, van decidir donar una mirada a la capella del castell, ja que era lloc on hi havia una petita biblioteca. El fet que la majoria de llibres fossin de temàtica religiosa, havia propiciat que pràcticament només en restés un munt de serradures. Com que s'atansava l'hora de dinar, van decidir entornar-se'n cap a casa.
27
Davant la multitud de queixes rebudes per part dels veïns pel que feia als actes de vandalisme per part dels brètols feixistes, i perquè la pau tornés als carrers del poble, l'alcaldessa va decidir prendre cartes en l'assumpte. Cert matí se'n va anar a ciutat a visitar la comissaria dels Mossos d'Esquadra. Quan en va sortir, ella i el caporal, ja havien ideat un pla i la manera de dur-lo a terme.
A hora foscant van arribar tres cotxes dels Mossos d'Esquadra que van aparcar en un bosquet d'alzines que hi havia a l'entrada del poble. D'un dels tres, en van sortir tres agents vestits de paisà que van enfilar el camí d'anada al poble. Havien rebut instruccions d'aposentar-se en tres llocs estratègics i vigilar de forma discreta. Com a bons policies que sabien com fer la feina que els havia estat encarregada, van restar pacients fins a nit avançada, moment en què uns dels tres policies, fent servir l'emissora, va avisar als altres dos companys que havien vingut amb ell i als que romanien en els cotxes. Van enxampar a tot el grup de brètols amb els pixats al ventre, com a fastigosos ratolins atrapats en una ratera. Se'ls van endur emmanillats, amb el cap moix i sense obrir la boca. Als que volien atemorir a tot un poble, ara els hi tremolaven les cames i qui sap si a algun d'ells no se li va afluixar la bufeta.
El jutge, per haver cremat papereres i material d'ús públic, els va imposar una copiosa multa. També van ser
28
condemnats a netejar els escrits que havien fet a les parets i a pintar-les de nou.
De bon matí la Carolina i el Miquelet es van trobar a la plaça. Aquest cop no els va fer falta anar a buscar la clau perquè el Miquelet ja la portava a la butxaca. El funcionari de l'ajuntament li havia dit que, si amb un dia no en tenien prou, no calia que la tornessin, que si els feia falta, ja li farien saber mitjançant l'alguatzil.
Van començar a inspeccionar les dependències del castell que l'última vegada no havien tafanejat per manca de temps. No van trobar res que els ajudés a resoldre el problema. La Carolina va dir que calia centrar la investigació en els llocs on hi hagués llibres. Van donar un segon cop d'ull als llibres de la biblioteca i la recerca va ser infructuosa. Van anar a la capella per comprovar si tenien més sort. Quan el defalliment començava a fer-se evident, a la Carolina se li va ocórrer tafanejar l'altar. A primer cop d'ull no hi va veure res d'interessant. Es tractava d'una capella molt senzilla amb un altar despullat d'ornaments. Tan sols hi havia una creu i dos ciris, un a cada costat de la creu. I res més.
Com que les columnes que aguantaven l'altar estaven fetes amb blocs de pedra i les encletxes tenien la gruixària d'un dit, la Carolina va agafar un bastonet i va començar a resseguir-les.
Tot d'una la Carolina va exclamar: «Òndima!, sembla que aquí hi ha alguna cosa». El Miquelet hi va acostar el lot
29
i va veure un objecte que semblava un bocí de cuiro doblegat.
Amb expectació i paciència finalment van aconseguir extreure-ho. Era com una petita bossa de pell. A dins hi havia un paper escrit i un flascó de vidre que contenia un líquid de color groguenc. A la part exterior davantera de la bossa hi havia gravada una diminuta creu envoltada per un cercle. En el paper es podia llegir
AQUEST PAPER,
MIRA-T'HO BÉ, JA QUE ÉS
URGENT QUE LA POCIÓ
SIGUI ESCAMPADA
RUIXANT I BARREJANT LES
DUES COSES QUE
EMANEN DELS MOTS.
AL MATÍ I A PRIMERA HORA!
No van entendre res de res. Allò era un veritable jeroglífic. Era evident que tant l'escrit com el líquid estaven relacionats entre si. Però quina era aquesta relació? I si la tenia, per què servia?
Quan van sortir de l'astorament, van acordar de no dir res de la troballa en el moment de reunir-se a la biblioteca. Deixarien passar un parell de dies a veure si, mentrestant, ells eren capaços d'esbrinar el significat de l'escrit i així poder escatir per què servia el líquid del flascó. Van
30
abandonar el castell per tornar al poble. Quan van arribar-hi cadascun se'n va anar a la seva casa.
L'endemà, quan la Carolina i el Miquelet es van reunir a la biblioteca, es van mirar i van fer un moviment amb el cap per donar a entendre que, tant l'un com l'altre, no havia esbrinat el significat d'aquell paper.
Anant cap a casa la Carolina va dir al seu company que s'hi havia trencat el cap, però com més ho rumiava, més difícil ho veia. El Miquelet va respondre que a ell li passava exactament el mateix. Van acordar que si l'endemà al matí, tant si n'havien tret l'entrellat com si no, quan es reunissin a la biblioteca explicarien a la resta del grup el que havien descobert.
L'endemà, quan els dos amics es van tornar a trobar, la Carolina irradiava alegria. Va preguntar al Miquelet si ell havia esbrinat alguna cosa pel que feia a l'escrit trobat a la capella. Va respondre que no. «I tu?», li va preguntar a la Carolina. I ella li va respondre: «Doncs jo sí, però ha estat per pura xamba. Saps que passa?, que vaig passar la tarda i part del vespre pensat en el refotut escrit sense que res no se m'acudís. Tanmateix, aquest matí, en llevar-me i baixar a la cuina per esmorzar, he vist al pare intentant resoldre una pàgina de mots encruats. Això ha estat cosa que ha obert escletxa al meu sentit de la comprensió. Ràpidament he copiat l'escrit, l'he considerat un trenca-closques i, eureka!, la resposta ha aparegut com per art de màgia». «En tot cas, deu haver estat la màgia de la
31
Carolina», va respondre el Miquelet. «Correm! Anem a la biblioteca i ho explicarem a la resta de la gent», va dir la Carolina.
Quan els dos amics van arribar a la sala de la lectura, la Carolina va dir a la senyoreta Elena que volia parlar d'una troballa que ella i el Miquelet havien fet en el castell. «I què és el que heu trobat?», va preguntar l'Elena. «Doncs una bossa amb un escrit i un flascó amb una mena de líquid», va respondre la noia. «Romanços!, deu ser qualsevol deixalla que algun incívic va deixar allí abandonada», va dir la bibliotecària.
El senyor Benet que en aquell moment romania a prop de la Carolina, es va assabentar del que la noia havia dit. Tot seguit va decidir prendre part en la conversa i va preguntar a la Carolina en quin lloc en concret ho havien trobat. Ella va dir que a la capella, en una de les dues columnes que aguanten l'altar. «Si us plau, tingues l'amabilitat de mostrar-me el que heu trobat», va dir el senyor Benet.
Només veure la bossa, va dir que el seguissin. Es va encaminar cap a la caixa de cabals i en va treure l'antic llibre on hi havia al capítol de l'exorcista. Llavors els va mostrar el dibuix on sortia l'exorcista portant una mena de barret amb forma de paperina i, en el bell mig del barret, hi havia el mateix dibuix de la bossa que havien trobat la Carolina i el Miquelet: una diminuta creu envoltada amb un cercle.
32
Amb això, van deduir que l'exorcista havia existit de veritat i havia viscut en el castell del turó. «Però, algun de vosaltres dos ha estat capaç d'esbrinar quin sentit té aquest escrit?», va preguntar el senyor Benet. La Carolina va dir que sí, que havia aconseguit desxifrar dos mots. Els va lliurar el paper amb els mots marcats amb vermell:
AQUEST PAPER, MIRA-T'HO BÉ, JA QUE ÉS URGENT QUE LA POCIÓ SIGUI ESCAMPADA RUIXANT I BARREJANT LES DUES COSES QUE EMANEN DELS MOTS. AL MATÍ I A PRIMERA HORA!
«Aigua i Sal! Això té un significat!» va exclamar el senyor Benet. Afegint: «Em recorda el Salpàs, l'antiga tradició cristiana que es feia pels volts de Pasqua i consistia a barrejar sal i aigua per després beneir-la i enganxar-la al llindar de les cases del poble, també de les masies. La seva finalitat era protegir els habitants, tant de les cases com els corrals, contra els mals esperits. En aquella època, i fins no fa gaire, les malalties també eren consideraven uns mals esperits». El Miquelet, quan això va sentir, va preguntar si posar sal al llindar de les portes era l'equivalent a penjar una rastellera d'alls secs, com havien fet a Transsilvània
33
per allunyar els vampirs, com per exemple el compte Dràcula? Pregunta que, tant a la bibliotecària com al senyor Benet, els van semblar fantasiosa però ben encarrilada. Tot i així, es van haver d'aguantar les ganes de riure.
«I ara què haurem de fer?», van preguntar la Carolina i el Miquelet. El senyor Benet els va respondre: «S'haurà de fer una mena de Salpàs. Un on haurem de barrejar aigua i sal i afegir-hi una gota del líquid del flascó, i un cop això enllestit, llavors, i mitjançant el camió dels bombers i tots els pagesos que disposin d'un tractor amb remolc cisterna, ensulfatar totes les cases del poble i de les masies, i a poder ser, el tros de terreny comprés dins del cercle que tan assenyadament us heu encarregat de dibuixar. Com diu el paper, caldrà fer-ho a trenc d'alba. I per comprovar-ne l'efectivitat, també caldrà que algú es desplaci fins al poble veí a comprar un llibre de contingut cultural. I quan al comprador del llibre rebi l'avís, llavors hauria de venir cap al poble. En arribar a la plaça el destaparem i l'obrirem per a comprovar si les seves pàgines resten malmeses o, contràriament, resten impol·lutes».
Com que això era cosa que no es podia organitzar de l'avui per l'endemà, van acordar de convocar, als habitants del poble i de les masies, a una reunió en el pavelló esportiu a fi d'assabentar-los del pla previst i demanar-los la màxima col·laboració.
I així ho van fer. Van encarregar la compra de sal a Cardona. El camió va arribar l'endemà.
34
Passats tres dies d'ençà de la trobada al pavelló esportiu, i quan encara faltava estona per despuntar el dia, a la plaça del poble ja hi havia el camió de bombers més una munió de tractors amb remolc cisterna. Tots els dipòsits estaven plens d'aigua amb sal i una gota del líquid del flascó.
La feina va quedar enllestida a volts de migdia. Moment en què el senyor Benet es va presentar a la plaça conduint el seu antic Volkswagen Escarabat. Només obrir la porta, la multitud allí reunida va esclatar en un fort aplaudiment. El senyor Benet es va enfilar a la glorieta de la plaça, va obrir el llibre i el va mostrar a la multitud. I, sorpresa de les grosses!: el llibre restava tan immaculat com el dia que havia sortit de la impremta. Llavors els aplaudiments van anar acompanyats de visques i salts d'alegria. Tothom restava content menys una colla de brètols que, amb posat mandrós, pintaven les parets d'una casa que hi havia a tocar de la plaça.
I aquí no s'acaba tot. Encara manca fer uns humils comentaris. I per què cal fer-ho? Doncs perquè hi ha gent que fuig del perill de la mateixa manera que els gats solen fugir davant el perill que els llencin una galleda d'aigua. No és de covards intentar esquivar el perill, sinó més aviat de persones assenyades. Només els brètols desfien el perill tot i saber que, a la curta o la llarga, els tocarà perdre i en sortiran malparats. I ho dic perquè aquest va ser el cas dels follets malignes, els quals, com que odiaven tant a mort
35
l'exorcista, la seva ànima, en lloc de dispersar-se i romandre en l'univers de la immortal creativitat, van preferir romandre al voltant del castell esperant el dia de la venjança. El dia de veure al seu vell enemic humiliat i derrotat. No trobeu que hi ha una certa semblança amb el que els va passar als brètols que volien atemorir a la gent del poble? La bondat i el civisme és un camí que fa de més bon recórrer.
Haig de fer un aclariment pel que fa al flascó i el líquid. Aquí el mèrit s'ha d'atorgar als antics i bondadosos follets. Aquells que van tenir un cert protagonisme a l'hora de figurar en contes i faules. La seva extinció no va ser un sacrifici en va. El vell exorcista va saber destil·lar, i emmagatzemar, la gran dosi d'il·lusió emanant de la mainada que restava ansiosa per llegir i escoltar els contes en què sortien les criatures fantasioses. I va amagar-ho a la capella del castell amb la il·lusió que algú o altre ho trobaria. Alguns infants prou espavilats per saber discernir els mots que s'havien d'emprar per combatre la maldat en cas que aquesta es presentés.
Fent cas al meu particular criteri, valga dir que la il·lusió és la millor de les medicines per avançar pel camí de la vida. Per a mi, més i tot que l'esperança. Penso que l'esperança està subordinada a la il·lusió. El mot esperança em sona a esperar. I com diuen: qui espera desespera. En canvi la il·lusió, sigui pel motiu que sigui, que tant pot ser pel fet d'estimar i voler ser estimat, gaudir d'una joguina,
36
esdevenir adult, conrear la música, l'escriptura o qualsevol altra de les arts, etcètera, etcètera, etcètera.
La il·lusió ens impulsa a seguir endavant. L'esperança és bona cosa però és més passiva que no pas la il·lusió. L'esperança moltes vegades ens convida a seure i esperar amb la creença, inculcada o no, que amb el pas del temps tot se solucionarà, com també que al final del camí rebrem el premi que ens haurem merescut. Per a mi, el món és molt avorrit sense dinamisme.
La meva il·lusió resideix en les estrelles. Les reines de la nit que guspiregen per transmetre alegria i la il·lusió de creure que darrere d'elles s'hi amaga un món millor.
                                      
                                      FI DEL CONTE



JOFRE I EL CARNESTOLTES

                                  Josep Vendrell Gelabert

És una tarda de dimecres de cendra. El Jofre, un nen
de nou anys, resta ansiós i impacient. I és que la seva
mare li ha promès, que si fa bondat, a la nit, aniran a la
Plaça a veure com cremen el Carnestoltes.
El Jofre està impacient, ja que quan ha sortit de
col·legi, a la plaça de la Vila, ha vist com uns treballadors de la
brigada municipal començaven els preparatius per incinerar
el Carnestoltes. En aquell moment es dedicaven a apilar
llenya i fustes mentre el Carnestoltes roman assegut a dalt
d'una camioneta. Assegut en un tron que és simplement
una cadira espellifada de cul de boga. Tot i tractar-se d'un
ninot, la seva aparença és imponent. Al Jofre l'ha causat
impacte veure aquella imatge, en els ulls té quelcom que
no li inspira confiança. Li sembla un personatge massa
sinistre, un que en lloc de divertir a la canalla més aviat els
provocarà temor.
El Carnestoltes d'enguany és alt i esprimatxat. Els
seus braços són llargs i les mans semblen dues pales de
remar. Vesteix pantalons grisos amb ratlles negres. Camisa
blau marí. Del coll li penja una corbata negra que s'amaga
sota una americana. Té tot l'aspecte d'un enterramorts. El
que més l'ha aterrit, és el rostre de mirada diabòlica i
somriure maliciós. El seu nas és gros i bonyegut, sembla
una patata. Les celles, espesses i punxegudes, apunten cap
al cel com si fossin les pestanyes de mussol. Les ninetes

2

són com dues brases roents. Damunt del cap porta un
barret de copa amb la part superior descosida, cosa que li
dona l'aparença d'una llauna de conserva amb la tapa
aixecada. De sota el barret en surten uns cabells que
semblen el pèl d'una panotxa, bruts i gruixuts com cordills
d'espart. Té una boca desdentegada i tan bruta com la
ranura de la caixa d'almoines que hi ha a l'entrada de
l'església.
Com a singularitat més destacable, de la butxaca de
l'americana en sobresurt un ninotet que, que si un fa cas a
la indumentària i a la gorra de picarols, es pot ben
assegurar que es un arlequí. El ninotet és esquifit i el seu
rostre irradia maldat. Un rostre molt similar al del
Carnestoltes.
El Jofre és de tarannà eixerit, espavilat i viu com una
centella. Contràriament també és bastant trapella i molt
propens a dir mentides. El poblet on viu és conegut com El
Cirerer Torçat. És un poblet de muntanya molt pintoresc.
Un d'aquells poblets que encara conserven les seves
tradicions.
Una d'aquestes tradicions és l'Enterrament la Sardina.
És per això que avui, Dimecres de Cendra, la classe de la
tarda ha estat substituïda per una berenada. Tanmateix, a
migdia, abans de sortir de classe, la professora, com a
deures, els ha posat uns exercicis de matemàtiques que són
dues pàgines de sumes que hauran de lliurar l'endemà.

3

A la tarda, després de dinar, els alumnes de l'escola,
sota l'atenta mirada de la mestra, la senyoreta Edelmira,
han marxat direcció a la font del Gat Emmurriat. Un indret
on, a part de berenar, també podran jugar i fer
l'enterrament de la sardina.
Una sardina que cap dels infants ha tingut valor per
menjar-se-la. L'han enterrat tota sencera i amb la
solemnitat que és pròpia de la canalla. Fent molta gatzara.
Si s'haguessin menjat la sardina, hauria estat una veritable
temeritat, ja que no era una sardina fresca acabada de
pescar, sinó una arengada ben encartonada i rovellada. Un
peixot vulgarment conegut com un guarda civil. El seu
aspecte rovellat dona a entendre que ha passat moltes
hores sota una bona capa de salmorra. En cas d'haver-se-la
menjat, haurien agafat una set que ni amb l'aigua de la
font n'hi hauria hagut prou per a sadollar-la. Una altra
causa per a no menjar-se-la, és que l'han portada penjada
d'una canya, i com que han caminat per camins de terra,
amb la pols l'arengada ha quedat ben enfarinada.
Per a substituir l'arengada, la mare del Jofre,
l'Adalsinda, ha entaforat a la motxilla del seu fill un entrepà
de pa amb tomàquet i pernil salat. També hi ha ficat dues
mandarines, un tovalló i un got per beure aigua de la font.
La berenada ha sigut reeixida i la mainada ha gaudit
de valent. Sobretot quan ha arribat el moment d'enterrar la
sardina, la qual, un cop enterrada, i tal com els han

4

ensenyat a la classe de religió, han deixat una creu clavada
damunt la diminuta tomba.
Un cop acabat el berenar, la senyoreta Edelmira els ha
donat permís per a esplaiar-se jugant al que més els
agradés. Això sí, amb la recomanació de no enfilar-se als
arbres, no fos cas que algú prengués mal, i ella, com a
responsable, hagués de suportar una bona esbroncada per
part dels pares.
La canalla, fent gran xivarri, no ha desaprofitat l'ocasió
per a divertir-se. La majoria dels nens han optat per jugar
a empaitar-se enmig de brucs i ginesteres. En canvi, les
nenes, molt més entenimentades que els xicots, han
preferit saltar a corda i jugar al palet. Al cap d'una bona
estona, els nois, cansats de córrer, i també perquè la
mestra els ha dit que ja n'hi havia prou de tanta xerinola,
han decidit jugar a fet i amagar. Un dels que no ha fet cas
a les recomanacions de la senyoreta Edelmira, ha estat el
Jofre, que ha buscat amagatall en la capçada d'un arbre.
Quan ha arribat el moment de tornar a casa, la
senyoreta Edelmira els ha cridat per a reunir-los. Nens i
nenes, arrenglerats en fila paral·lela de dos, i parlant
animosament, han emprès el camí de tornada a casa. Un
cop a la plaça, ja els esperaven els seus respectius familiars
a fi d'acompanyar-los a casa.
El Jofre ha marxat amb la seva mare. Un cop a casa,
l'Adalsinda s'ha afanyat a omplir la banyera i ha manat al
Jofre que hi romangués força estona, fins que la quisca

5

comencés a estovar-se. I que no en sortís fins que ella li
portés la roba neta.
Passada una bona estona la mare del Jofre s'hi ha
atansat per lliurar una roba que feia olor de sabó.
Tanmateix, l'Adalsinda, ha agafat un fregall i ha ensabonat i
fregat novament el cos del Jofre. I és que el nen ho havia
fet tan superficialment com acostumen a fer-ho els gats. En
sortir de la banyera, l'aigua tenia un color a cafè amb llet.
Tot seguit s'ha vestit amb la roba que la seva mare li ha
deixat damunt d'un tamboret: una muda interior, mitjons,
pantaló, camisa i un jersei amb la imatge d'en Superman a
la part del davant. L'Adalsinda, abans d'abandonar el
quarto de bany, ha manat al Jofre que recollís la roba que
havia deixat escampada per terra i fes el favor de deixar-la
dins del cistell de la roba bruta.
Com que faltava una bona estona per cremar el
Carnestoltes, l'Adalsinda ha preguntat al Jofre si la mestra li
havia posat deures. El Jofre ha contestat que no. Ho ha dit
perquè, en aquell moment, li venia més a gust mirar els
dibuixos de la tele. Cosa que la seva mare li té prohibit,
almenys a aquelles hores. El xicot ha preferit dir una
mentida abans que fer els deures. Per emmascarar la
mentida i fer veure que és un bon lector, el Jofre ha agafat
el conte de l'Alícia en el País de les Meravelles, no per
llegir-lo, sinó només per mirar les imatges mentre roman
estirat al sofà.

6

Aquella mena de placidesa, tant física com anímica
que apareix després d'un bon bany, també anar vestit amb
una roba que fa olor de sabó, més el cansament acumulat,
ha fet que el Jofre agafés molta nyonya. Tot i els
persistents badalls, el noi evita adormir-se. De tant en tant
es pessiga les cuixes. Li fa por que si la mare veu que
dorm, llavors li sàpiga greu despertar-lo i, quan ell es
desperti, ja sigui massa tard i del Carnestoltes només en
quedi un munt de cendra.
Un crit queixant-se per alguna cosa l'ha desvetllat de
l'ensopiment. Ha estat la mare pel fet que ell ha deixat la
roba bruta escampada per terra i no l'ha ficada al cistell
com ella li havia manat. El Jofre, amb el seu ampli catàleg
de mentides, ha dit que estava tan cansat que ho havia
oblidat. Que l'aplegués ella, la roba. Prometent-li que ho
tindria en compte per a futures ocasions. L'Adalsinda, com
la majoria de les mares que confonen l'estimació amb la
condescendència, ha recollit la roba bruta i l'ha ficada al
cistell.
Aprofitant que encara falta una bona estona per anar
a la plaça, i veient que el cistell de la roba bruta està ple,
l'Adalsinda, abans de començar a fer el sopar, aprofita
l'ocasió per baixar al garatge i ficar la roba a la rentadora.
Tot i així, abans de baixar-hi, li pregunta al Jofre si vol que
renti el Nyec, ja que està tan brut com una guilla. Que de
tan galdós, fins i tot fa fàstic agafar-lo. El Jofre ha dit que

7

no cal, que ja s'havia cansat d'aquella joguina i és millor
que la llanci al cubell de les escombraries.
El Nyec és un osset de peluix que d'ençà que va néixer
el Jofre, i fins ara, tenia en molta estima. Mai no se'n
desemparava, sobretot a l'hora d'anar a dormir.
Abans de marxar la mare li ha dit que per res del món
se li ocorri mirar tele. Com també que no mengi res, que
s'esperi a l'hora de sopar. Un sopar que l'Adalsinda deixarà
enllestit abans de marxar. I més tard, se'l cruspiran els tres
integrants de la família envoltant la taula i fent petar la
xerrada. El comensal número tres és el Conrad, el marit de
l'Adalsinda i pare del Jofre.
En aquell moment el Conrad està treballant en una
fàbrica de ceràmica. Treballa per torns i aquesta setmana li
ha tocat el de la tarda.
I ves què li ha prohibit la mare! Ni més ni menys el
que ell tenia intenció de fer: mirar la tele i obrir la capsa de
les galetes i cruspir-se'n unes quantes. Al Jofre, més que
sonar-li a prohibició, les paraules de la mare li han recordat
la molta gana que té.
Quan la mare s'ha absentat, ell agafa la capsa de les
galetes i se'n cruspeix les que li venen més a gust. El plaer
no hauria estat complet sense mirar la tele. I és que
assaborir les galetes mirant els dibuixos, pel Jofre, és un
plaer irrenunciable.
Aquest cop, mira la tele amb la veu emmudida. La
qüestió és que no se n'assabenti la seva mare. Es pot ser

8

un nen mal malcreient però no un babau. Així i tot, les
orelles del Jofre són com dos radars amatents a detectar el
soroll de la mare quan tanqui la porta del garatge. Llavors
serà qüestió d'apagar la tele i concentrar-se en el llibre de
l'Alícia.
Quan l'Adalsinda entra al menjador, veu a l'angelet del
seu fill que resta embadocat llegint el conte.
Un cop enllestit el sopar, l'Adalsinda es canvia de roba
i s'empolaina una mica. Tot seguit li diu al Jofre que deixi
de llegir, que ha arribat el moment de marxar. Agafats de
la mà, mare i fill, enfilen el carrer que mena a la Plaça de la
Vila. Lloc on en els vagarosos i xafarders de torn fa estona
que s'esperen. Alguns fan petar la xerrada, Altres resten
embadalits davant qualsevol fotesa, per insignificant que
aquesta sigui.
L'Adalsinda s'afegeix a un grup de dones. El Jofre,
amb el consentiment de la mare que li recomana que no
s'allunyi gaire ni faci cap malesa, córrer per trobar-se amb
els companys, els quals, com ell, frisen perquè arribi l'hora
de cremar el Carnestoltes. Amb molt de temperi juguen a
empaitar-se. A veure qui encalça a qui. Juguen
esbojarradament i sense cap mirament. Com si fossin
cabrits salvatges, trepitgen la gespa i arrenquen les fulles
dels arbusts ornamentals. Per posar-hi més al·licient,
s'enfilen als arbres fent caure un munt de branquillons.
Cansat, el Jofre s'asseu en una caixa que hi ha a peu
del Carnestoltes. Vist de prop, la figura del descomunal

9

ninot li sembla més intimidatòria. La seva fesomia té
quelcom d'esfereïdor que li fa agafar basarda. En els ulls
del monarca, tot i no saber què és, hi copsa una mena de
llambreig que li posa la pell de gallina. Pensa que aquest
és un temor infundat, que desapareixerà tan aviat hagin
cremat el Carnestoltes.
Tanmateix encara haurà d'esperar una bona estona.
Tot just acabà d'esclatar el so d'un timbal anunciant que la
gent estigui atenta al tradicional pregó de Quaresma. Quan
el pregó s'acaba, la gent comença a desfilar a fi de
participar en la rua del Carnestoltes. El so del timbal ha
minvat la infundada por del Jofre. Sense pensar-ho dues
vegades, s'aixeca d'on està assegut i s'afegeix a la rua.
Amb tot l'honor que mereix un monarca d'alt rang, els
dos treballadors de la brigada municipal asseuen el
Carnestoltes en una atrotinada trona. Un trona que han
instal·lat i collat damunt d'una estrada que quatre homes,
com si fos un baiard, s'han carregat a l'espatlla mentre
passegen el monarca pels carrers del poble.
Algunes persones del seguici porten torxes enceses.
En les façanes de les cases, la llum projectada per les
torxes, dibuixa ombres bellugadisses. Això, al Jofre, no li fa
gens de gràcia. S'agafa a la mà de la mare per sentir-se
més protegit. Malgrat això, pensa que si haguera de
transitar tot sol per aquells carrers i en hora tan lúgubre, la
seva valentia s'esfumaria com un terròs de sucre en una
tassa de cafè. Que això de transitar per carrers solitaris i

10

foscos, tan sols només és una proesa dels superherois, com
són en Superman, el Drac de Ferro o el Capità Catalunya.
Tot i ser un infant, ell té prou seny per adonar-se que és un
cagat. Però com que pensar això no li agrada, i per
espolsar-se la por del damunt, es consola imaginant que ell
és en Superman i no ha de tenir por de la gent dolenta.
Això de dolenta, li recorda que ell és un nen malcreient i
avesat a dir mentides.
Un cop la rua ha finalitzat, la gent es torna a reunir a
la Placa de la Vila i al Carnestoltes li és restituït el seu dret
de monarca asseient-lo damunt la pila de llenya. Tot seguit,
un dels homes els que porten una torxa, cala foc al munt
de llenya.
El foc agafa embranzida i les flames llepen la cara del
Carnestoltes. En qüestió de poca estona, el foc crema amb
gran virulència. Com que l'enllumenat públic resta apagat,
la llum que surt de les flames il·lumina tota la plaça. Però
no tota la claror és atribuïble al foc, sinó que, tot i ser una
nit de cel seré i farcit d'estrelles, de sobte espetega un
llamp seguit d'un fort tro. Això ha fet que tota la gent
dirigeixi la mirada envers el firmament. El tro ha estat tan
potent, que ha fet que a la gent li xiuli les orelles. També
s'han trencat vidres de les finestres.
La gent resta atònita. No té temps per pensar en gran
cosa més, ja que tot seguit té lloc un esdeveniment tant
extraordinari com esfereïdor: el Carnestoltes ha saltat del
tron i resta dret davant la gent. Un salt que l'ha deslliurat

11

de morir cremat. Tot seguit, i per increïble que sembli, el
Carnestoltes els parla. Xerra i alhora gesticula els braços
pronunciant uns mots que semblen haver sortit d'una de les
cavernes de l'infern. Els acusa de ser uns criminals. Els diu:
«Vejam, expliqueu-me quina és la raó per la qual em volíeu
cremar?», afegint que és un acte criminal que no quedarà
lliure de càstig.
Contràriament al que seria normal, com seria que la
gent marxés disparada cap a casa, la por els ha entumit les
cames i resten allí palplantats. L'instint els diu que s'afanyin
a córrer, però les cames no responen. És com si un malefici
s'hagués abatut damunt d'ells. Tanmateix, i per reblar el
clau, l'arlequí surt de la butxaca del Carnestoltes i se li
enfila a l'espatlla. La claror del foc fa que, tant el
Carnestoltes com l'arlequí, adquireixin un aspecte
fantasmal i atemoridor. Un aspecte que ningú recorda
haver vist mai, ni tan sols en les millors pel·lícules de
terror. Amb l'arlequí enfilat a l'espatlla, el Carnestoltes té
tota l'aparença d'un sanguinari pirata amb el seu lloro
enfilant al damunt.
El Carnestoltes els fa saber que l'arlequí es diu Avel·lí i
és el seu més abnegat servidor.
Un silenci sepulcral impera en tota la plaça. Cosa que
fa que les paraules del Carnestoltes ressonin com si
estiguessin a dalt d'una muntanya. A part del so de les
paraules del Carnestoltes, el silenci és tan sepulcral que no
se sent ni el frec de la roba. La gent, a part de restar

12

atemorida, té el pressentiment que el pitjor encara no ha
arribat. I no va gens desencaminada, ja que només han
viscut el preludi de quelcom més malèvol i terrorífic.
Mentre l'esquifit Avel·lí es mofa fent llengotes i pam i
pipa, el Carnestoltes torna a parlar per a presentar-se com
el Rei de tots els Ninots. Afegint que, fent ús del poder que
ell té i que li ha estat concedit per les forces de l'infern, ell
proclama l'esclatat de la Revolució Ninotaire. I que tot
seguit, els ninots inanimats, tindran vida i s'intercanviaran
el paper amb els humans. És a dir, els ninots passaran a
ser els amos i les persones els seus servidors.
Amb mots pujats de to, els recrimina haver tractat als
ninots sense cap mena de consideració, com també 
haver-los sotmès a vexacions i maltractaments, 
com haver-los trepitjat, doblegat, aixafat, cremat i 
finalment haver-los llençat al cubell de les escombraries.
El Carnestoltes xerra sense aturador. Diu que alguns
ninots, i més els ninos i les nines de joguina, han estat
objecte d'una estimació basada en la hipocresia pel fet de
considerar que no tenen sentiments. Que les mostres
d'afecte dispensades, no són cap succedani de la veritable
estimació. Tot seguit els recorda la dita que diu: «Tal faràs,
tal trobaràs». Els fa saber que, a partir d'aquell moment,
l'esmentada dita serà llei, una llei que ell imposarà als
habitants del poble. I com a prova que no menteix, també
per evitar malentesos, els diu que aviat seran testimonis de
fins on arriba el seu poder.

13

Tot just haver pronunciat l'últim mot, de les quatre
cantonades de la plaça, carranquejant però caminant
verticalment, apareix una munió de criatures que abans
havien sigut objectes inanimats. Una tribu formada per
individus de tota mena, de tota mida i fabricats amb
material divers: drap, pedra, cartó, plàstic, cautxú, ivori,
guix, fusta, ferro, porcellana i d'altres. Les estrafolàries
criatures han sortit de llocs ben dispars: de llars
domèstiques, de botigues de joguines, dels circs, dels
museus, dels temples on abans representaven la santedat i
ara representen el dimoni, també àngels de cementiri i
estàtues de monuments públics.
La tribu de ninots encercla la gent alhora que el
Carnestoltes es proclama el seu rei. Als ninots els atorga la
categoria de súbdits amb drets per damunt dels humans. A
partir d'ara, i com ja ha dit abans, els ninots seran els amos
i els antics amos els seus servidors.
L'Avel·lí, vinclant-se endavant i amb aparatosos cops
de cap, saluda als nouvinguts ordenant-los que se situïn
davant del Rei dels Ninots. Tot seguit s'esdevé quelcom
d'inversemblant. En un agosarat acte de valentia, el
Celedoni de Cal Trencanous, un veí del poble de físic cepat
però curt de gambals, agafa la forca d'apilar el foc i la clava
al pit del Carnestoltes. Un esgarip de la gent trenca el
silenci. Tanmateix resten incrèduls en comprovar que la
forca ha travessat el pit del Carnestoltes, i en canvi, ell, no
s'ha immutat ni mostra cap mena dolor, sinó que es

14

desclava la forca i, rient com un liró, agafa el Celedoni de
Cal Trencanous i li clava diverses vegades la forca al cul. Un
cop se'n cansa, el Celedoni té el cul com si fos una
mandonguilla. Llavors, amb una puntada de peu, el
Carnestoltes fa volar al Celedoni fins a aterrar a l'estany
ornamental que hi ha en un parterre de la plaça.
El Carnestoltes, cridant com un endimoniat, els diu
que com han pogut comprovar, ni a ell ni als ninots els
afecten les agressions físiques per serioses que aquestes
siguin, ja que són criatures que no experimenten cap mena
de dolor. Que fins i tot, pel que fa a ell, les flames li han
estat propícies per treure-li la són de les orelles i desvetllar
el seu poder malèfic. Un poder extensible a tots els ninots
que abans no tenien res al cap i en canvi ara resten dotats
d'enteniment.
Dirigint-se als humans, els absenta que per la seva
abominable dèria d'acabalar riquesa, han deixat de ser
respectuosos amb el medi ambient i n'hauran de pagar les
conseqüències. Posa com a exemple aparells
electrodomèstics i altres objectes que han estat abandonats
en plena natura. També els parla de telèfons mòbils, els
quals, en lloc de contribuir a la cultura els ha atrofiat la
intel·ligència.
Amb la seva intimidatòria xerrameca, els diu que el
moment que estaven vivint es tracta d'un moment únic i
històric, doncs, des de l'inici de la humanitat que no havia
tingut lloc un fet tan extraordinari com és el d'assortir de

15

vida a les criatures inanimades. I que això ha estat possible
gràcies a la radioactivitat que desprèn el munt de telèfons
mòbils i altres aparells similars. Una radioactivitat que
perjudica la salut de les persones i, contràriament, benefica
als éssers inanimats que els ha permès trencar les cadenes
que els unien als humans.
Tot seguit els diu que ha arribat el moment de passar
de les paraules als fets. I per fer-ho, l'Avel·lí s'encarregarà
d'assignar a cadascuna de les famílies un ninot que serà el
seu amo. Tanmateix, com que hi ha més ninots que
famílies, els ninots sobrers passaran a ostentar la categoria
de subcap. Resumint: que els papers s'han intercanviat i
ara els ninots faran d'humans i els humans seran les seves
joguines. Unes joguines animades d'abnegada obediència
envers els seus amos, ja que en cas de revoltar-se, el
revoltat seria considerat com un element pertorbador, i
com a càstig, serà llançat al cubell de les escombraries.
Fent cas al Carnestoltes, l'Avel·lí comença a assignar a
cada família un ninot que els farà d'amo. Quan li toca el
torn a l'Adalsinda, li assigna un gos de peluix que fa de cara
de pocs amics. El gos és tan gros com una persona i,
talment hagués treballat en un circ, camina recolzat
damunt les potes del darrere i el cos enravenat com un pal
d'escombra.
Quan el Jofre es disposa a acompanyar a la seva
mare, l'Avel·lí fat dringar els picarols de la barretina i li diu
que s'esperi. Que ell no pot marxar, doncs, Sa Majestat li té

16

preparada una sorpresa. Quan escolta tan enigmàtiques i
esfereïdores paraules, el Jofre agafa un fort cangueli i els
ulls se li omplen de llàgrimes. Plora mentre observa com la
seva mare s'allunya amb el descomunal gos de peluix.
Un cop l'Avel·lí ha acabat de fer la distribució, a la
plaça només hi resten el Jofre, el Carnestoltes i el petit
arlequí. El Jofre resta paralitzat. La por li impedeix moure's.
Algunes vegades, quan ell detectava un perill, se li encenia
una llumeta d'alerta que l'esperonava a fugir. En canvi, ara,
resta palplantat com si tingués els peus clavats a terra.
Empentant-lo per l'esquena, el Carnestoltes li fa saber
que és hora de marxar cap a un lloc que el Jofre ja coneix.
Amb la seva flàccida mà, agafa el Jofre perquè el segueixi.
L'Avel·lí marxa enfilat a l'espatlla del Carnestoltes.
Al cap d'una bona estona, arriben a l'indret d'una
antiga mina abandonada. Una antiga mina que segons
expliquen els vells de la contrada, va ser construïda en
temps dels romans. La seva activitat consistia en l'extracció
de plom. La porta d'entrada es troba a peu d'una riera
coneguda com la Riera de les Pomes.
Quan el Carnestoltes ha dit que el Jofre ja coneixia el
lloc, es referia al fet que el Jofre hi havia anat a jugar amb
la companyia dels amics, uns amics tant baliga-balaga com
ell. Tanmateix, mai s'han endinsat més enllà de la claror.
En obscuritat ells hi veuen un món fantasmagòric que els fa
por entrar. Un món només assequible als superherois dels

17

còmics o als protagonistes de sèries televisives de dubtós
exemple.
S'ha de dir que quan el Jofre havia freqüentat aquell
veral, ho havia fet desobeint a la seva mare, la qual havia
prohibit que hi anés per tractar-se d'un lloc perillós.
L'Avel·lí, que posseeix el do de la màgia dels antics
fetillers, ha agafat unes estaques de fusta, i d'una, n'ha fet
una torxa per foragitar la foscor. A mesura que avancen per
la cova, el silenci es torna més dens. El silenci és sepulcral i
només es veu interromput pel vol d'un ratpenat que fuig de
la claror. La flama també socarrima un munt de
pelleringues de teranyines que resten penjades del sostre
de la cova.
No passa gaire estona que arriben a un punt on la
cova es fa més espaiosa. Han arribat a una cavitat rodona
que té forma de cripta. El sostre es troba a una gran altura
i es veu un cercle de llum semblant a una claraboia. El terra
està cosit d'una mena de bastons blanquinosos. El Jofre ja
sap què és la claror del sostre: el seu pare li va explicar
que en la muntanya hi havia un pou, al qual no havia
d'acostar-se mai per ser un indret molt perillós, un pou que
antigament havia servit per ventilar la mina. També sap
que el que semblen bastons blancs, no és res més que els
ossos dels animals que hi han caigut accidentalment.
El que més el sorprèn, és que en el bell mig de la
cripta, i clavat a terra, hi ha un pal molt llarg que apunta
direcció al sostre. Aquell pal, al Jofre, no l'inspira confiança.

18

I menys quan el Carnestoltes li comunica que el pal servirà
perquè ell purgui una part de les seves malifetes. En aquest
cas en concret, servirà per purgar la desobediència envers
la mestra d'escola el dia de l'Enterrament de la Sardina.
Quan la senyoreta Edelmira els va prohibir d'enfilar-se als
arbres, i el Jofre, fet cas omís, va desobeir enfilant-se a la
capçada d'un arbre.
També li fa saber en què consistirà el joc. Que la seva
finalitat és fer-li tastar una antiga medicina anomenada
xarop de bastó, la qual, ha de servir per guarir-lo de la
mania d'enfilar-se als arbres. Per començar haurà de
grimpar pel pal fins a assolir el punt més alt. Tanmateix, i
perquè no hi manqui una mica de diversió, l'Avel·lí greixarà
el pal amb un greix negre anomenat "sèu" i que en altre
temps es feia servir per greixar les rodes dels carros.
També li diu que, a fi que es pugui arrapar bé al pal, el
tram greixat no començarà fins a la meitat del recorregut.
Tanmateix, i perquè al trepador no se li ocorri lliscar cap
avall, li fa saber que l'Avel·lí apuntarà una forca en direcció
al seu cul.
El Jofre, somicant, comença a enfilar-se. Acostumat
com està a grimpar pels arbres i pals de la llum, el primer
tram l'assoleix sense cap dificultat, ara bé, quan arriba al
tram que està greixat, la cosa dona un tomb radical, ja que
a cada impuls, en lloc d'avançar el seu cos retrocedeix,
cosa que fa que les pues de la força se li clavin al cul. Cosa
que obliga al Jofre a fer un esforç inhumà. Així i tot, amb

19

l'esforç no n'hi ha prou i les pues de la forca li punxen el
cul. Per les cames li davalla un suc marronós que no sap si
és a causa de la sang o del cangueli que porta al damunt.
El Jofre, després de diversos intents, finalment
aconsegueix arribar a dalt. Llavors, l'Avel·lí, retira la forca i
li diu que faci el favor de baixar d'una punyetera vegada.
En el moment que el Jofre afluixa els braços, i a causa del
greix, davalla ràpidament picant de cul a terra. Cosa que
afegeix una nova dosi de dolor al seu cul ja molt nafrat.
En aixecar-se, i a causa de l'engrut de sang i greix,
l'aspecte del Jofre és tan llastimós que ni la seva mare el
reconeixeria. El noi se sent tan humiliat que, el que havia
estat un somicó, ara esdevé un plor a ple pulmó
acompanyat de sanglots. El Carnestoltes diu que no sigui
tant ploramiques, doncs, en cas de continuar plorant, li
engaltarà un mastegot i aleshores plorarà amb tota la raó.
En sentir l'amenaça, el Jofre s'agenolla davant del
Carnestoltes i li suplica que el perdoni. També li fa saber
que la lliçó rebuda la recordarà sempre més i serà un nen
modèlic. També li demana que el deixi marxar, ja que la
seva mare deu estar molt anguniada en veure que no arriba 
a casa. El Carnestoltes li diu que, d'això, ni parlar-ne, que 
tot just el joc acaba de començar. Li pregunta si potser 
vol anar amb la seva mare per engalipar-la com ha
fet tantes vegades amb el seu extens repertori de
mentides? Unes mentides que la faran envellir abans
d'hora. Llavors, el Carnestoltes, fent cara d'enfurismat, li

20

diu que es deixi de subterfugis i excuses de pa sucat amb
oli, que si el que pretén és inspirar-li llàstima, el Rei dels
Ninots no coneix que és la llàstima ni la compassió. Que
sembla curt de gambals, doncs, a aquelles alçades, ja
hauria saber que al Carnestoltes no se'l pot engalipar amb 
mentides com fa amb la seva mare. I que li
sembla incoherent que un nen que fins fa poc es pensava
que era un superheroi, ara esdevingui un ploramiques amb
certificat de garantia.
Amb una puntada de peu li indica que ha de seguir
caminant, doncs, el seu particular calvari, tot just acaba de
començar. El menut Avel·lí encén una altra torxa i tots tres
s'endinsen pel túnel que condueix a l'interior de la
muntanya. Mentre avancen, la humitat es va fent més
densa i el fred es torna més intens. El Jofre tremola com la
fulla d'un arbre i les dents no li paren de repicar.
L'estranya processó avança fins a arribar a una
cambra molt espaiosa de forma irregular. En el centre hi ha
un rectangle enrajolat semblant a un cup per trepitjar raïm.
Tanmateix, a diferència de què és un cup, la fondària no
sobrepassa els dos pams. Una altra particularitat és que en
lloc de raïms hi ha unes figues de moro ben atapeïdes de
punxes. Unes punxes que només de mirar-les ja fan mal.
En l'estrany cup, i d'una punta a l'altra, hi ha un llistó
semblant com els que es fan servir per penjar cortines.
L'Avel·lí, amb la seva màgia, fa aparèixer un cistell que al
Jofre li recorda el que fan servir a casa seva per guardar la

21

roba bruta. El Carnestoltes li diu que han arribat al segon
punt expiatori i, aquest cop, com a càstig, haurà de
travessar el llistó amb els peus descalços. I que, amb una
mà, haurà de portar el cistell, i amb l'altra, arreplegar les
figues de dins el cup fins que el cistell estigui ben ple i ell
arribi a l'altra punta del llistó.
Al Jofre, a causa del somiqueig, les paraules li surten
entretallades, no gens entenedores. Ell prou intenta
demanar clemència, però ningú li fa cas. L'Avel·lí diu el que
mana el Carnestoltes va a missa, i en cas de no mostrar-se
obedient, li engaltarà un clatellot que li deixarà els cinc dits
marcats a la cara. El Carnestoltes, cosa inhabitual en ell,
diu a l'Avel·lí que no sigui tan cruel, 
que no és moment per acovardir-lo, ni amb els fets 
ni amb les paraules. 
Afegint que tot es redueix a una qüestió de paciència. 
Que quan sigui necessari un bon mastegot, ja se 
n'encarregarà ell d'engaltar-li, ja que en té un repertori 
de màxima eficàcia amb arguments tan convincents, 
al Jofre es descalça i comença a caminar per damunt 
del travesser. Quan tot just ha avançat un parell de pams, 
i en el moment d'ajupir-se per agafar una figa, perd 
l'equilibri i no té altre remei que
recolzar un peu a l'interior del cup, això fa que trepitgi una
figa de moro atapeïda de fines punxes. El dolor és tan
intens que al Jofre se li escapen unes llàgrimes. Com que
abans ja ha estat advertit que queixar-se no serveix de res,
el noi serra les dents i intenta aguantar el dolor tanta
estona com li sigui possible. Però, com que les desgracies

22

no venen mai soles, quan aconsegueix ficar la primera figa
al cistell, els dits de la mà amb què l'ha agafada li fan un
dolor insuportable. Una mà que sembla la galta d'un home
que no s'ha afaitat en tota una setmana.
El cansament, més el pes del cistell, desvetlla l'enginy
del Jofre. Pot ser un trapella, però de ruc no en té gran
cosa. L'instint li diu que, en cas de desequilibrar-se, ha
d'intentar caure del mateix costat, doncs, fent-ho així,
caurà sempre amb el mateix peu i atraparà les figues amb
la mateixa mà. Una senzilla estratègia, però prou vàlida
per concentrar el dolor en les extremitats que ja estan
adolorides i conservar intactes les altres.
Un cop acabada la recollida de figues, el Carnestoltes li
diu que ja pot posar-se les vambes, i que si vol, abans de
calcar-se, pot fregar-se el peu i la mà amb un tros de
llicorella per intentar deslliurar-se de les punxes. Fent-ho
així, tan sols aconsegueix fer saltar la part més superficial
de la punxa i, contràriament, endinsar una mica més la part
que resta clavada.
Abans de continuar avançant, el Carnestoltes li
pregunta si sap la raó per la qual pateix aquell suplici.
Sense donar-li temps a respondre, el Carnestoltes diu que
és a causa de no obeir a la seva mare. Citant com a
exemple quan la mare li va manar que arreplegués la roba
bruta i la fiqués a dins del cistell i en canvi ell en va fer
orelles sordes.

23

Un cop calçat, continuen caminant però el Jofre
s'endarrereix perquè el peu li fa mal. Llavors, l'Avel·lí, i
perquè el nen s'afanyi, apropa la torxa a pocs mil·límetres
del clatell del Jofre. Quan el nen nota l'escalfor, també la
pudor de socarrimat, alleugereix el pas com si una molla li
pressionés el cul.
La torxa es troba a les acaballes i irradia una llum que
sembla un raig de sol filtrat a través dels núvols. L'Avel·lí
per incrementar la claror, també per no cremar-se uns dits
que semblen fideus, i no precisament de cabell d'àngel,
s'afanya a encendre una altra torxa.
La nova llum els permet caminar sense ensopegar. A
mesura que avancen, el terra inicia un suau pendent que
s'acaba quan arriben a una cavitat del tot quadrada. A
primer cop d'ull, al Jofre li recorda l'aula de l'escola. En una
de les parets hi ha un rectangle negre. És una pissarra. El
Carnestoltes li diu a l'Avel·lí que aplegui de terra el que
sembla ser un os. Però no és un os, sinó un tros de guix.
També aplega un tros de corda que, de tan encarcarada
que està, sembla que resti allí des que els romans van
abandonar la mina. El Carnestoltes fa un moviment amb el
cap i l'Avel·lí es dona per entès. Amb bona cal·ligrafia
l'Avel·lí escriu a la pissarra una rastellera de números que
configuren una llarguíssima suma. El Carnestoltes li diu al
Jofre que ja pot començar a sumar, i que no pateix, que si
s'equivoca, l'Avel·lí li farà de corrector.

24

I sí que el corregeix! I de quina manera! Cada cop que
el Jofre s'equivoca, cosa que amb el nerviosisme passa
sovint, rep una fuetada a la mà amb la qual aguanta el
guix, cosa que fa que el guix caigui a terra. I per fer-li
saber que ha de recollir el guix i continuar sumant, li
fueteja la mà esquerra, amb la qual cosa sembla que les
mans les tingui atapeïdes de penellons. I el més empipador
de tot, són les fuetades a la mà amb què ha agafat les
figues, ja que a causa de les cruentes punxes, li fan un mal
com si fossin mossegades de llop.
Un cop ha acabat la suma, i mentre el monarca resta
assegut en el caire d'una roca, l'Avel·lí mana al Jofre que
s'assegui a terra i escolti atentament el què li dirà el Rei
dels Ninots. Com si es tractés d'un garlaire de fira
alliçonant a una colla de babaus, el Carnestoltes pregunta
al Jofre si d'ara endavant, quan la seva mare li pregunti si
té deures per fer, dirà sempre la veritat. Al Jofre, de tan
espantat que està, ni li surten les paraules. Resta mut. Per
dir que sí, ho fa movent el cap. Com que a l'Avel·lí li sembla
una manca de respecte, perquè el Jofre s'expressi amb més
claredat, li engalta un clatellot que fa que surti un estrident
sí.
El Carnestoltes fa un senyal a l'Avel·lí perquè agafi al
Jofre de la mà i continuï avançant. En cert tram del camí, el
terra fa una forta davallada que, més que un camí, sembla
la rampa d'un tobogan. Si no baixen rodolant, és perquè hi
ha unes lloses que semblen esglaons. Tot i així, han d'anar

25

amb molta cura de no relliscar, ja que la humitat del terra
fa que sigui molt relliscós.
No s'entén que l'Avel.lí sigui tan garrepa amb unes
torxes que no valen ni cinc cèntims. Les esgota fins a
cremar-se els dits. Ara mateix, la torxa que aguanta està a
punt d'expirar. Això fa que irradiï una llum somorta. A
causa de la poca claror, el Jofre està a punt de relliscar.
Instintivament recolza la mà adolorida a la paret de la
cova. El tacte fa que noti quelcom de llefiscós, quelcom que
no forma part d'una paret. En ser un contacte repel·lent, el
Jofre retirà ràpidament la mà. Tot i la rapidesa amb què ho
ha fet, no pot evitar que una serp se li enrosqui a la mà.
Una serp que a causa de la foscor és albina, blanca com la
neu. El Jofre agita desesperadament la mà per
desempallegar-se del fastigós rèptil. Però, com més la mou,
més s'entortolliga la serp. Els agitats moviments del Jofre
fa que sembli un pallasso ballant una dansa per a divertir la
mainada. Davant de tan còmic espectacle, el Carnestoltes
comença a riure com un liró.
Quan paren les rialles que semblen el bram d'un ase,
el Carnestoltes agafa la serp i se l'empassa com si fos un
espagueti. Li ha agradat tant, que fins i tot es llepa els dits.
En veure-ho, al Jofre li agafen nàusees i un recaragolament
de ventre que fa que vomiti les galetes que s'havia cruspit
a casa mentre mirava els dibuixos de la tele.
Els tres continuen baixant per una escala que sembla
no tenir final. De cop el Carnestoltes es para i mana a

26

l'Avel·lí que acosti la torxa a una esquerda que hi ha a la
paret. És un esvoranc llarg i estret, però suficient ample
per introduir-s'hi una persona. Un cop l'han travessat, i per
foragitar la foscor, l'Avel·lí encén una nova torxa que els
deixa encegats. Res estrany pel fet d'haver passat de sobte
de la foscor a la claror. El Jofre s'adona que es troben en
una petita estança desproveïda de qualsevol estri de
tortura. Més aviat transmet una sensació de pau i serenor.
Però com que les aparences enganyen, la mateixa
austeritat fa que al Jofre es malfiï.
L'Avel·lí, amb una la familiaritat com si fos casa seva,
introdueix la mà en un forat de la paret i en treu un roc de
mida llarga i ovalada. Treure el roc ha fet que la paret
comenci a desplaçar-se de la dreta cap a l'esquerra. Llavors
apareix una gran sala on, en el centre, hi ha una immensa
pedra que té la forma de la lletra te, i al seu damunt, hi ha
un d'aquells paranys que serveix per enxampar ratolins. Per
esquer hi ha una galeta.
No sense ironia, el Carnestoltes li diu a l'Avel·lí que el
nen deu tenir molta gana, que potser li vindria a gust
menjar unes galetes. I tenint en compte que no és
aconsellable fer passar gana a les criatures, diu a l'Avel·lí
que no sigui garrepa i convidi al Jofre a menjar-se les
galetes. Però com que és una obra de misericòrdia
ensenyar a qui no sap, el Carnestoltes mana a l'Avel·lí que
ensenyi al nen la manera amb què s'estila obrir les capses
de galetes en el món de la profunditat. L'Avel·lí diu que és

27

més eficient aprendre amb la pràctica que no pas amb la
teòrica. Tot seguit mana al Jofre que faci favor d'agafar la
galeta que resta damunt la taula i se la mengi sense cap
dilació.
El Jofre, com que la por no li ha fet perdre la gana,
agafa la galeta àvidament i tot seguit el parany es dispara
fuetejant-li els dits. Si no veu les estrelles a causa del
dolor, és pel fet de trobar-se sota terra. L'Avel·lí li diu que
si no fos tan golafre, no li hauria passat el què li acaba de
passar, i que si vol menjar una galeta sense que el parany
es dispari, ho ha de fer molt més ràpid del que ho ha fet al
primer intent. Afegint que ho haurà d'intentar les vegades
que faci falta fins a aconseguir-ho.
El Jofre ho intenta diverses vegades sense sortir-se'n.
El més empipador és que, a cada intent no reeixit, l'Avel·lí li
clava una fuetada als dits. Això no obstant, ell sap que no
hi ha altre remei que intentar-ho fins que ho aconsegueixi, i
el més fotut, és que la gana ja se li ha esvaït.
I així és com maten el temps: el Carnestoltes rient
com un carallot, l'Avel·lí fuetejant a tort i a dret, i el Jofre
rebent una fuetada darrere l'altra. Però com que difícil no
vol dir impossible, o bé per allò que li han dit en el col·legi
que «La letra con sangre entra», finalment aconsegueix
atrapar una galeta sense que els seus dits en surtin nafrats.
El Carnestoltes, amb molt de cinisme, li desitja bon
profit.

28

El Jofre, amb la satisfacció de qui ha guanyat una
batalla però no la guerra, clava un mossec tan gros a la
galeta que pràcticament se l'empassa tota. Però un cop l'ha
tastada, resulta que té gust de xicoira. El Carnestoltes li
pregunta al Jofre si les galetes que menja d'amagatotis
desobeint les ordres de la seva mare, són més bones que la
que s'acaba de menjar, i de ser així, tal vegada la humitat
del món subterrani fa que es tornin rellentes i costin de
pair.
Sense moure's del lloc, l'Avel·lí mana al Jofre que
dirigeixi la mirada cap a la paret que té al seu darrere.
Quan ho fa, no veu res d'anormal. Tanmateix, de cop i
volta, la situació dona un tomb radical: com si fos la cortina
immensa d'un escenari, la paret es desplaça deixant al
descobert una pantalla de televisor gegantina. L'Avel·lí
s'apropa al Jofre, i amb els seus minúsculs dits, li obre les
parpelles i li plantifica dos bastonets per evitar que els
pugui cloure.
El Carnestoltes, amb els seus llarguíssims braços,
prem el botó d'engegar el televisor. Les primeres imatges
són unes capses de colors llampants amb la marca de
galetes que més agraden al Jofre. Però, com que de ruc no
en té res, sap que tot el bonic i desitjable no per força ha
de ser bo. Que les aparences enganyen. L'Avel·lí, amb la
seva màgia, del no-res fa aparèixer una immensa paperina
de crispetes. O d'una cosa que se li assembla, ja que el
color és una mica marronós. Això el fa dubtar si s'han

29

cremat o bé es tracta de quelcom que té un gust diferent
del blat de moro. L'Avel·lí agafa la paperina i diu al Jofre
que se les vagi menjant sense apartar la mirada de la
pantalla. I que no pari fins que la paperina estigui buida.
Quan es fica la primera crispeta a la boca, l'escup i
surt disparada com una bala d'escopeta. I és que aquesta,
no amarganteja, però sí que cou més que un bitxo rabiós.
El fet d'haver-la escopit, no ha agradat a l'Avel·lí.
Perquè el Jofre se n'assabenti, li engalta un mastegot i li
mana que continuí menjant fins a acabar-se-les totes. A
més a més, li fa saber que cada vegada que n'escupi una,
les fuetades seran l'equivalent a tantes com n'hagi escopit
fins a fer-li perdre el mal vici de gavanyar els aliments.
Davant d'una raó tan convincent, el Jofre engoleix les
crispetes a grapats, mal la gola li cremi com si fos la llar de
foc de casa seva.
Menja sense apartar la mirada del televisor. Mal sigui
com alleugeriment psicològic, el Jofre es menja les
crispetes imaginant que són les galetes que apareixen a la
pantalla. Tanmateix, quan la paperina encara resta mig
buida, les imatges del televisor canvien i llavors apareix
una de les viandes que el Jofre no pot veure ni en pintura.
És un peix bullit acompanyat de bledes. Aquell és un dels
plats que al Jofre més l'enfastideixen, i més el peix què té
moltes espines.
Davant d'una imatge tan poc complaent, el primer
que se li acut és menjar amb els ulls tancats, però no ho

30

pot fer perquè té les parpelles falcades amb dos bastonets.
Instintivament gira el cap per mirar a un altre costat, però
ràpidament el redreça quan rep una fiblada al pòmul de
l'orella. I és que ell no s'havia adonat que l'Avel·lí estava
darrere seu amb un fuet farcit de punxes. Si no vol ser
fuetejat, no li queda altre remei que continuar engolint les
crispetes mentre mira el fastigós peix de la pantalla.
Mentre el Jofre es menja l'última crispeta, observa que
el Carnestoltes sembla estar mig endormiscat. L'Avel·lí, no
fa res, resta assegut amb l'esquena recolzada a la paret.
Tant de silenci li sembla de mal auguri, s'imagina que, tant
l'un com l'altre deuen rumiar el proper càstig que li
aplicaran. El Carnestoltes, talment li haguera llegit la ment,
allarga el braç i apaga el televisor. Diu que ja no està tip
d'aquell serial, que és qüestió de tornar a caminar.
Tanmateix, abans de moure's, el Carnestoltes
assabenta al Jofre que el càstig rebut és a causa de ser un
nen malcreient, per no fer cas a la seva mare quan li
prohibeix que miri els dibuixos del televisor i ell no en fa
gens de cas. A més a més, ho fa aprofitant el moment que
la seva mare va a ficar la roba a la rentadora.
Amb una veu que fa tremolar les parets, tan poderosa
que fins i tot els rats-penats que pengen del sostre marxen
esvalotats, el Carnestoltes pregunta al Jofre si ha après la
lliçó, doncs, en cas que no ho hagi entès, encara hi són a
temps de tornar a repetir el càstig fins que ho arribi a
entendre. El Jofre, tremolant com si estigués a l'Antàrtida,

31

diu que sí, que sí que ho ha entès perfectament i mai més
ho tornarà a fer.
Acabat de dir això, tots tres reprenen la caminada. El
Jofre cova l'esperança que el proper càstig serà l'últim. Així
i tot, camina capcot seguit per un Avel·lí que el vigila en tot
moment.
Passada una estona, arriben a un lloc on tota similitud
amb el que el Jofre ha vist fins aquell moment és pura
fantasia. Davant seu hi ha una gran extensió d'aigua que
sembla més un mar que no pas a un llac submergit en les
entranyes de la Terra.
Tot i tractar-se d'un indret de gran bellesa, la
desconfiança s'apodera del Jofre. Les últimes experiències
viscudes fa que desconfiï de tot, tant si és lleig com si és
bonic. Una veueta li recorda que en la bellesa també s'hi
pot amagar la maldat. Tal podria ser que en el llac hi
habités un monstre com el del llac Ness.
El paisatge de la riba està despullat de vegetació.
L'aire que s'hi respira és fresc i alhora temperat. És un llac
d'aigües somortes. Una capa de còdols verds substitueix la
sorra de la platja. El sostre sembla la cúpula d'un pavelló
esportiu de grans dimensions. Damunt l'aigua s'hi reflecteix
una llum tènue que fa impossible esbrinar-ne la profunditat.
Llac endins, i no gaire lluny de la riba, hi ha una mena
d'illot que trenca la monòtona planura de l'aigua.
L'embadocament del Jofre no dura gaire estona, ja
que el Carnestoltes li diu a l'Avel·lí que ha arribat l'hora de

32

començar l'espectacle. L'Avel·lí, que és tot un mestre de la
improvisació, agafa un còdol i el llença direcció al sostre.
Quan al còdol ha recorregut una determinada distància,
s'atura i es converteix en un focus que il·lumina tota la
cavitat i, alhora, comença a formar-se una boira que
sumeix la cavitat en la penombra. El Carnestoltes, com si
fos el Déu dels Vents, bufà i la boira s'escampa deixant
veure una barca que reposa damunt dels còdols.
L'Avel·lí i el Carnestoltes s'enfilen a la barca i diuen al
Jofre que faci el favor d'acompanyar-los. Com que el Jofre
es fa el ronso, l'Avel·lí li clava una mirada que fa que es
decideixi sense dubtar-ho. Esporuguit puja a una barca que
no disposa de rems. Però tampoc li fan cap falta, ja que el
Carnestoltes estén els braços i rema amb unes mans que
semblen pales. La barca enfila direcció a la petita illa.
Un cop hi han arribat, el Carnestoltes mana al Jofre
que desembarqui. Que ho faci sense encantar-se, ja que a
ells dos els interessa tornar a la platja per contemplar
l'espectacle. Quan el Jofre s'adona que el deixaran sol,
comença a plorar queixant-se que no sap nedar i no podrà
tornar a terra ferma. L'Avel·lí es mofa dient que, com més
plori, més difícil li serà tornar, ja que amb les seves
llàgrimes pujarà el nivell de l'aigua.
Abans que se'n vagin, el Jofre pregunta com s'ho farà
per tornar. El Carnestoltes li recorda que temps enrere la
seva mare el volia inscriure en un curset de natació, i ell
s'hi va negar al·legant que anava en detriment del temps

33

que disposava per anar a jugar. També afegeix que no
passa res per restar sol una estona. Que fins i tot ho pot
aprofitar per reflexionar pel que fa als bons consells que li
dona la seva mare.
Tot seguit el Carnestoltes comença a moure els braços
i la barca s'entorna cap a la riba. El Jofre, tot i estar cagat
de por, se sent alleugerit en comprovar que aquells dos
carallots toquen el dos.
Tanmateix la sensació d'alleugeriment no dura gaire. A
les seves orelles arriba el zum-zum de quelcom que se li fa
identificable. Això no obstant, com que el soroll és
progressiu, no té cap dubte que és quelcom que s'acosta
cap on s'està ell. Escruta l'horitzó i veu una mena de núvol
de color entre blau i un gris llampant, llavors pensa que pot
ser una plaga de llagostes que sobrevolaran l'illa.
Tanmateix, quan el núvol arriba a la seva alçada, inicia
un descens en picat que té com a objectiu abraonar-se
damunt d'ell. El Jofre resta desconcertat. El què li havia
semblat un eixam de llagostes, són insectes molt més
grossos. El descens és tan vertiginós que el Jofre no té
temps ni de protegir-se el cap amb les mans. Damunt d'ell
s'abat tota una munió d'espiadimonis, també coneguts com
a "estiracabells", els quals, estiren els cabells del Jofre tan
fort com els és possible. Sembla com si haguessin estat
programats per deixar el cap del Jofre ben pelat. Ell agita
les mans per foragitar els espiadimonis, però són tan

34

nombrosos, que les seves mans no donen l'abast, quan
n'aparta un grapat ja en té un altre al damunt.
Tot i que l'atac no dura ni cinc minuts, al Jofre li
sembla que el temps transcorregut ha estat una eternitat.
El primer que fa és passar la mà per damunt la clepsa per
comprovar si encara hi resten cabells enganxats.
Experimenta un alleugeriment en comprovar que els
cabells, tot i tenir el cap molt adolorit, resten al lloc de
sempre.Resignat s'asseu a terra per rumiar què li cal fer. 
El pessimisme l'envaeix pel fet de trobar-se rodejat d'aigua 
i no saber nedar. Tampoc disposa de vitualles per alimentar-se. 
Tot i que el panorama anímic és descoratjador, també és 
conscient que l'única esperança per marxar de l'illa
depèn de la voluntat dels dos carallots que l'han portat fins
a aquell lloc. Fent visera amb la mà, escruta l'horitzó per
comprovar si la barca s'acosta.
Per un moment pensa que l'han abandonat amb la
intenció que es mori d'inanició. Al cap d'una bona estona, el
cor li salta d'alegria en comprovar com la barca s'acosta.
Quan el Carnestoltes i l'Avel·lí arriben a l'illa, el
conviden a pujar a la barca. Mentre es dirigeixen a la riba,
el Carnestoltes li diu que la causa del càstig obeeix al fet
d'haver malmès els parterres de la plaça quan ell i els seus
amics jugaven i feien caure les fulles de les plantes. També
li fa saber que els espiadimonis li han estirat els cabells per

35

experimentar què passa quan a una planta quan li
arrenquen les fulles.
Un cop arriben a la platja de còdols, el Jofre confia que
la tanda de càstigs ja s'haurà acabat. Que l'acompanyaran
fins a la sortida i ell recuperarà la seva llibertat. Pensa que,
quan arribi a casa, el primer que farà serà abraçar a la seva
mare i demanar perdó.
Però resulta que la vida subterrània encara li té
reservada una altra sorpresa. Una que propiciarà el
retrobament amb un vell conegut.
Un cop han abandonat el llac, els caminants del subsol
continuen avançant per un tram de galeria que no és gens
diferent de l'últim tram que havien caminat. L'Avel·lí es
desplaça còmodament assegut a l'espatlla del seu amo, el
qual, camina a grans gambades fent que el Jofre hagi de
córrer en lloc de caminar.
Havent caminat cosa de mitja hora, arriben a un lloc
on la galeria s'eixampla uns deu metres per tornar-se a
estrènyer, com si la galeria fos un mitjó allargassat amb un
ou encallat al mig. La comitiva s'hi atura. L'espai té forma
ovalada i sense res que la faci especial. Tot i així, el Jofre
en desconfia.
Malgrat que la cambra sembla despullada i sense cap
indici d'haver-hi gat amagat, en un tram de la paret hi ha
una llosa rectangular amb un petit forat que sembla una
porta amb el seu respectiu pany.

36

L'Avel·lí salta de l'espatlla del seu amo i agafa deu
pedretes, les quals, a primer cop d'ull semblen totes iguals.
Tot seguit les deixa arrenglades davant del que sembla una
porta. El Carnestoltes diu al Jofre que esculli una de les deu
pedres, però li recomana que no ho faci a la babalà, ja que
només una de les pedres és la clau que obre la porta. En
cas de no aconseguir escollir la que obre la porta, per cada
cop fallit, l'Avel·lí es veurà obligat a clavar-li una
vergassada. Afegint que el fet d'haver-hi deu claus no és
una cosa atzarosa. De fet cada pedra representa un dit de
les mans del Jofre. Afegint que, cada cop que no encerti
amb la clau, el mateix Jofre podrà triar el dit que l'Avel·lí li
fuetejarà.
La situació ha arribat a un punt en què al Jofre ja res
no el sorprèn. Ell observa atentament les pedres i totes li
semblen iguals. Llavors mira el forat del pany per veure si
la forma que té li serveix d'indici. No observa cap detall que
diferenciï l'una de les altres. Davant del dubte, agafa la
tercera clau començant per l'esquerra. Simplement ho ha
fet així perquè el tres és el seu número preferit. El tremolor
de la mà dificulta encarar la pedra amb el forat del pany.
Quan ho aconsegueix, experimenta una gran alegria en
comprovar que la pedra encaixa perfectament i la porta es
mou uns centímetres fins a deixar una escletxa. En cas de
no tenir el cos tan adolorit, saltaria d'alegria de tan content
com està. L'Avel·lí diu que ha estat per pura xamba. Que
no s'entretingui i empenti la porta perquè s'obri del tot. Un

37

cop han travessat el llindar de la porta, sense causa
aparent, el Carnestoltes etziba una puntada de peu al cul
del Jofre que el fa aterrar uns dos metres endintre. Tot
seguit la porta emet un "clic" que vol dir que resta tancada.
Tot i les vergassades que ha rebut, el Jofre encara
conserva un bri d'esperança. De fet s'ha guardat un as a la
màniga. Amb les presses per fer-lo entrar, els dos carallots
no s'han adonat que el Jofre s'ha ficat a la butxaca la pedra
que serveix de clau. Això no obstant, la desil·lusió
s'apodera d'ell quan s'adona que la porta no té pany per
dins.
Comparat amb les monstruositats que ha vist fins ara,
l'estança on ha entrat li sembla la cosa més acollidora del
món. Té l'aparença d'una cripta posseïda d'un encant
especial. Un encant que li recorda quelcom de familiar. El
sostre, com en la majoria de les criptes, és de volta. Un
sostre decorat amb pintures d'angelets de cara riallera.
Barrejats amb els angelets, hi ha altres dibuixos de traç
infantil. L'estança està moblada i ben endreçada. La
penombra es va esvaint i deixa al descobert un llit amb un
sofà i dues cadires. De la paret del capçal del llit en pengen
quadres amb personatges d'en Walt Disney.
El Jofre resta astorat. El seu cap és un garbuix que
dificulta pensar amb claredat. Escarmentat com està, es
malfia de la normalitat.
Es queda ben parat quan veu que els llençols del llit es
mouen i apareix el seu estimat Nyec. El ninot de peluix que

38

havia estat el seu company inseparable a l'hora d'anar a
dormir. El Nyec està tan net i polit que sembla nou de
trinca. El fet de trobar un rostre conegut, allibera al Jofre
de l'angoixa i confiança torna a renéixer.
Pensa en les ironies del destí. Que el Carnestoltes,
donant vida als ninots inanimats, és cosa que l'afavoreix.
Ara tindrà al Nyec com aliat seu.
Tot just ho acaba de pensar, que el Nyec pren la
paraula. Molt amablement li desitja "Bona Nit". El Jofre no
sap si el "Bona Nit" ha estat perquè al món exterior ja és
fosc, o bé ho ha dit per complir amb el protocol·lari costum
de desitjar «Bona Nit» quan un se'n va a dormir.
El Jofre correspon a la salutació amb un "Bona Nit"
acompanyat d'un somriure. La trobada ha estat tan
inesperada i sorprenent que el cor se li entendreix i els ulls
se li omplen de llàgrimes. Ansiós, el Jofre li pregunta quin
és la causa per la qual es troba en aquell lloc. Si sap si la
tanda de càstigs ja s'ha acabat. Si ja el deixaran marxar
cap a casa. El Nyec diu que, d'això, ell no en sap res. Que
val més esmerçar el temps rememorant antigues vivències.
El Nyec, com és habitual entre dos vells coneguts,
inicia la conversa amb un «te'n recordes d'aquell dia
que...». I, entre la diversitat de preguntes que un fa i l'altre
li contesta, arriba un moment que li pregunta si se'n
recorda del dia que es van conèixer essent el Jofre encara
un nadó. El Jofre pensa que és una pregunta poca-solta, ja

39

que en tan primerenca edat les vivències no deixen
empremta en la memòria.
Amb molt d'entusiasme el Nyec li recorda els antics
moments en què el Jofre se n'anava a dormir i ell li feia
companyia. O també aquelles nits de tempesta en què els
trons aterrien el Jofre i, per sentir-se emparat, s'aferrava al
seu osset de peluix. O bé de quan li feien mal les genives a
causa de sortir-li les primeres dents i mossegant el seu
osset hi trobava alleujament. I moltes altres bones
recordances, tantes, que citar-les totes seria com el conte
de mai acabar. El Nyec li pregunta quina recordança en té
de temps que havien passat junts.
El Jofre, ara molt més relaxat, li respon que se'n
recorda perfectament dels bons moments que havien
compartit. Que les coses bones mai no s'obliden i fins i tot
mereixen un agraïment.
Just acabada de pronunciar l'última paraula, que
l'estança queda sumida en una foscor absoluta. A poc a
poc es torna a il·luminar deixant al descobert una sala amb
una decoració completament diferent. De tot el que hi
havia, només en resta el Nyec. Les pintures del sostre han
estat subsistides per la imatge del Pinotxo. On hi havia el
llit, ara hi ha una rentadora de mida gegantina.
El Nyec ara parla amb brusquedat. No s'assembla gens
al pacífic osset de peluix amb qui fa un instant el Jofre
compartia conversa. El seu aspecte és llardós, com si
s'hagués rebolcat en una pila de fems. Se'l veu enfurismat.

40

Però el més sorprenent, és que el Nyec comença a créixer
fins a esdevenir un personatge de mida gegantina. L'ombra
que projecte arriba fins al sostre. La cara d'angelet que
mostrava abans, ara ha esdevingut una cara furibunda que
s'assembla més a un os de debò. El Jofre al costat del Nyec
es veu tan petit com abans ho havia estat el Nyec.
Colèric, el Nyec li pregunta si amb els mots "mereixen
un agraïment", es referia a menysprear als amics quan ja
no et són de cap utilitat. Com ell ho va demostrar el dia que
la seva mare li va preguntar si volia que fiqués al Nyec a la
rentadora per a deixar-lo ben net i polit, i ell, que és un nen
mentider i desagraït, va dir a la seva mare que no, que ja
n'estava fart d'aquell ninot i el podia llençar a les
escombraires.
També li pregunta si és conscient del patiment que ha
hagut de suportar quan dormien junts. Ja que amb la mala
jeia que té el Jofre, ell sovint anava a parar a sota del seu
cos deixant-lo ben esclafat. Li diu que no pot arribar a
imaginar com n'és d'empipador dormir sota el cos d'un
altre. Que quan això passava, ell ja pensava en la
venjança. Una venjança que resta poc perquè esdevingui
una realitat.
I com a venjança, el Jofre haurà de giravoltar a dins el
tambor de la rentadora gegantina. Un càstig del qual no el
salivarà ni el Superman de pacotilla que porta imprès a la
samarreta. Ara bé, sí que li garanteix que, un cop acabada
la bugada i el tambor acabi de giravoltar, del nen

41

entremaliat i mentider en sortirà un creient i tan ben
educat que no el reconeixerà ni la seva mare.
Tot seguit li mana que es fiqui a dins la rentadora. Una
rentadora amb forat d'obertura tan gran com la porta d'un
cotxe. El Jofre es mira l'artefacte amb desconfiança. Mou
horitzontalment el cap com a senyal de disconformitat. El
Nyec, que gasta una mala gaita semblant al de l'Avel·lí, li fa
saber que si no s'hi fica per pròpia voluntat, farà venir
l'Avel·lí que és tot un especialista en el tema de persuasió.
En sentir el nom de l'Avel·lí, al Jofre li comencen a tremolar
les cames i cau desmaiat.
Quan torna en si, s'adona que resta estirat al sofà de
casa seva. Resta anguniós i, del front, li regalimen gotes de
suor. Superat el desconcert, alegria s'apodera d'ell en
comprovar que tot ha estat un somni. Un somni difícil de
pair i que li ha servit per reflexionar.
Quan la seva mare diu que es prepari per marxar cap
a la Plaça, el Jofre està a punt de dir-li que no li ve de gust
anar-hi. Que no es troba gaire bé, que està cansat i té
maldecap. Tanmateix, en adonar-se que està a punt de dir
una mentida que, per la seva mare, esdevindrà causa de
preocupació, llavors s'ho repensa i diu que potser ella està
cansada de tant treballar i prefereix no anar-hi. Que si
aquest és el cas, ell se'n fa càrrec i no li sap greu deixar-ho
per l'any vinent.
I és que les imatges del somni encara conserven tot el
seu poder de persuasió. Tot i saber que no ha estat res més

42

que un somni, sí que ha pres consciència que no és gens
bonic ser un nen entremaliat i un mentider. Es compromet
a no dir mai més cap mentida.
La mare se'n fa creus del que acaba d'escoltar. Li diu
que si vol anar a veure cremar el Carnestoltes, ella
l'acompanyarà de bon grat.
El Jofre li agraeix però diu que està cansat s'estima
més anar a dormir. Tot seguit li fa un petó de bona nit i li
diu a cau d'orella que és la mare més maca del món.
Quan el Jofre ja és al llit, l'Adalsinda resta un xic
preocupada. Li causa estranyesa que el Jofre renunciï a
participar en la festa del Carnestoltes. Per la ment li balla el
dubte de si el nen li haurà dit una mentida o realment està
cansat.
Un somriure li il·lumina la cara. Pensa que sí, que ha
mentit. Doncs, coneixent-lo com el coneix, això d'estar
cansat no és propi del Jofre. De ben segur que deu estar 
una mica indisposat i no li ha volgut dir per a no 
preocupar-la.Està contenta perquè, en aquest cas, 
una mentida pietosa equival a una veritable mostra 
d'estimació.

 FI DEL CONTE 


CAMINADES PEL FONS DEL MAR
 


                             Josep Vendrell Gelabert


En Marcià vivia sol. Tanmateix no sempre havia estat així. Temps enrere compartia companyia amb la seva dona i els seus dos fills. Però unes desavinences matrimonials van fer que la dona i els fills l'abandonessin.
En Marcià era un home molt garrepa. En el seu descàrrec, s'ha de dir que la seva infantesa no havia estat un camí de roses. I en cas d'haver-ho estat, a ell li haurien encolomat les espines.
Era fill d'un modest matrimoni que feien de masovers a la finca d'estiueig de la família Mercader. Una família formada pel senyor Pròsper, la senyora Violeta i les seves filles, la Paula i la Tecla. Les dues noies tenien com a marit al Bernat i el Néstor. La Paula i el Bernat havien engendrat una nena, la Mariona, la qual, era dos anys més petita que el Marcià.
Els Mercader, al contrari dels pares del Marcià, eren una família adinerada. Pel que fa a diners, el Marcià era bastant innocent, ell pensava que la riquesa només era patrimoni dels senyors i no d'uns tristos masovers. Que qui era fill de masovers estava condemnat a ser pobre tota la vida. Moltes estretors viscudes pel Marcià, de fet, se les podia haver estalviat si els seus pares haguessin estat una mica més generosos. Tot i ser un matrimoni a qui no li sobraven els diners, tampoc no eren tan pobres per viure
2
una vida tan miserable com era la seva. Era el que es diu: uns garrepes consagrats.
Sant Abundós de l’Estretor era un poblet situat al bell mig d'una cadena muntanyenca. El Marcià, a causa de la gasiveria dels seus pares, no havia sortit més enllà dels límits del poble. I això el traumatitzava. El que més anhelava, era veure el mar, trepitjar la sorra de la platja. Aquest era el seu únic somni. Un somni del qual n'havia fet un projecte de futur.
Però anem a pams. Els pares del Marcià eren l'Abundi Butxaca i la Generosa Eixuta. Un matrimoni que, a part del viatge de noces, no havien viatjat més enllà del límit de la comarca. I el viatge de noces no va ser res de l'altre món: van anar al Santuari de Núria. El dia que hi van anar, la Generosa, queixant-se de la seva suposada pobresa, havia ficat el cap a dins l'olla per demanar a la Verge una descendència molt curta, a tot estirar un fill. De concedir-li aquest favor, a part del seu agràriament etern, li havia promès a la Verge encendre un ciri un cop a l'any. Això sí, des de casa seva. Va ser per això que només va fer sonar un sol cop la campana.
L'Abundi i la Generosa, com a gratificació per fer-se càrrec de la mansió dels senyors, tenien dret a habitar la masoveria i conrear la peça de terra adjunta a la masia. La resta de finques que configuraven el patrimoni dels Mercader, havien estat arrendades a diversos pagesos del poble. L'Abundi i la Generosa vivien dels diners procedents
3
dels productes que conreaven. Més que res llegums i verdures que un botiguer local s'encarregava de vendre.
El Marcià, de dilluns a dissabte, anava a escola. Tot i no ser una llumenera, de ruc no en tenia gran cosa. El que li mancava d'intel·ligent ho compensava amb la murrieria. Era allò que: "La gana desvetlla l'enteniment". I considerant que de gana n'havia passat molta, es podria dir que les oportunitats per augmentar la murrieria era un plat que li servien cada dia.
El Marcià, en el transcurs de la seva infantesa, tant estiu com hivern, sempre calçava espardenyes de pagès. Bona part de la roba que duia havia estat apedaçada un munt de vegades. La creixença era l'única causa per la qual la seva mare li comprava roba nova. També aprofitava la roba, ja feta servir, que li regalaven els senyors. El Marcià, per als seus petits capricis, tal era comprar llaminadures i anar el diumenge al cinema, mai no va rebre ni cinc cèntims per part dels seus pares.
Tot i això, el noi no se n'estava d'anar al cinema i menjar una llaminadura de tant en tant. Si això era factible, era gràcies als diners que ell guanyava pel seu compte. El Marcià es llevava cada dia a les set del matí per ajudar al mossèn a dir missa. Per aquest servei, mossèn Roquet li lliurava, religiosament, cinc pessetes a la setmana. El veritable nom del senyor rector era Roc, però com que era un home de baixa estatura, al poble se'l coneixia més pel sobrenom de Roquet. Un diminutiu que se
4
li esqueia perfectament si considerem que, "roquet", és la vestimenta que fan servir els mossens quan celebren actes religiosos. Quan mossèn Roquet li lliurava les cinc pessetes, recomanava al Marcià que, si volia tenir un lloc assegurat al Cel, les deixés a la caixa de les almoines que hi havia a la sortida de l'església. Almoines que estaven destinades a la gent més necessitada. Però com que en aquella edat al Marcià li interessava més assegurar-se un lloc en el cinema que no pas en el Cel, ell s'embutxacava els diners. I sense remordiment, doncs, al cap i a la fi, ell també es podia incloure en el grup de la gent més necessitada.
Una altra font d'ingressos, era tenir cura de l'aviram de la senyora Rita. La senyora Rita era una dona d'edat avançada que havia enviudat feia poc i no tenia família. Ella, tot i ser gran, encara es podia valdre per si mateixa. Amb les feines de la llar, prou que se'n sortia. El què més l'espantava era caure i quedar invalida. Això hauria estat un seriós contratemps, ja que li hauria impedit fer les feines més quotidianes i estrictament necessàries. Li feia por anar a l'eixida, no fos cas que una gallina esvalotada la fes caure. I per evitar-ho, el Marcià, cada dia quan sortida de l'escola, anava a omplir d'aigua els abeuradors i donar menjar a les gallines. La neteja del galliner la feia un cop a la setmana. També, quan el sac del pinso estava a punt d'exhaurir-se, li feia saber a la senyora Rita, la qual, li lliurava diners per a comprar-ne un altre. Per fer d'avicultor a temps parcial, el Marcià s'embutxacava dues pessetes a
5
la setmana, les quals, sumades a la paga parroquial, feia un total de set pessetes. Cinc per anar al cinema i dues per comprar llaminadures.
I d'aquesta manera, alternant escola i petites tasques, va transcórrer la vida del Marcià fins a complir els catorze anys. L'edat en què el noi va deixar d'anar a escola. El seu pare mai no s'havia plantejat fer-li aprendre cap ofici. L'Abundi tenia assumit que el seu fill el succeiria en la masoveria.
Amb la Mariona, la neta dels Mercader, el Marcià poc hi parlava. I això que la noia no era esquiva ni gens pretensiosa, ans el contrari. La Mariona posseïa l'encant de la bellesa natural. En el seu rostre sempre es reflectia un etern somriure. Al Marcià li hauria agradat intimidar amb ella, però era conscient que hi havia una barrera social que els separava. A més a més, més d'un cop havia sentit com els avis de la noia li aconsellaven que no es barregés amb els assumptes dels pobres.
A la Mariona, els consells dels avis, li entraven per una orella i li sortien per l'altre. Un matí de diumenge de finals de primavera, un en què el Marcià estava enfeinat netejant l'aigua de la piscina, la Mariona s'hi va presentar amb la intenció de banyar-se. En veure que el Marcià estava enfeinat, la noia li va dir que anés fent, que a ella no li importava esperar-se.
El Marcia es va donar brillo i amb poca estona va deixar la piscina neta. Tot seguit la Mariona es va treure el
6
barnús deixant al descobert la seva bonica figura. Al Marcià, un calfred li va recórrer l'espinada. Mentre guardava els estris de netejar la piscina, no se'n va poder estar d'observar a la bonica nedadora. A ell li hauria agradat que el temps s'aturés a fi de poder impregnar en la retina la figura d'aquella noia tan maca. El Marcià, amb la complicitat de la fragància de les flors, va obrir les portes del seu cor a l'encís d'aquella noia tan bonica. Ell, sense adonar-se'n, estava vivint un moment rellevant, un d'aquells que deixen empremta per a tota la vida.
El Marcià va romancejar a fi d'allargar l'estona. Mentre la noia s'eixugava amb la tovallola, va preguntar al Marcià quins plans tenia per l'estiu, si ja havia decidit on passaria les vacances. El Marcià ja sabia on les passaria, les passaria a Sant Abundós de l’Estretor. Tot i això, i influït pel seu ego, va respondre que encara no ho sabia. La Mariona, més que res per poder parlar amb algú, li va fer saber al Marcià que ella aniria, com cada estiu, al Seitó del Penya-Segat. Un poblet costaner on els seus pares eren propietaris d'un xalet a tocar de mar. Li va descriure com un indret de sorrenques platges i imponents penya-segats que ella mai no es cansava de visitar.
Veient que el Marcà se l'escoltava bocabadat, la noia va continuar explicant que, quan ella anava al Seitó del Penya-Segat, el què més li agradava era nedar i explorar les roques a la recerca de coves. I si en trobava una on li semblava que no hi havia estat mai ningú, llavors li
7
agradava deixar-hi empremta escrivint el seu nom a la paret.
Tot i que la Mariona xerrava amb senzillesa i sense cap presumptuositat, les paraules de la noia van ser, pel Marcià, com una galleda d'aigua freda. Un sentiment d'inferioritat es va apoderar d'ell. Tan fort, que va esdevenir com una enveja malaltissa. Es va jurar que el seu primer objectiu, seria guanyar molts diners i comprar una casa a vora el mar.
Per perllongar l'encisador moment, el Marcià, tot i no haver-li manat, va començar a regar el jardí. La Mariona es va estirar a la gandula i va tancar els ulls. El Marcià va continuar regant fins que la noia es va aixecar i va entrar a dins de casa.
La Mariona havia desaparegut, però la seva imatge i la seva flaire, continuava surant en l'ambient del jardí. Pel Marcià era la flaire més flairosa de totes les flors del món reunides en un sol pom.
Quan va tornar a la masoveria, el Marcià va remenar un calaix del bufet on ell sabia que hi havia una fotografia de la família Mercader. Quan la va trobar, va retallar el tros on sortia la Mariona. Se'l va guardar a la butxaca. Aquella fotografia ja oblidada perquè a ningú no li interessava, per a ell havia esdevingut un objecte de preuat valor. El tros sobrer de la fotografia, el va fer desaparèixer cremant-lo a la llar de foc.
8
A partir d'aquell dia, quan se n'anava al llit, abans d'adormir-se, agafava el tros de fotografia i li feia un petó. Tot seguit edificava imatges de futur on, ell i la Mariona, agafats de la mà, passejaven per la platja del poblet on ella estiuejava.
I d'aquesta manera, edificant somnis tan inconsistents com la sorra d'una platja, van anar passant els dies fins que el Marcià va complir els divuit anys. Aquell dia el destí li va fer un regal d'aniversari. Resulta que quan el Marcià va sortir de casa, va observar que el senyor Bernat, el pare de la Mariona, esbufegava mentre es mirava el cotxe que feia servir per anar a treballar. Quan el Marcià li va preguntar què passava, el senyor Bernat va dir que s'havia trobat la roda del cotxe punxada, i això era un bon contratemps, doncs, entre canviar-se de roba i canviar la roda, el tindria entretingut una bona estona, i precisament un dia que no s'ho podia permetre per haver d'assistir a una reunió de molta importància. El Marcià li va dir que si el senyor li permetia, ell mateix s'encarregaria de canviar la roda. El senyor va dir que li semblava perfecte. En poca estona va quedar solucionat el problema. El senyor Bernat li va agrair i va enfilar cap a Barcelona.
El dissabte següent, quan el Marcià va sortir de casa, va veure el senyor Bernat estirat en una gandula mentre fullejava una revista. Quan el Marcià el va saludar, el senyor li va preguntar si disposava d'un moment, ja que volia parlar-li d'un assumpte que li podria interessar.
9
El Marcia no s'hi va negar. El senyor Bernat li va preguntar si encara anava a estudi o bé ja treballava. El xicot li va respondre, amb poc entusiasme, que ni una cosa ni l'altra, a no ser que ajudar al pare es considerés un ofici. Quan el senyor Bernat li va preguntar si aquella feina no li era complaent, el Marcià, sense embuts ni pèls a la llengua, va dir que no li agrada gens ni mica, que la considerava una feina sense cap futur i mal pagada, ja que ell no rebia ni cinc cèntims a canvi del seu esforç. En sentir això, el senyor Bernat, no se sap si mogut per la compassió o pels dos pollastres que els masovers li regalaven cada any per Nadal, li va preguntar al Marcià si li podia interessar a treballar a l'empresa on ell treballava. Una empresa on ell ocupava un alt càrrec en el staff de direcció. El va informar que es tractava d'una gran multinacional dedicada a la importació i distribució de productes farmacèutics, i que un dels productes estrella, era la comercialització de la píndola contra la incultura. Un producte, que segons va dir el senyor Bernat, els feia guanyar diners a carretades. I més considerant que el mercat potencial era d'una dimensió extraordinària.
El Marcià li va dir que s’ho havia de rumiar. Però la veritat era que no havia de rumiar res de res. Aquell oferiment li havia sonat a música celestial, una música que no li obriria les portes del Cel, però si les de Sant Abundós de l'Estretor. Tan sols pensar que podria canviar la vida de poble per la de ciutat, va fer que el cor del Marcià bategués
10
de manera inusitada. L'única cosa que li impedia acceptar-ho immediatament, era que primer ho havia de fer saber als seus pares.
Quan els ho va dir, l'Abundi es va disgustar en gran manera pel fet de veure's privat d'una ajuda. En canvi, la Generosa, que pels números era com una màquina de calcular, no li va saber gens de greu. La dona va pensar que ja començava a ser hora que el bordegàs del seu fill s’espavilés una mica. A més a més, va pensar que una boca menys a mantenir també ajudaria a omplir el pot dels estalvis. A còpia de raonaments i altres explicacions, finalment va aconseguir que ho entengués el seu marit.
El Marcia va sortir disparat a veure el senyor Bernat. LI va dir que sí, que sí que acceptava aquell oferiment de feina. Afegint que sempre li estaria agraït, i que mentre no arribés el dia d'incorporar-se a treballar, ell seria molt feliç encarregant-se de qualsevol feina que el senyor li volgués manar.
El dia que va començar a treballar, per anar i venir de la feina, el Marcià agafava l'autobús de línia fins a l'estació de tren que l'havia de portar a Barcelona.
Quan el Marcià va haver tastat la vida de la gran ciutat, la vida de poble li va semblar poca cosa. Va dir als pares que tants viatges amunt i avall el feien anar de bòlit, que no li restava temps ni per descansar. Que fins i tot podria ser causa per perdre la salut. Afegint que ell havia fet números i, en cas de quedar-se a viure a dispesa, i
11
pujant al poble els caps de setmana, els números sortien molt més favorables que no pas anar cada dia amunt i avall. Això de sortir més favorables va ser la paraula màgica perquè els pares del Marcià trobessin la idea molt encertada.
El fet de viure a ciutat i treballar en una gran empresa va fer que el Marcià se sentís una persona important. D'ençà que havia començat a treballar, quan anava al poble i es trobava amb els amics, li feia la sensació que ell desentonava. Era com si els companys d'infantesa estiguessin un esglaó per sota del seu.
Agafar el tren els divendres per anar a casa dels pares, se li va fer una rutina. Així i tot, al cap d'un temps, va trencar la rutina i en lloc d'anar-hi la tarda del divendres ho va endarrerir a la del dissabte. La causa d'aquest canvi era perquè la seva mare havia comentat que el preu que pagava per l'allotjament en la pensió, també hi anava inclòs el sopar del divendres i era una llàstima gavanyar els diners no quedant-se a sopar a Barcelona. A més a més, havia dit la Generosa, el noi no aniria tan estressat si viatjava amb claror de dia en lloc de fer-ho de nit. Al Marcià li van posar les coses en safata de plata, ja que això era el que ell volia però no s'atrevia a comentar. Fent cara de resignat, va dir que aquell canvi d’horari el privaria d'un sopar amb la família, però que ja se sap, que en la vida no tot són flors i violes.
12
Una altra cosa que li agradava al Marcià dels caps de setmana que passava al poble, era que allí hi havia gent que coneixia i, a ciutat se sentia com una mica foraster. A Sant Abundós de l’Estretor gaudia de la companyia dels amics de tota la vida. Uns companys amb els quals fer petar la xerrada i jugar a cartes en el bar. Les partides de cartes era un passatemps amb el qual el Marcià xalava de valent. Per descomptat que no s'hi jugaven ni cinc cèntims. Els punts els anotaven amb grans de blat de moro. Explicava a uns companys que l'escoltaven bocabadats, com n'era de bonica la vida a la gran ciutat.
Però no ho explicava tot. Les intimitats les guardava al sarró. No explicava les fantasies amoroses amb la Mariona de Cal Mercader. No ho explicava perquè li feia vergonya, també perquè si hi hagués explicat, hauria estat la riota de tots els companys, els quals, ràpidament ho haurien fet córrer de boca a boca i la brama s'hauria escampat per tot el poble. Tampoc havia dit que el motiu principal per venir al poble era la possibilitat de veure la Mariona. Veure-la, per a ell, havia esdevingut una dèria. La majoria de nits s'adormia amb la Mariona ficada al cap, la veia vestida de núvia, a peu d'altar, i pronunciant un si vull compartir la vida amb tu. Però la realitat no era tan dolça com els somnis, ja que era conscient que la família Mercader devia tenir un pla per la noia on ell n'estava exclòs.
La Mariona, exceptuant l’estiu i alguns dies de primavera, poques vegades s'acostava al poble. El fred de
13
l'hivern feia que els senyors desistissin d'anar-hi. I si ocasionalment hi anaven, era per algun compromís indefugible.
Amb l'arribada de la primavera, pel Marcià, van esclatar noves expectatives. El paisatge muntanyenc, exuberant en formes i colors, era un bon reclam perquè la família Mercader es deixés veure. Tanmateix, fins que això no s'esdevenia, el Marcià era un esclau del temps, també de la impaciència. L'estiu, pel Marcià, començava amb l'arribada de la Mariona i s'acabava quan ella marxava, fos el dia que fos.
I així, barrejant somnis i realitats, va transcórrer la vida del Marcià fins el dia que va complir vint-i-un anys. Aquell va ser un aniversari malastruc, un aniversari que va soterrar somnis i esperances. Aquell any, a diferència d'altres anys, la Mariona havia anat al Seitó del Penya-Segat sense fer estada a Sant Abundós de l'Estretor.
Un diumenge el poble es va llevar ben consternat. De boca en boca corria la trista notícia que la neta dels Mercader, probablement era morta. Es comentava que la noia havia sortit a passejar per la platja i no l'havien tornat a veure. I d'això ja en feia tres dies. Es parlava que l'havien buscat per tot arreu sense trobar-la.
Aquella notícia va sumir al Marcià en la tristor més absoluta. Com que el seu amor per la Mariona era un secret, tampoc ningú el podia consolar mitjançant paraules d'ànim.
14
Al Marcià, aquell funest esdeveniment, li va canviar el tarannà. Sempre se'l veia taciturn i malhumorat. No volia parlar amb ningú ni escoltar a ningú. Amb prou feines parlava amb els pares.
Però com que les ferides sentimentals de joventut acostumen a cicatritzar bastant ràpidament, el Marcià es va recuperar però sense arribar a ser el que havia estat abans de la desfeta. En això hi va tenir molt a veure l'Ariadna. L'Ariadna era una companya de feina per la qual el Marcià sentia una certa empatia. De fet l'Ariadna no tenia cap tret especial que li recordés a la Mariona. Les dues noies eren boniques però diferents.
Com que a l'Ariadna també li agradava el Marcià, quan aquest li va proposar de formar parella, ella ho va acceptar sense pensar-s'ho dues vegades. L'Ariadna era la filla única d'un matrimoni que vivia a Barcelona. El primer que va fer l'Ariadna, va ser presentar el Marcià als seus pares.
Passats uns dies d'aquella visita, i per no ser menys, el Marcià va voler que l'Ariadna l'acompanyés a Sant Abundós per presentar-li a l'Abundi i a la Generosa. Per evitar les típiques xafarderies que en els pobles petits són el pa de cada dia, l'Ariadna es va allotjar en un hostal del poble.
A l'hora de presentar-li els pares, el què més preocupava al Marcià, era que no sortís a conversa la qüestió dels diners. Però aquest no va ser el cas, ja que de diners no en van parlar, almenys directament. Fent el ploricó, la Generosa va dir a la jove parella que arribat el
15
dia del casament, ells els ajudarien tan bonament com poguessin, però que no comptessin en gran cosa, ja que la seva condició era de gent humil.
Al cap d'un any la parella es va casar i es va quedar a viure a Barcelona. El piset on vivien era propietat dels pares l'Ariadna. Un pis que fins feia poc havia estat llogat a una senyora gran que havia marxat a viure amb la seva filla.
Els primers anys de matrimoni es van desenvolupar amb molta normalitat. Tanta, que la mateixa normalitat va esdevenir monotonia. Una monotonia només interrompuda per l'arribada dels fills: un nen i una nena. Al nen li van posar el nom de Pol, el mateix nom del pare de l'Ariadna, una elecció en la qual tots van estar d'acord. No va passar el mateix amb el nom de la nena. El Marcià volia que es digués Mariona, en canvi, l'Ariadna, volia posar-li Laia, que era el nom de la seva mare. Finalment es va imposar la voluntat del Marcià. Quan l'Ariadna li va preguntar quina era la causa d'aquell nom, ell va respondre que era un nom que sempre li havia agradat. L'Ariadna, poc es podia imaginar que la causa de la tria tenia com a origen un amor platònic. Un amor que semblava mort i enterrat i que ara ressuscitava per ficar cullerada en la vida de la parella.
La canalla va créixer i el matrimoni va arribar a un punt en el qual, i sense deixar de sentir-se joves, els anys començaven a ser testimoni que la joventut començava a esfumar-se. L'ímpetu dels primers anys s'havia anat
16
apagant fins a esdevenir una flama somorta. I en això hi tenia molt a veure el record de la Mariona de Cal Mercader. Un record que era com un fantasma engabiat en la ment del Marcià. Un record en estat letàrgic.
Un dia, trobant-se el Marcià a la feina, va rebre la trucada de la seva mare demanant-li que anés ràpidament al poble, ja que el seu pare havia mort. Quan hi va anar, la Generosa, amb molta naturalitat, li va explicar que essent l'hora de dinar i veient que el seu pare no tornava del camp, ella mateixa s'hi havia apropat i l'havia trobat estirat enmig d'un solc de tomaqueres. El metge havia diagnosticat que la mort havia estat causada per una aturada cardíaca.
La Generosa va rebutjar l'oferiment de l'Ariadna per anar a viure a Barcelona. Al Marcià no se li va fer estrany, ell ja sabia que una dona avesada a la vida de poble mai no s'avesaria a la vida de ciutat. D'ençà de la mort del seu pare, el Marcià, cada vespre, telefonava la seva mare per saber com estava.
En un dels dies que va telefonar, la Generosa no va despenjar el telèfon. El Marcià, després d'intentar-ho un munt de vegades, es va decidir per trucar a un amic al qual li havia confiat les claus de la casa dels pares. Li va demanar si hi podia anar i comprovar que a la seva mare no li hagués passat res de dolent, ja que no hi havia manera que despengés el telèfon.
17
Quan l'amic hi va anar, va trobar el cos de la Generosa inert damunt del llit. La mort l'havia atrapat mentre dormia. Passats uns dies d'ençà de l'enterrament, el Marcià va decidir posar ordre als papers dels seus pares. Pel que feia al contracte de masoveria, no va tenir cap problema. Els senyors Mercader li van agrair els molts anys de servei que els havien dispensat els seus pares. Així i tot, li van recomanar que es donés pressa a netejar la masoveria, ja que era imminent l'arribada d'uns nous masoveres. Tot seguit, el Marcià, es va apropar a la Notaria per la lectura del testament. Quan el senyor Notari el va llegir, el Marcia va quedar astorat de la gran suma de diners que els seus pares tenien en una llibreta d'estalvis. I per si això era poc, quan va fer neteja de la casa, en el pot on la seva mare guardava la farina, hi va trobar un bon feix de bitllets ben enfarinats.
Més tard, rumiant-ho amb més calma, el Marcià va pensar que la troballa no era gens estranya. Era lògic que els seus pares, unes persones acostumades a viure en la més estricta austeritat, haguessin arribat a estalviar una suma tan important de diners. El Marcià va pensar que aquells diners, més que un estalvi, era el preu que els seus pares havien hagut de pagar a canvi de renunciar a viure amb tota normalitat. El què més greu li sabia, era que li haguessin escatimat els petits capricis que són propis d'un infant. Aquest pensament li va provocar un sentiment de
18
rebuig envers els pares. Estava enfadat per les moltes coses que li havien privat sense haver-hi cap necessitat.
El Marcià va proposar a l'Ariadna de fer servir aquells diners per comprar una casa a prop del mar. Una casa on passar les vacances. Com que els diners eren d'ell, ell mateix va escollir l'indret. Va dir que el poblet que més li agradava era El Seitó del Penya-Segat. L'Adriana va estar-hi d'acord. A ella també li agradava el mar i el lloc li era indiferent. Ella només volia un lloc tranquil on poder-se deslliurar de les preocupacions quotidianes. En canvi, pel Marcià, tenir una casa a prop del mar era la culminació del somni de la seva vida. Un somni amb un valor afegit, ja que es tractava de l'indret on havia desaparegut la Mariona de Cal Mercader. Aquest pensament li va provocar un plaer libidinós, ja que li feia reviure antics somnis d'adolescència i joventut.
No va trobar cap casa en venda que estigués a primera línia de mar. Es va haver de conformar amb una casa vella d'un carrer cèntric del poble. Una casa en perfecte estat de conservació. Tot i ser de façana estreta, tenia una gran fondària que la feia espaiosa. Les parets eren gruixudes, molt pròpies de l'època en la qual va ser construïda. La teulada era de teules àrabs que el temps i la humitat s'havien encarregat de tenyir de verd. Amb poques reformes n'hi va haver prou per convertir l'habitacle en un espai modern i confortable.
19
La paradoxa era que, tot i ser el Marcià un gran entusiasta del mar, no sabia nedar. Durant la seva infantesa no havia tingut ocasió d'aprendre'n, ja que el poble no disposava de piscina. Més endavant, un cop instal·lat a la ciutat, més d'una vegada havia fet el pensament d'apuntar-se a un curset de natació, però, per una cosa o altra, mai no havia trobat el moment oportú. Tot i això, el fet de no saber nadar en res no el preocupava. En tenia prou passejant per la platja sentint la remor del mar. Una remor que semblava li volgués parlar d'una noia que habitava a dins del mar.
L'alegria efervescent dels primers dies de casat, a poc a poc es va anar esbravant. A l'hivern, les estades de cap de setmana al Seitó del Penya-Segat, al Marcià ja no l'entusiasmaven gaire. Els carrers es veien buits i la soledat el deprimia. L'única cosa que li agradava d'aquells freds dies, era passejar prop del mar. I això era perquè li recordava a la Mariona de Cal Mercader. Quan ell marxava la platja es tenyia de melangia.
Quan arribava a casa i l'Ariadna li preguntava per què feia tan mala cara, ell responia que era per assumptes de feina dels quals no en volia parlar.
A mesura que el temps va anar passant, el Marcià, i com si fos una tara heretada dels seus pares, va esdevenir un home garrepa i avariciós, molt més del que realment ja era. La dèria d'arraconar diners i no gastar més de l'estrictament necessari, es va instal·lar en la seva ment
20
fins a no deixar cap més espai. Aquella actitud nefasta que tant havia recriminat als seus pares, ara ell l'assumia com si fos la cosa més natural del món. Una actitud que feia trontollar l'estabilitat matrimonial. Quan l'Ariadna treia diners del compte corrent per fer front a les despeses quotidianes, el Marcià volia saber, fil per randa, en què havia gastat els diners. Els fills, uns adolescents que es trobaven en edat disposar de quatre xavos per fer front a les seves petites despeses, quan li demanaven diners al pare, ell els deia que no era possible, que tot era car i necessitava els diners per mantenir la família. Enfront d'una situació tan galdosa, i per no fer el ridícul davant dels amics, els dos joves, d'amagat del pare, acudien a la mare que els lliurava tot el que bonament podia, que no era gran cosa.
La mesquinesa del Marcià es va tornar insuportable. Això va fer que la dona i els fills l'abandonessin. Tanmateix, a ell, no li va causar cap disgust. L'Ariadna i els fills es van instal·lar al pis de Barcelona. El Marcià es va traslladar a la casa del Seitó del Penya-Segat. Només trobava a faltar la família a l'hora dels àpats i quan havia de rentar la roba. Com a solució, va contractar a una dona de fer feines, la qual hi anava un cop a la setmana.
El Marcia anava a treballar amb el tren. Un mitjà de desplaçament que no li desagradava. Durant el trajecte tancava els ulls i revivia quan era jove i estava encaterinat de la neta dels Mercader. Però algunes vegades, les
21
fantasies esdevenien punyents. Ara s'adonava del molt il·lús que havia estat el dia que el pare de la Mariona li havia parlat de la feina, i ell havia imaginat que seria una oportunitat per emparentar-se amb la família Mercader.
Viure al poble feia que disposés de més temps per anar a la platja i extasiar-se mentre contemplava com les ones venien i s'entornaven. Li agradava imaginar que damunt d'una ona, com si fos una bonica barqueta empesa pel suau llebeig, apareixia la Mariona de Cal Mercader tan jove i bonica com l'última vegada que l'havia vist. Però, com que el seu tarannà era inestable, no tots els pensaments li eren complaents. Quan s'aferrava a la realitat per suplir la fantasia, maleïa la mala sort de què ella hagués desaparegut tan jove, i que per boniques que fossin les seves fantasies, ell mai no la tornaria a veure. Es preguntava, tot i que en la pregunta ja hi havia la resposta, per què la Mariona hauria d'haver estimat a un pelacanyes com era ell, el fill d'uns masovers que no eren amos ni del sostre sota el qual dormien. Com que la crua realitat no acostuma a ser agradable, i al Marcià aquesta mena de pensaments el turmentaven, els foragitava ràpidament i tornava al cercle viciós de substituir la realitat per la fantasia. La més recurrent consistia a imaginar que ell i la Mariona, agafats de la mà, caminaven per la platja xiuxiuejant-se dolces paraules d'amor. O asseguts en una roca del penya-segat escrutant l'horitzó i petonejant-se de tant en tant.
22
Aquesta dèria d'emmascarar la realitat, li era com un antídot contra la seva poca autoestima. Ell pretenia, mitjançant imatges manllevades a la ment, reviure el què considerava havia estat la millor època de la seva vida. I ho feia convençut que això l'ajudaria a adreçar el rumb de la seva caòtica vida.
Cert dia, mentre cercava un passatemps que l'ajudés a esvair cabòries, va pensar que es podria dedicar a explorar el penya-segat per intentar descobrir noves coves. Aquelles coves que, segons havia dit la Mariona, ella hi deixava empremta escrivint el seu nom a la paret. La pensada li va semblar genial. Tant, que li va revifar una il·lusió que es trobava sota mínim.
L'endemà, carregat amb una motxilla i quatre andròmines, es va dirigir al penya-segat per posar en pràctica el seu pla d'entreteniment. Va començar per resseguir les roques esperant trobar un lloc on poder-se enfilar. Quan havia avançat aproximadament una cinquantena de metres, va arribar a un punt que, per continuar avançant, només tenia dues alternatives: o bé girar cua i tornar cap a casa, o bé saltar d'una roca a l'altra. En la segona opció existia el risc que rellisqués i caigués a l'aigua. La llengua de mar que el separava una roca de l'altra no era gaire ample, però prou ample per pensar-ho dues vegades, doncs, en cas de fallar al primer intent, i com que no sabia nedar, era molt possible que s'ofegués, i
23
més tenint en compte que la roca on havia d'aterrar estava coberta d'una molsa molt relliscosa.
El sentit comú, pel fet de no saber nedar, li va aconsellar d'entornar-se'n cap a casa. Tanmateix, quan es disposava a fer-ho, va donar un últim cop d'ull a l'imponent penya-segat. Llavors es va adonar que, si saltava d'una roca a l'altre, uns metres més endavant hi havia una canal per on podia enfilar-se. Un mena de corriol costerut que finalitzava a tocar d'un gran forat. Un forat per on es filtrava la llum de l'altre costat. Això el va animar a menysprear el perill i a continuar avançant. Va pensar que, quan arribés al roc foradat, potser trobaria un camí que li permetria seguir avançant sense cap dificultat.
Va saltar d'una roca a l'altra aterrant sa i estalvi. Tot seguit es va enfilar per la canal fins a arribar a peu de la roca foradada. Llavors va veure que en el lateral esquerre del roc foradat, hi havia un altre forat que s'endinsava envers les entranyes del penya-segat. Va dubtar entre entrar-hi o continuar caminant. Es va decantar per la primera opció, doncs, al cap i a la fi, el seu objectiu era explorar una cova.
Com que el forat d'entrada no era gaire gros, hi va entrar a quatre grapes. Només travessar el llindar, ja es va poder incorporar, ja que l'alçada permetia caminar dempeus. Ara es trobava en un lloc feréstec i alhora acollidor, un lloc on la remor del mar semblava la música d'un orgue. Quan va avançar una vintena de metres, es va
24
trobar que el passadís moria en una mena de cavitat més ampla. Una mena de plaça amb tres forats a la paret. En va triar un a l'atzar i s'hi va endinsar. Com que a mesura que avançava la claror disminunïa, va encendre la llanterna que portava a la motxilla.
Mentre avançava per un passadís de fort pendent, observava cada tram de paret amb l'esperança de veure escrit el nom de la Mariona. Havia decidit que, en cas de trobar-lo, s'enduria el tros de roca i el penjaria a la paret de la seva habitació.
Amb aquest pensament ficat al cap, va continuar avançant fins a arribar al que semblava el final de la galeria. Es trobava en una mena de sala il·luminada per la claror diürna amb esquitxos d'aigua multicolors. I és que les batzegades de les ones feien que l'aigua entrés a través d'una escletxa. Va pensar que aquesta era la causa per la qual la cova no es feia visible des de mar obert. Va enfocar la llanterna cap a l'altre costat i va veure, recolzada a la paret, una gran àmfora segellada i tapada amb un tap de suro.
La curiositat per saber si hi havia alguna cosa a dintre, més la cobdícia que en cas de ser aixi podria tractar-se d'un objecte valuós, va fer que s'afanyés a destapar-la. En treure el tap, es va esdevenir un fenomen antinatural: de l'àmfora en va sortir un polsim blanc que, en contactar amb l'aire, va dibuixar la figura d'una persona.
25
L'ensurt del Marcià va ser monumental. Tot i això, en la blanquinosa figura hi havia quelcom que inspirava confiança. Era la figura d'un noi jove, de bonica fesomia, i que a jutjar per la vestimenta, es podia considerar que pertanyia a una família benestant, això sí, la indumentària també revelava que pertanyia a una època força temps deixada enrere. Abans que el Marcià pogués obrir la boca, la figura espectral li va dir:
No t'espantis que no et vull fer cap mal. Seria, per part meva, del tot menyspreable fer mal a la persona que m'ha alliberat del captiveri. Abans que segueixi parlant, permetem que et faci una pregunta: en quin any ens trobem?
El Marcià, amb veu atemorida, li va dir que el calendari marcava l'any 2020.
El 2020?, això vol dir que fa set-cents trenta anys que estic entaforat en aquesta àmfora. Com que és llarg d'explicar, millor serà que t'asseguis. Abans d'anar a parar a dins d'aquesta gran gerra, jo era en Vifred de Pedres-Blanques. Un jove a qui la vida li somreia pel fet d'estar enamorat d'una bonica donzella.
El seu nom era Mariona. Era la filla dels comtes de Bonjorn. Una família unida als de casa meva per forts lligams d'amistat. Com que la Mariona i jo ens estimaven, llurs pares havien consentit que ens caséssim. Quan just faltava una setmana pel dia de la boda, vaig sortir de casa
26
per anar el castell dels Bonjorn i mostrar a la Mariona les nostres aliances matrimonials. Unes aliances que eren un regal del meu pare.
Quan vaig arribar al castell, aquest se'm va fer incognoscible. Havia estat assaltat i saquejat. Segons em van dir uns vilatans, havia estat obra d'una colla de pirates de la pitjor índole. Uns pirates que havien matat a la gent que vivia al castell. A part d'endur-se'n els objectes més valuosos, també es van endur a la Mariona, el meu tresor més estimat.
Això em va sumir en un intens dolor. Va passar molt temps abans no vaig poder reunir prou força per sortir a cercar la Mariona. Vaig jurar que no descansaria fins a trobar-la. El meu pare, home comprensiu i generós, va posar a la meva disposició el millor dels seus vaixells. El qual estava equipat amb una tripulació de vint-i-cinc entrèpids mariners. Mentre va durar la travessia, vam atracar a cada port que albiràvem a fi d'aconseguir informació que ens fos d'utilitat per descobrir el cau on s'amagaven els pirates. Va passar molt temps sense obtenir cap informació que fos fidedigne.
Quan el desesper estava a punt de minvar el meu estat d'ànim, vam albirar un vaixell que s'apropava. Quan el vam tenir a prop, a coberta no es veia ni una sola ànima. Tot i això, quan va passar a prop nostre, algú ens van llençar una ampolla que contenia un mapa. En el mapa hi havia una illa de la qual no n'havia sentit a parlar. També,
27
en un punt concret, hi havia el dibuix d'una creu on s'esmentava que era lloc on feien estada uns sanguinaris pirates. Si allò era una advertència per descoratjar a qui ho llegís, a mi em va esperonar a continuar endavant. Tot seguit vaig manar posar rumb cap a l'indret on confiava trobar la meva estimada Mariona.
Al cap d'uns dies vam arribar a l'illa senyalada en el mapa. Un cop a port vaig entrar a una taverna on hi havia un home, vell i guenyo, que engolia gotets de rom. Vestia roba atrotinada i el seu alè pudia a peix fermentat. Quan vaig preguntar-li si em podia facilitar informació sobre el cau dels pirates, em va respondre que ell no donava res gratis. Quant? Li vaig preguntar. Per una bossa amb trenta monedes de plata, em va dir, el podria adreçar-me a una persona que sap un munt de coses pel que fa a pirates. Li vaig donar el què m'havia demanat. Llavors em va dir que la persona que em podia ajudar es deia Nicèfor, que era un poderós mag i vivia en un castell una mica allunyat del lloc on ara ens trobàvem. Però que així i tot, el castell era fàcil de trobar, ja que era l'únic castell que hi havia en l'illa, i a més, estava edificat al capdamunt d'una gran roca.
Amb la informació facilitada pel vell borratxo, no ens va costar gens trobar el castell. Trobar-lo va ser cosa fàcil, acostar-s'hi van ser figues d'un altre paner. Quan vam albirar el castell, davant seu, hi havia una extensa planura. Quan ens trobaven a mig recorregut, de sobte, es va girar un fort vent que feia que avançar fos dificultós.
28
Amb penes i treballs vam arribar a peu de muralla. Allí, com si ja ens esperessin, la portes del castell es van obrir i vam d'entrar-hi. Un individu sinistre ens esperava palplantant en mig del pati d'armes. Valent-se d'un cop de cap, em va indicar que el seguis i els meus homes restessin on s'estaven. A mi em va conduir fins a una estanca on hi havia un home assegut davant una llar de foc. Per la manera com vestia vaig deduir que era en Nicèfor, l'amo del castell.
En Nicèfor em va convidar a seure i em va preguntar quin era el motiu del meu viatge. Li vaig dir qui era jo i que l'havia anat a veure per si em podia facilitar informació d'uns pirates que tenien segrestada a la meva promesa. En Nicèfor va dir que sí que podia ajudar-me, ja que feia poc havia estat assabentat de l'indret on uns pirates tenien segrestada a una jove donzella.
Tot seguit, i sense pèls a la llengua, en Nicèfor va dir-me que si volia més informació, no seria a canvi de res. Que hauria de ser a canvi d'un favor. L'hauria d'ajudar a desfer-se d'un malvat bruixot amb el qual estava enemistat. Va posar molt d'èmfasi que, en cas d'acceptar el tracte, la meva paraula seria sagrada i el compromís irrenunciable i, en cas d'incomplir el tracte, ell mateix s'encarregaria de fer caure damunt meu la pitjor de les malediccions.
Jo devia posar cara d'estranyesa, ja que ràpidament va afegir que podia estar ben tranquil. Que tot i el poc que
29
ens coneixíem, considerava que jo era un home de paraula, i si era així, res no havia de témer. Em va voler tranquil·litzar afegint que podia tenir la consciència tranquil·la, ja que al cap i a la fi, alliberaria el món d'un individu nefast i de la pitjor estofa. I que un cop acabada la meva missió, hauria de tornar al castell on em seria lliurat el plànol on està indicat l'indret on els pirates retenien a la meva promesa.
Sense dubtar-ho, li vaig dir que acceptava el tracte. Llavors em va lliurar un plànol del lloc on vivia la persona que jo havia d'eliminar. Afegint que, a la tornada, li havia de portar l'anell del malvat bruixot com a prova de què la feina havia estat enllestida.
Tot seguit jo i els meus homes ens férem a la mar. El viatge, fins a arribar al lloc de destí, va transcórrer amb molta normalitat. Les dificultats van començar en arribar, ja que en desembarcar, vam ser atacats per uns lladregots que volien robar-nos les nostres pertinences. Tot i que el nombre d'atacants era superior, vam aconseguir derrotar-los. Jo vaig ser l'únic del meu bàndol que en va sortir una mica malparat, ja que vaig rebre una ferida a la cama que m'impedia caminar.
Els meus homes, amb dos bastons i un tros de lona, van improvisar una llitera i així vam poder seguir avançant.
Tot fent camí vam trobar un home gran que portava un farcell de plantes a l'esquena. Quan ens va veure, es va interessar per la meva ferida. Un cop examinada, va dir que
30
ell em podria ajudar. Que si l'acompanyàvem fins on ell vivia, m'hi podria aplicar un ungüent fet d'herbes que era molt eficaç en aquesta mena de ferides. Que tant servia de desinfectant com per atenuar la febre. Ens va dir que no ens entretinguéssim, ja que el factor temps era important a l'hora d'evitar una gangrena.
Casa seva consistia en una senzilla cabana feta de parets de pedra i amb teulada a dues aigües. L'interior era espaiós i confortable. L'ambient flairejava a plantes aromàtiques. En una de les parets hi havia diverses postades ben atapeïdes d'uns estris que, per la seva naturalesa, vaig deduir que servien per experimentar amb plantes remeieres.
Els meus homes em van deixar damunt d'un llit. Tot seguit, l'ancià els va acompanyar fins a una barraca que ell feia servir de magatzem a fi que hi fessin estada.
Amb el tractament rebut per part de l'ancià, la ferida va cicatritzar fins a guarir-se del tot. Mentre va durar la convalescència, vaig mantenir, amb el meu benefactor, unes amistoses xerrades que van ampliar la nostra coneixença. Vaig saber que es deia Crispí, i que el que més li agradava, era assajar amb herbes remeieres a fi d'elaborar medecines amb què curar al proïsme. L'ancià mantenia una teoria en la qual afirmava que cada cosa tenia el seu antagonisme: el mal tenia el bé, el foc tenia l'aigua, la vida tenia la mort, el fred tenia la calor i moltes d'altres coses que semblen no tenir parió, en realitat sí que en tenien, i fent cas a aquesta
31
teoria, ell restava convençut que per cada malaltia existia una planta medicinal que la podia guarir.
Quan li vaig preguntar si amb la feina que feia en tenia prou per guanyar-se la vida, em va respondre que si per guanyar-se la vida jo entenia rebre diners a canvi dels serveis que ell prestava, llavors, jo, anava ben equivocat. Que ell només acceptava coses que li poguessin ser útils, com podien ser aliments i articles de calçar i vestir.
Un dia que l'ancià havia sortit a collir plantes remeieres, vaig centrar-me en l'objectiu que m'havia portat fins aquell indret. Era qüestió d'anar per feina, ja que l'alliberament de la Mariona no podia esperar i per a aconseguir-ho havia de partir sense cap més demora. A fi de posar fil a l'agulla, vaig desplegar damunt la taula el plànol que m'havia lliurat en Nicèfor. A mesura que l'anava estudiant un sentiment de vergonya es va apoderar de mi. Si feia cas a què els meus ulls contemplaven, i la ment interpretava, la persona a la qual jo havia de matar era la mateixa persona que tan bé m'havia acollit, i que probablement m'havia salvat la vida.
Confús i avergonyit, vaig pensar que havia d'empescar-me alguna excusa que em permetés sortir airós de l'embolic en què m'havia ficat. Havia d'idear un estratagema per fer creure a en Nicèfor que la feina que m'havia encomanat, i que jo m'havia compromès a fer, havia estat enllestida de manera satisfactòria. La solució se'm va acudir més aviat del que pensava. Es tractava de
32
dibuixar un anell com el que duia en Crispí per fer-ne fer una còpia idèntica. Això era tasca relativament fàcil, ja que l'anell d'en Crispí era molt senzill, sense cap barroquisme. Consistia en un cilindre d'or totalment llis. Qualsevol orfebre me'n podia fer una còpia idèntica.
Com que no hi havia res més que em retingués en aquell lloc, li vaig dir a en Crispí que l'endemà marxaríem a fi de continuar la ruta.
Quan estàvem a punt d'acomiadar-nos, en Crispí em va preguntar si abans de marxar no hi havia quelcom que li hagués d'explicar, tal podia ser la causa que m'havia portat fins a aquell indret. Li vaig dir que no existia cap causa que ho justifiqués, que simplement havíem desembarcat per estirar les cames i aprovisionar-nos d'aliments i aigua dolça.
Quan vaig mirar els ulls de l'ancià, em va semblar veure-hi una guspira de desconfiança. Més que de desconfiança, hi vaig veure la certesa que aquell home sabia perfectament què havia anat a fer jo en aquell indret. Que la nostra coneixença no havia estat fruit de l'atzar.
Posseït per una vergonya que em rosegava l'ànima, li vaig explicar el segrest de la Mariona. I que aquell era l'únic motiu que m'havia impulsat a solcar mars i oceans per intentar rescatar-la. I que, en un dels dies de recerca, havia ensopegat amb un mag, de nom Nicèfor, que m'havia promès facilitar-me informació del lloc on es trobava captiva la meva promesa, això sí, a canvi que jo possés fi a
33
la vida del seu enemic, que segons havia dit en Nicèfor, no es mereixia ni viure. Però, un cop coneguda la persona a qui jo havia de matar, ara m'adonava que tot havia estat un engany. I l'engany era més gros pel fet d'haver comprovat que l'esmentada persona era d'una bondat infinita. Que jo, havia estat un il·lús i havia tingut poc senderi pel fet de deixar-me entabanar per un individu que jo no coneixia de res.
El què no li vaig explicar, per evitar que a causa de la seva innata bondat em regalés l'anell que portava, va ser que havia de portar a en Nicèfor dit anell com a prova d'haver acomplert el tracte.
En Crispí va dir-me que ja havia intuït el motiu del meu viatge. També em va fer saber que jo no era l'única persona que es presentava amb semblant intenció. Però que, gràcies a Déu, tots havien estat persones amb prou seny per adonar-se a temps que algú els havia entabanat. Tot seguit em va preguntar, tot i que jo no li havia esmentat l'anell, com m'ho faria per sortir-me'n ben parat si em presentava davant d'en Nicèfor amb les mans buides. Perquè ell, donava per cert, que jo em tornaria a presentar davant d'en Nicèfor en haver-hi en joc indagar on restava captiva la meva promesa.
En Crispí, veient la meva ferma determinació, va voler acomiadar-se fent-me un regal. Va dir que la cosa que em lliurava, un dia o altre, podria ser-me d'utilitat. Tot seguit em va lliurar una capseta daurada que penjava d'una
34
cadena molt prima. Va dir que a dins hi havia unes llavors màgiques, les quals permetien, a qui se n'empassava una, restar sota l'aigua i moure's amb la facilitat que ho fa un peix. També, que junt amb les llavors, hi trobaria un paper on constaven les instruccions per fer servir les llavors.
Vaig acceptar el regal de bon grat i tot seguit vam posar rumb al país d'en Nicèfor. Abans d'arribar-hi, vam fer una escala en una ciutat costanera on un orfebre em va fer una rèplica exacta de l'anell d'en Crispí.
Amb el vent a favor vam arribar al país d'en Nicèfor. Quan vam ser a davant del castell, es va repetir la mateixa història del primer cop que hi havíem estat: el sinistre criat ja ens esperava i va dir als meus homes que restessin on s'estaven, i a mi, em va conduir fins a la presència d'en Nicèfor.
Quan vam estar l'un davant l'altre, li vaig dir que tot havia anat de la manera més favorable. Que l'home que ell considerava el seu enemic, havia deixat d'existir. Llavors, com a pagament per la feina feta, li vaig exigir que em lliurés el plànol on es descrivia el lloc on restava captiva la meva estimada Mariona. En Nicèfor, que era gat vell i difícil d'ensarronar, va dir que abans li havia de lliurar un objecte que formava part del tracte.
Quan li vaig donar l'anell, se'm fa difícil descriure la cara que va fer. La seva fesomia, de per si ja rogenca, va esdevenir una brasa incandescent. Colèric i cridant com un boig, va dir que pretenia enganyar-lo. Que l'anell lliurat no
35
era el d'en Crispí, ja que en l'interior de l'anell de debò, hi constava gravada la lletra C. Que l'anell que jo li havia lliurat, només era una vulgar còpia.
En Nicèfor, traient foc pels queixals, es va treure de la butxaca un anell com el què jo li havia lliurat. Llavors, perquè m'adonés de la meva monumental relliscada, em va refregar l'anell per la cara alhora que em preguntava si sabia llegir, i si era així, veuria que hi havia gravada la lletra N. Assabentant-me que en Crispí era el seu germà i ambdós anells eren un regal que els havia fet el seu pare.
En Nicèfor, ben enrabiat, em va explicar que després de morir el seu pare, quan van llegir el testament, havia rebut la desagradable sorpresa que nomenava hereu universal al seu germà Crispí. I per a més sorpresa, resulta que el seu germà va renunciar a l'herència del seu pare. Però que no ho havia fet a favor d'ell, sinó que havia optat per donar-la a una ordre de frares amb la condició que l'herència fos repartida entre la gent més necessitada. I més que a ningú, entre la gent que havia treballat les terres del seu pare, els quals havien pagat un costós tribut en treballar per quatre xavos fins a perdre la salut.
L'única cosa que no va heretar el populatxo, va dir en Nicèfor amb un to despectiu, va ser el Castell de Rocaventosa. I que la desinteressada donació que li havia fet el seu germà, en Nicèfor ho havia considerat com una humiliació. I com que l'havia tractat com un miserable,
36
havia jurat de no perdonar-lo fins al punt de desitjar la seva mort.
I que un cop enllestit el tràmit del testament, en Crispí li havia comunicat que marxava a veure món, a viure a una terra llunyana on les plantes medicinals fossin abundoses.
Tot i que això jo ja ho sabia, em va fer saber que la intenció d'en Crispi era experimentar amb les esmentades plantes per intentar trobar nous remeis amb què combatre les xacres de la humanitat. En Nicèfor, categòric, també em va dir: «Aquesta mena d'il·luminats que prefereixen viure en la pobresa i rodejats de pollosos i miserables en lloc de gaudir de la fortuna que el destí els hi ha reservat, no es mereixen viure!».
Tot i ser una evidència ja contrastada, en Nicèfor em va dir que tot i ser germans, el seu tarannà d'un i de l'altre eren molt diferents. Que eren tan antagònics com ho poden ser l'aigua i el foc. Que mentre ell es considerava un home espavilat que no es deixava prendre el pèl, el seu germà era un home dèbil de qui tothom se n'aprofitava per treure'n el que pogués sense rebre res a canvi.
En Nicèfor va continuar xerrant, no tenia aturador, va dir que ni era l'home que aparentava ser. Que en realitat era un poderós pirata. Tan poderós, que tot i que el seu pare l'havia deixat ben pelat, d'ençà de la seva mort havia acumulat prou riqueses per a triplicar l'herència que li podia haver deixat el seu pare. I que l'únic que li mancava per a ser feliç, era venjar-me del meu germà.
37
Mentre ell xerrava, hi havia una cosa que a mi em ballava pel cap. Finalment, tot i el risc de fer enfurismar a en Nicèfor més del que ja ho estava, li vaig preguntar que si tanta tírria li tenia, per què no s'havia encarregat ell mateix de matar al seu germà. Em va dir que hi havia un motiu força poderós, un que l'atemoria en gran manera.
Es veu que el seu pare, dies abans de morir, va lliurar els anells a ambdós germans fent-los jurar que mai no es barallarien entre ells. Advertint-los que, en cas de trencar el jurament, cauria damunt de l'infractor una espantosa maledicció que seria com quedar sepultat amb vida. En Nicèfor va afegir que ell era un veritable especialista a l'hora de trencar promeses, però que en aquell cas en concret, i a causa que era supersticiós, el jurament fet al seu pare havia esdevingut una espasa de Dàmocles que sempre penjava damunt del seu cap.
Tot seguit, en Nicèfor, va esclatar en fortes rialles. Va dir que havia arribat l'hora que el meu somni esdevingués realitat. Tot i saber que d'aquella fusta podrida no en podria sortir cap estellicó bo, les paraules d'aquell boig em van atemorir. Caragolant-se de tant riure, va dir que no calia anar gaire lluny perquè el meu somni esdevingués realitat, ja que jo havia de saber que la Mariona es trobava sota el mateix sostre on jo em trobava. Que ell, en Nicèfor, era el pirata que l'havia segrestada. Llavors, amb posat seriós, va dir que no en fes falses il·lusions, que el somni no tindria un final tan feliç com jo podria haver imaginat. Que tot i
38
trobar-se en el castell, jo no podria veure la Mariona, ni tan sols parlar-hi.
Acabades de pronunciar aquestes paraules, de darrere d'una cortina en va sortir una colla d'homes, mal forjats i ben armats que em van fer presoner. Vaig caure en el parany d'en Nicèfor tan innocentment com la mosca que s'enganxa en la teranyina d'una aranya.
Dels meus homes no en vaig saber res més. A mi em van portar a un vaixell on onejava la bandera pirata. La calavera blanca sobre drap negre em va semblar el pitjor dels presagis. Em van baixar a la bodega i em van entaforar a dins de l'àmfora de la qual tu m'has alliberat. Abans de tapar-la, en Nicèfor em va fer saber que jo no era l'únic passatger que hi havia a la bodega. Que la Mariona m'acompanyaria durant tot el trajecte, que ella romania emmordassada i encadenada a la paret del vaixell.
En Nicèfor, abans que salpéssim, em va fer saber que aquell viatge no l'havia planificat a la babalà. Que havia decidit visitar el seu germà per agrair-li la seva hospitalitat envers la meva persona. I que, com a present, pensava regalar-li l'àmfora amb el meu cos a dintre. I que ho feia per demostrar al seu germà que la bondat que ell dispensava envers el proïsme, no servia per a res, que era una cosa ben banal i estèril. Que volia demostrar a en Crispi, que la bandera de la bondat que ell tant desinteressament onejava restava indefensa davant la calavera que era l'emblema de la maldat.
39
Però tot i que d'en Nicèfor es creia que era l'home més poderós del món, davant les forces incontrolades de la Natura, va esdevenir tot un titella. El cas és que, quan feia quatre dies que navegàvem, i la xifra la sé pels cops que l'àmfora va ser destapada a fi de comprovar si jo restava viu, de sobte es va desfermar una gran tempesta acompanyada d'un vent huracanat que, en un tres i no res, va enviar el vaixell a la profunditat del mar.
En embarrancar vaig notar que l'àmfora rodolava fins a sortir del vaixell. I va continuar rodolant fins a parar-se de cop. Suposo que un cop de mar la devia arrossegar al lloc on tu l'has trobat. A partir d'aquí ja no recordo res més.
I aquí acaba la meva trista història. Ara voldria demanar-te un favor: voldria que cerquessis les restes de la Mariona, i en cas de trobar-les, junt amb les meves i els dos anells que hi ha a l'àmfora, els donessis cristiana sepultura.
Com que el temps que va passar des que el vaixell va embarrancar fins que l'àmfora es va aturar va ser relativament curt, suposo que el vaixell enfonsat no és gaire lluny d'aquí. Això vol dir que, amb una mica de paciència, potser el podràs localitzar i fer-me el favor que t'he demanat. Saber que el vaixell era una mica singular, et pot servir d'ajuda, ja que en el mascaró de proa, talment fos un ariet, hi duia un barbut cap de boc amb dues imponents banyes. Per fer la recerca, t'aniran molt bé les
40
llavors que em va lliurar en Crispí, les quals les trobaràs a dins l'àmfora i guardades en una capseta.
Un cop el Marcià va haver jurat fer tot el que l'espectre d'en Vifred li havia demanat, aquest va desaparèixer tan ràpidament com havia aparegut. En quedar-se sol, el Marcià va notar un fred molt intens que el va atemorir. Mai havia tingut por de trobar-se sol, en canvi, ara, la soledat feia que se sentís desprotegit. Va pensar que només la remor del mar era testimoni de l'estranya experiència que ell havia viscut.
Va intentar asserenar-se. Un cop ho va aconseguir, va posar l'àmfora cap per avall. De dins en van sortir unes restes humanes barrejades amb parracs de roba. També, com havia dit l'espectre d'en Vifred, dos anells d'or i una capseta on hi havia sis llavors marronoses de la mida d'un gra de blat. Les llavors restaven damunt un petit paper curosament doblegat. Va guardar els anells i la capseta a la seva butxaca. Tot seguit, i amb fàstic, va tornar a ficar els ossos a dins l'àmfora.
Com que d'emocions fortes aquell dia ja n'anava ben servit, va decidir marxar cap a casa per pair l'estranya experiència. Ajaçat al sofà, va reviure la trifulga recentment viscuda, el què més el va sorprendre va ser que la noia captiva es digués Mariona, el mateix nom del seu amor platònic. El fet que les dues noies haguessin mort ofegades i ara compartissin tomba en la profunditat del mar, li va
41
suscitar un cert plaer morbós. Això va refermar la seva voluntat de complir al peu de lletra tot el que havia promès a en Vifred de Pedres-Blanques.
A la nit no va poder dormir. Estava neguitós per obrir la capseta i llegir el que hi havia escrit. Hi deia això:
Per a un correcte ús de les llavors, llegeix atentament aquest document. Fes-ho acuradament i llegeix-ho de totes les maneres possibles fins que et sigui entenedor: amron al tignirfni íugah iuq ed tnumad àruac seicàrgsed sel ed narg sém al, sedaerc tatse nah slauq sel rep airartnoc tatilanif bma rivres sel-ref ed íxia oh-ref on eD .lanosrep tnemiuqirne'l ne rasnep esnes i aicídboc ed seruill senosrep rivres ref nedop sel sémoN .tneserp iugis hi tadnob al no snoicca a esdanitsed res rep sedaerc tatse nah srovall setseuqa'd seuqigàm stateiporp sel.
Crispí de Rocaventosa
Exceptuant les primeres línies, no va entendre res del que havia llegit. Va pensar que devia estar escrit en una llengua antiga que ell desconeixia. Li va saber greu no haver pogut treure'n l'entrellat. Va pensar que ho podria solucionar anant a veure a un entès en llengües mortes. Aquest pensament de seguida el va descartar. Tres motius li impedien fer-ho: el primer que el traductor se n'assabentés de per què servien les llavors; el segon que s'hi esmentés l'assumpte del vaixell enfonsat; i el tercer, i no menys important, que la traducció tindria un cost i ell no
42
estava disposat a pagar ni cinc per una cosa que no li feia cap falta per fer la feina que es disposava a fer.
Va pensar que el millor que podia fer en aquell moment, era banyar-se i després, amb més calma, ja pensaria si valia la pena treure'n l'entrellat de què hi havia escrit en aquell paper. No es va dutxar com feia habitualment, aquest cop va decidir fer-ho a la banyera per comprovar si les llavors tenien un efecte miraculós. Li interessava saber quanta estona podria romandre amb el cap sota l'aigua. Aquesta dada li era de vital importància, doncs, no tenir en compte el factor temps era arriscar-se a morir ofegat, i ell, per més romàntica que hagués estat la mort de les dues Mariones, no estava disposat a córrer la mateixa sort.
Va agafar una de les llavors i se la va empassar. Tot seguit va deixar lliscar el cos dins la banyera fins que el cap li va quedar totalment submergit. Esperava que d'un moment a l'altre li manqués l'aire. Però es va produir el miracle. Durava molta més estona del que un pot aguantar i respirava amb tota normalitat.
Quan els pulmons van dir prou, va treure el cap de sota l'aigua i va mirar el rellotge. Havien transcorregut quatre hores d'ençà que s'hi havia submergit. Aquesta dada l'havia de tenir molt en compte a l'hora de submergir-se en el mar, ja que una badada equivalia a un suïcidi, i això era cosa que de moment no li havia passat pel cap.
43
Si multiplicava les llavors per quatre, donava un total de vint hores. Aquest era el total de temps de què disposava. Es va preguntar si amb les cinc llavors en tindria prou per fer el què s'havia compromès a fer. Va pensar que tot depenia de l'atzar: si l'atzar l'ajudava a trobar aviat el vaixell, potser en tindria prou; ara bé, si l'atzar se li girava d'esquena, llavors ni amb un sac de llavors en tindria prou.
Per no exposar-se a riscos inútils, es va conscienciar que calia administrar acuradament les llavors. Dues coses eren importants: la primera, que només podia avançar durant dues hores, doncs les altres dues li farien falta per tornar; la segona, que per una qüestió de seguretat havia d'emportar-se una llavor de reserva, no fos que sortís un imprevist que l'obligués a romandre més estona sota l'aigua.
Trobant-se capficat en aquestes cabòries, va sonar del telèfon. Era la seva filla, la Mariona, que li feia saber que, acompanyada del seu germà, anirien a passar el cap de setmana al Seitó del Penya-Segat. Aquesta notícia li va semblar inoportuna, ja que l'obligava a ajornar el projecte de recerca del vaixell.
D'ençà que l'Ariadna i el Marcià s'havien separat, gairebé no havien parlat. Els fills li deien al Marcià que la seva mare se les arreglava prou bé sense ell. Fins i tot deien que últimament se la veia més feliç i amb moltes ganes de gaudir de la vida.
44
El Marcià tampoc no la trobava a faltar, ni a ella, ni als fills. Els dies que tenia la canalla a casa, a més a més d'haver-los d'alimentar, li robaven un temps que podria haver emprat en les coses més profitoses. Si els fills es dignaven anar a casa del Marcià, era perquè els sortia d'ells mateixos, no perquè el seu pare els convidés. Tot i el tarannà taciturn del Marcià, els fills es mostraven afectuosos amb ell. La Mariona era més temperamental i decidida que el seu germà. El Pol era una mica apagat i poc xerraire. El dia que l'anaven a veure, el què més anhelava el Marcià, era la tarda del diumenge, moment en què la canalla s'entornava cap a Barcelona.
Veient que la Mariona s'havia convertit en tota una doneta, el Marcià es va penedir d'haver-li posat el nom de Mariona. Va pensar que el temps no solament incideix en el físic de les persones, sinó que també eixampla l'espai on s'encabeix l'enteniment a fi d'emmagatzemar-hi més experiència. Va pensar en el dia que havia nascut la Mariona, una època en què el seu amor per l'Ariadna era bastant compacte. Tan hermètic que no deixava fissura per pensar en altres dones. En canvi, ara, aquell antic amor d'adolescència irrompia en la seva vida amb la mateixa força que ho havia fet el primer dia. Havia estat un amor no correspost que havia deixat empremta en el seu cor. Més que en el cor, algunes vegades pensava que havia estat empremta gravada amb foc en el bell mig del seu cervell. Que la seva filla es digués Mariona, ara li semblava una
45
cosa fora de lloc. Com quan un intrús fica el nas en la vida dels altres.
El dilluns es va despertar lliure de cabòries. Havent esmorzat va preparar els estris que havia de fer servir. Com que era estiu, a part de banyador, poques coses més li feien falta. Una motxilla li seria de molta utilitat en cas de trobar els ossos de la més antiga de les Mariones. També va encabir-hi unes ulleres de natació, un rellotge submergible i unes espardenyes de goma per a poder caminar pel fons del mar.
Va marxar de casa amb l'esquena i la capseta de llavors penjada al coll, talment fos un escapulari. A dins hi havia dues llavors: una per anar i venir i una altra per si sorgia algun imprevist que el retingués més temps del previst. Les llavors sobreres les havia deixat al calaix de la tauleta de nit.
Un cop a la platja, va començar a caminar en direcció on suposava que podia haver-hi el vaixell enfonsat. Va caminar fins que l'aigua li va arribar al coll, tot seguit es va empassar una de les dues llavors. Quan va enfonsar el cap no hi veia amb claredat, la proximitat de la platja feia que l'aigua fos tèrbola. Això no obstant, a mesura que va anar avançant, l'aigua es va anar fent més clara podent observar un escenari marí de gran bellesa.
Al Marcià, com és de suposar, el món de la profunditat li era del tot desconegut. L'eufòria va fer que es considerés un ésser privilegiat. Caminava tot pensant que
46
no hi havia ningú, excepte ell, que pogués caminar per sota l'aigua sense haver de necessitar oxigen.
Tot i sentir-se un ésser privilegiat, hi havia una cosa que l'amoïnava, ell sabia que les llavors li permetien respirar sota l'aigua, però no sabia si la pressió de l'aigua l'esclafaria, ja que no era el mateix submergir-se en un pam d'aigua que fer-ho sota tones. Va pensar que el dubte s'esvairia a mesura que anés avançant. Això sí, tenint en compte que al mínim símptoma d'ofec, ràpidament hauria de girar cua i sortir de l'aigua.
Però, com va poder comprovar, a mesura que avançava, no passava res d'anormal. Fins i tot gaudia del paratge. Caminava com qui camina per un camí de muntanya d'exuberant vegetació i respirant l'aire fresc de la natura. Veia algues i coralls que li recordaven les herbes i els matolls. Els peixos eren com ocells volant en un cel fet d'aigua. També hi havia barques enfonsades que eren testimoni de la fragilitat de les coses fetes pels humans.
I així, caminant i observant el paisatge, van transcórrer dues hores sense trobar cap rastre de l'objectiu de recerca. Havent passat dues hores, se'n va entornar cap a casa.
En arribar, va pensar que, tot i no haver aconseguit trobar res, aquella primera immersió no havia estat en va. Com a mínim, ara sabia que podia restar sota l'aigua caminant normalment i sense por a morir esclafat. Això no obstant, es va conscienciar que per la propera expedició, no
47
hauria de badar tant i alleugerir més el pas, ja que reduir el temps equivalia a perllongar l'efecte de les llavors.
L'endemà, per orientar-se, se'n va anar a la cova on hi havia l'àmfora i va guaitar per l'escletxa per trobar un punt de referència. Va dirigir la mirada al mar i es va adonar que, davant seu, a una distància no massa curta ni massa llarga, en sobresortia un capciró que, suposadament, devia ser una gran roca. Això el va portar a deduir que aquell escull podia haver estat causa de més d'un enfonsament. I més si es tractava d'un vaixell navegant a la deriva i que s'enfrontava a una gran tempesta, com havia estat el vaixell on viatjaven el Vifred i la Mariona.
Basant-se en aquesta lògica, es va dir que l'endemà començaria a caminar a peu de la cova. I ho faria caminant en línia recta fins a ensopegar amb la roca que treia el cap per damunt de l'aigua. També s'hauria d'endur una corda suficient llarga per a lligar-la en un sortint de la roca, lligar una pedra a l'altre extrem, i deixar que la corda s'enfonsés fins a tocar el fons. Això li era necessari per, a la tornada, poder-se enfilar a la cova, i més si tornava carregat amb els ossos de la Mariona.
L'endemà, quan es va presentar a la cova i va veure l'àmfora, li va semblar que havia pres la decisió més encertada. Tal com havia planejat, va lligar una pedra a la corda i va deixar que s'enfonsés. Tot seguit es va submergir. Aquesta vegada el fons marí era diferent de
48
quan hi havia anat per la platja, era molt més impressionant. Els peixos eren molt grossos, fins i tot va pensar que podien ser perillosos.
A mesura que avançava va veure petites embarcacions enfonsades Això li va semblar un senyal que no s'havia equivocat. Que l'escull era un parany pels vaixells que anaven a la deriva. Es va entretenir a comprovar si entre les restes hi havia quelcom aprofitable.
Quan va mirar el rellotge, va veure que les dues primeres hores estaven a punt exhaurir-se. Havia arribat el moment de girar cua. Tanmateix, quan es disposava a marxar, va veure que de darrere d'una gran roca en sobresortia quelcom que semblava un enorme nas. S'hi va acostar amb molta cautela, no fos cas que es tractés d'un monstre marí. Però el temor va ser infundat, ja que el nas era un morro i lluïa una esplèndida barba i unes banyes descomunals que no eren pròpies dels peixos. Això li va recordar el què li havia dit en Vifred, del cap de boc que portava el vaixell com a mascaró de proa.
Quan va veure què hi havia darrere la roca, el cor se li va disparar. Allí, prostrat com un vestigi del passat hi havia un colossal vaixell que, si feia cas a què li havia explicat en Vifred, era el vaixell pirata objecte de recerca.
Es va introduir per una de les escotilles. Va anar a parar a un passadís on hi havia dues portes laterals i una de frontal. Va obrir la que hi havia més a prop. Només va veure ossos i parracs. Va suposar que es tractava de les
49
restes de la tripulació que la tempesta havia agafat amb els pixats al ventre. Tot seguit va obrir l'altra porta lateral i no va veure-hi res de rellevant. Només estris de cuina i embalums que donaven a entendre que podrien ser les provisions.
D'una puntada de peu va obrir l'última porta. Només treure el nas, ja va veure que havia arribat al lloc que buscava. Li va causar impacte un esquelet que romania encadenat a la paret del vaixell. Pels parracs que hi havia enganxats als ossos, va deduir que es tractava de l'esquelet de la Mariona. Mirant al seu voltant va veure que hi havia un altre esquelet. Aquest reposava damunt d'un dels dos enormes cofres que allí hi havia i en una posició que semblava voler subjectar el cofre. Aquest nou esquelet, a diferència de l'altre, era d'ossamenta més grossa i lluïa un anell en un dels esquelètics dits. El Marcià s'hi va apropar i li va treure l'anell. En observar-lo de prop, va veure que hi havia la lletra N gravada en l'interior. Aquell era l'anell d'en Nicèfor, del sanguinari pirata que havia segrestat a la Mariona i havia condemnat a en Vifred a morir dins d'una àmfora. Va pensar que potser sí que la maledicció del pare dels dos germans era certa, doncs, al cap i al fi, morir esclafat sota tones d'aigua era l'equivalent de ser enterrat amb vida. Va anar per feina: amb delicadesa va agafar les restes de la Mariona i les va ficar a dins la motxilla.
Un cop fet el què havia vingut a fer, va mirar el rellotge per comprovar el temps transcorregut. Sorprès va
50
veure que només li restava una hora per restar sota l'aigua. Com que no li quedava altra alternativa, es va empassar la llavor que portava per cas d'emergència. De bell antuvi no li va saber greu haver gastat aquella llavor. Ara que la seva missió havia arribat a bon port, la resta de les llavors ja no li farien cap falta.
Però, com que ara anava sobrat de temps, va decidir tafanejar una mica que hi havia per allí dins. Un gran forat en la paret de la bodega li va fer pensar que era el lloc per on s'havia esmunyit l'àmfora amb el cos d'en Vifred.
A puntades de peu va fer caure les despulles d'en Nicèfor. Tot seguit va obrir el cofre. Els seus ulls no donaven crèdit a què hi havia al seu davant: el cofre estava ple de monedes d'un color daurat que donava a entendre que podien ser monedes d'or.
La cobdícia va fer que prengués una decisió del tot contrària a la causa que l'havia portat fins allí. Ràpidament va buidar la motxilla i va substituir els ossos per monedes. Va fer emmudir la veu de la seva consciència prometent-se que s'emportaria els ossos en el proper viatge.
Abans de marxar no se'n va poder estar d'obrir l'altre cofre. El seu contingut, tot i ser una mica més variat, no diferia gaire del que havia obert abans. Estava ple de collarets, corones, pedres precioses, braçalets, arracades, diademes, calzes, creus d'or, canelobres de plata, copes d'argent i or, camafeus i altres objectes de gran valor. De no ser perquè estava sota l'aigua, de ben segur que la
51
temperatura corporal se li hauria enfilat per damunt dels quaranta graus. Marejat de l'emoció, es va asseure per intentar asserenar-se. Va pensar que seria ben fotut morir sense haver gaudit d'aquella gran fortuna. Tot seguit se'n va anar. No li plaïa gens ni mica fer companyia a en Nicèfor i a la Mariona.
Refent el camí de tornada se li va enterbolir l'alegria. Ara li sabia greu haver malbaratat la llavor que portava per a un cas d'emergència. Per emportar-se tot aquell tresor i deixar els cofres escurats, necessitaria una bona carretada de llavors. El fotut del cas era que només li quedaven dues llavors. Es va consolar pensant que, amb dues, encara se'n podria emportar un bon pessic.
Caminant a pas feixuc a causa del pes de la motxilla, va arribar on hi havia la corda. Va deslligar el roc i va lligar-hi la motxilla. Enfilant-se per la corda va pujar fins a la cova. Tot seguit va treure la motxilla de l'aigua i va guardar la corda en una escletxa de la roca. Amb la motxilla penjada a l'esquena, i més content que un gínjol, se'n va entornar cap a casa.
Quan hi va arribar, el primer que va fer va ser tancar portes i finestres. Tot seguit va escampar les monedes damunt la taula fent-ne piles de vint. Feia bonic de veure aquell bé de Déu de monedes tan ben arrenglerades. Es va imaginar que eren una tropa de servents disposats a servir-lo a ell, i de manera ben generosa. Era com si li hagués
52
tocat la rifa sense jugar-hi. El va alegrar en pensar que, a partir d'ara, podria viure tirant de veta.
Un cop satisfeta la cobdícia, va ficar les monedes dins d'una caixa de fusta on abans hi havia hagut ampolles de cava. Seguidament es va trencar el cap pensant quin seria el lloc més apropiat per guardar la caixa? Va arribar a la conclusió que el lloc més segur era el forat de la xemeneia. I més segur d'ençà que l'Ariadna havia marxat i el foc no s'havia tornat a encendre. Va entaforar la caixa a la xemeneia i la va falcar amb un parell de llistons travessers perquè s'aguantés.
Aquella nit no va dormir. L'alegria li va provocar insomni. L'endemà, quan va sortir de casa, en lloc d'agafar una motxilla pensada per ficar-hi uns miserables ossos, va agafar una motxilla prou gran per encabir-hi tant tresor com pogués. La motxilla que va agafar era la que feia servir el seu fill per anar d'acampada.
Un cop va ser a la cova, es va empassar la llavor i tot seguit es va submergir. Fent ús de l'experiència del dia anterior, al cap de poca estona ja estava davant del vaixell. Tot i que s'havia proposat fer un racó a la motxilla per encabir-hi els ossos de la Mariona, la presència dels cofres el va enlluernar i va donar prioritat a les monedes. Va omplir la motxilla fins a punt de rebentar. Quan se la va penjar a l'esquena, va notar que el pes era superior a la seva força. Tot i això, va decidir no alleugerir el pes. Va
53
pensar que la pela és la pela i no hi havia guany sense sacrifici.
Trobant-se a mig camí de tornada, va notar que la respiració li era dificultosa. El cor bategava més de pressa del normal. Espantat i confonent el cansament per un ofegament, va obrir la capseta i es va empassar la llavor que guardava per a un cas d'emergència.
Veient que l'ofec persistia però no anava a més, llavors va deduir que la culpa era atribuïble al pes de la motxilla. Es va empipar fins al capdamunt en adonar-se del malbaratament de l'última llavor que li quedava. Enfurismat va maleir no saber nedar. En cas d'haver-ne après, ara hauria pogut fer l'últim tram nedant i encara li restaria una llavor per, a correcuita, fer un últim viatge. No un insignificant viatge, sinó un viatge que valia el seu pes en or. Va pensar que d'haver sabut nedar, hauria pogut fer el mort damunt les ones a fi de descansar una estona i recuperar forces. I un cop recuperat, hauria pogut nedar fins a la corda, lligar-se-la a la cintura i tornar on havia deixat la motxilla. Llavors hauria lligat la corda a la motxilla i, nedant, hauria tornat a la cova, lloc on, estirant la corda, hauria fet seguir el valuós carregament. Es va empipar pensant en la dita que els estalvis es mengen les estovalles, doncs, per no gastar-se quatre xavos en un curset de natació, cosa que s'havia plantejat més d'una vegada, ara havia perdut una suma important de diners
54
amb la qual hauria pogut disposar d'un munt de piscines olímpiques per a ell sol.
Va arribar a la cova amb l'esquena esllomada i cansat com un ruc. Per refer-se del mal humor, es va asseure i va recolzar l'esquena a la paret. Es va mirar la motxilla i, pensant en què hi havia a dins, el seu mal humor es va mig esvair. Però no del tot. La ment no parava de burxar-lo recordant-li la gran badada que havia fet.
Abans de marxar va donar un últim cop d'ull a l'àmfora. Li va semblar que aquella àmfora tenia vida pròpia. Va notar un calfred a l'espinada. La por li va fer imaginar que l'àmfora parlava, que li retreia no haver estat fidel a la paraula donada traslladant a terra ferma les restes de la Mariona.
Amb un garbuix mental que l'aclaparava, i davant la impossibilitat de recuperar els ossos de la Mariona, va optar per enfonsar l'àmfora introduint-hi uns quants rocs. Abans de llençar l'àmfora a l'aigua, es va adonar que no hi havia ficat els anells. La mandra a destapar l'àmfora li va aconsellar que el millor lloc per guardar els anells era la seva butxaca. Va pensar que, en aquest cas, la mandra havia estat bona consellera, doncs, hauria sigut de persona forassenyada llençar uns objectes tan valuosos. Al cap i a la fi, si ho hagués fet: qui n'hauria tret profit? Va pensar que els morts no, treure profit d'una cosa era patrimoni dels vius.
55
Això no obstant, com que la veu de la consciència no parava de burxar-lo, finalment va ficar els anells dins de l'àmfora i la va llençar al mar. Mentre l'àmfora s'enfonsava va pensar que, a manca de flors, els anells eren un bon present de comiat. La capseta de les llavors se la va endur cap a casa. Es va consolar pensant que les aliances eren ben poca cosa si ho comparava amb el tresor que havia trobat al vaixell.
Un cop a casa, i com havia fet la primera vegada, va escampar les monedes damunt de la taula i en va fer piles de vint. Després de contemplar-les una llarga estona, en va separar una i se la va guardar a la butxaca. La resta les va ficar dins de la caixa que guardava en el forat de la xemeneia. La moneda de la butxaca la necessitava per saber quin valor tenia.
Es va canviar de roba i va guardar la capseta de les llavors en el calaix de la tauleta de nit. Tot seguit es va asseure al sofà i va consultar el llisti telefònic de la ciutat de Barcelona. Va començar a cercar noms de comerciants dedicats a la compravenda d'or. En va trobar uns quants, tanmateix, com que ho volia fer molt discretament, amb tres noms ja en va tenir prou. Va prioritzar als que tenien l'establiment en el barri antic de la ciutat. Li va semblar que l'antigor era sinònim d'experiència i fiabilitat.
El dia que va anar a veure els canvistes, tots tres li van semblar uns personatges sòrdids i de poc fiar. A tots tres els va dir el mateix, que la moneda no era seva, que
56
era d'un parent que necessitava diners per afrontar les despeses d'un assumpte de salut de màxima gravetat, i els necessitava com més aviat millor. Va justificar l'absència del parent dient que, a causa de la gravetat de la seva malaltia, li era impossible desplaçar-se. I que aprofitant que ell havia d'anar a Barcelona, el parent li havia demanat si li podia fer el favor d'assabentar-se de quants diners li donarien a canvi d'aquella moneda.
Finalment va optar per l'últim dels tres canvistes que havia visitat. Tot i que, pel que fa a sòrdid, res no tenia a envejar als altres. Es va decantar per aquest perquè va ser el que li va fer més bon tracte. El canvista era home ja entrat en anys. Damunt d'un nas aguilenc hi portava unes ulleres de vidres rodons que li conferien l'aspecte d'un mussol. Semblava un personatge d'una de les novel·les de Charles Dickens. Si en el Marcià encara restava un bri de desconfiança respecte al canvista, es va esvair quan aquest li va lliurar, bitllo-bitllo, un bon grapat de diners. El Marcià Abans d'anar-se'n, li va preguntar si en cas de portar més monedes els hi pagaria al mateix preu. El canvista va dir que ara per ara sí, però que això depenia del preu de l'or que fluctuava constantment.
Al Marcià la resposta li va semblar del tot correcta. Ben mirat, a ell, no li corria pressa disposar de diners. I en cas que el preu de l'or baixés, podia esperar a fer el canvi de monedes quan el preu de l'or tornés a pujar.
57
Però el preu es va mantenir estable. Això va fer que els viatges del Marcià a casa del cavista sovintegessin. Tant, que al cap de poc temps va necessitar una segona caixa per encabir-hi els diners que portava de ciutat. Marxava de Seitó del Penya-Segat a primera hora del matí portant una bosseta de monedes a l'infern de l'americana. Tornava a migdia amb un bon feix de bitllets que, un cop a casa, s'afanyava a guardar en el forat de la xemeneia.
Com que l'usurer era home que no es mamava el dit, la historieta del parent no se'l va creure en cap moment. En un dels habituals dies d'intercanvi, l'usurer va preguntar al Marcià si no li interessaria, al parent, invertir en un assumpte que es preveia seria d'una gran rendibilitat. Li va dir que era un assumpte del qual ell n'havia estat informat mitjançant un amic de la màxima confiança. Un veritable especialista pel que feia a transaccions financeres. I a més a més, comptava amb una sèrie de confidents que l'informaven, a l'avançada, de les fluctuacions en títols mobiliaris. L'usurer, per infondre més confiança a les seves paraules, va dir al Marcià que es tractava d'un assumpte ni fet a mida per qui tingués ganes de fer-se ric, per qui volgués invertir amb seguretat i màxima rendibilitat. Tot i trobar-se tots dos sols en la botiga, l'usurer se li va acostar a cau d'orella i li va dir que, de no existir un compromís ferm, de moment no li podia dir el nom de l'empresa objecte d'inversió. En Marcià li va contestar que aquella era una decisió que havia de prendre el parent i no ell, que ja
58
l'informaria de l'assumpte i li diria quelcom al respecte, tant si era un si com un no.
El Marcià, en aquell moment, no es va prendre gaire seriosament la proposta de l'usurer. Així i tot, allò de la màxima rendibilitat, eren uns mots que li provocaven un cert pessigolleig en la part del cervell on s'allotjava la gasiveria. Durant el viatge de tornada, talment fos un disc ratllat, una veueta no va parar de repetir si feia ben fet o mal fet de deixar escapar una oportunitat per augmentar, encara més, la seva fabulosa fortuna.
El Marcià, assegut còmodament al sofà, i perquè l'empipadora veueta deixés d'amoïnar-lo, es va dir que el pròxim dia quan anés a veure el canvista, li diria que el parent, només per fer una prova, havia decidit invertir una quantitat de diners en l'assumpte que ell li havia proposat.
El Marcia, com que amb els diners que tenia no havia de treballar, i com que ja feia molts anys que cotitzava a la Seguretat Social, va demanar la jubilació anticipada. Com que a l'empresa on treballava el seu rendiment havia baixat a conseqüència d'estar més pendent de la xemeneia que no pas de la feina, quan li va comunicar al cap de personal que havia decidit jubilar-se, aquest, a part de no posar-hi cap impediment, el va animar a fer-ho.
Un cop jubilat va disposar de tot el temps del món per passejar per la platja. També per a familiaritzar-se amb el poble visitant uns carrers que amb prou feines coneixia. I parlant de carrers, valga dir que la casa veïna a la del
59
Marcià, era propietat d'una família italiana. Un matrimoni amb un fill que pràcticament només feien servir la casa per passar-hi les vacances. El fill era d'una d'edat similar a la de la Mariona.
Que fossin veïns va propiciar que els dos joves es coneguessin. Sovint se'ls veia junts a la platja o asseguts en la terrassa d'un cafè. En una d'aquestes sortides, la Mariona, amb l'excusa de presentar-li al seu pare, va convidar el bordegàs italià a anar a casa seva. Quan hi va anar, el Marcià es va limitar a fer els compliments justos i necessaris. No va donar cap mena d'importància a l'estreta amistat que hi havia entre aquells dos joves. Va suposar que es tractava d'una amistat superficial que, amb el temps es diluiria.
Una setmana abans de Nadal, època en què els italians es trobaven de vacances al Seitó del Penya-Segat, quan el Marcià va arribar a casa després d'una de les seves habituals passejades, va trobar el bordegàs italià que en sortia. Es van saludar tan fredament com el fred que feia al carrer.
Quan el Marcià va entrar, la Mariona ràpidament se li va queixar que la casa era molt freda. I és que el Marcià no havia fet instal.lar cap aparell de calefacció. Considerava que, per a ell sol, en tenia prou amb una estufa elèctrica que arrossegava a cada estança on feia vida. La Mariona va dir que havien passat tant de fred, que fins i tot el bordegàs italià havia demanat encendre la llar de foc. Però
60
ella li havia dit que abans ho havia de preguntar al seu pare. I el noi li havia preguntat per què servia una llar de foc si quan fa fred no es pot fer serrvir?
Quan el Marcià va imaginar què hauria passat si haguessin encès el foc, va envermellir i el cor se li va disparar. Amb veu autoritària, va dir a la Mariona que d'encendre el foc ni parlar-e! Que la xemeneia estava bruta i abans s'havia de fer netejar.
El Marcià no va aclucar l'ull en tota la nit. No parava de pensar que hauria passat si la Mariona hagués fet cas a l'italià. Doncs que la seva fortuna hauria quedat reduïda a un munt de cendra. Sort que la noia havia demostrat tenir més seny que el noi. Ella, abans de prendre una decisió, havia preferit consultar-ho al seu pare. Buscant la part positiva de l'assumpte, va pensar que allò havia estat en senyal d'alerta que la xemeneia no era un lloc segur. Havia de buscar un altre amagatall.
Hi havia una altra raó per guardar els diners en un lloc que no fos la xemenia. La Mariona podia preguntar-se quina era la raó per la qual el seu pare no feia netejar la xemeneia? Calia canviar d'amagatall abans que la noia sospìtés alguna cosa i donés un cop d'ull a la xemeneia. Es va decidir per comprar una caixa de cabals.
L'endemà va anar a una botiga i va preguntar el preu d'una caixa de les que s'encasten a la paret. El dependent li va lliurar un catàleg on s'especificava les mides de cada model. L'especificació de les mides era la dada que més li
61
interessava, ja que ell mateix havia decidit fer la instal·lació. Així, a part d'estalviar-se la mà d'obra, també evitaria l'entrada de gent forastera a casa seva. Unes persones que s'haurien xafardejat on guardava les coses. Va pensar que era un assumpte prou delicat per a no fiar-se de ningú. I menys de la gent d'aquell poble, la qual, de tot en feien safareig.
Va fer el forat d'acord amb les mides del catàleg. En un primer moment havia temut que la paret no fos prou ample, però com que era una casa vella amb parets de tàpia, l'amplada va ser més que suficient.
Quan va tenir el forat enllestit, se li va ocórrer la genal idea que, el mateix forat, podria fer de caixa de cabals. L'única cosa que hi mancava era una porta. En va construir una emmarcant les rajoles que havia arrencat de la paret. Per dissimular-ho, hi va plantificar un quadre vell i atrotinat que havia trobat a les golfes.
Tot seguit hi va ficar tots els diners de la xemeneia. Per diversificar el risc davant d'un possible robatori, les monedes d'or les va deixar al celler, ficades en pots de vidre, i barrejades amb melmelada.
Una bosseta amb unes quantes monedes, la va deixar al calaix de la tauleta de nit per quan anés a veure el canvista. Eren monedes per invertir en el fabulós assumpte que l'usurer li havia ofert.
El dia que hi va anar, l'usurer les va valorar en tres mil euros. Una quantitat que va invertir en el fabulós
62
assumpte. Quan l'usurer li va preguntar el nom el parent a fi de lliurar-li un rebut que seria el justificant de l'operació, el Marcià li va respondre que l'havia d'estendre al seu nom, ja que el parent li havia lliurat un document on li atorgava plens poders per a comprar i vendre. Com que això era una cosa que el Marcià ja havia previst per endavant, es va treure de la butxaca un paper escrit amb l'ordinador i on figurava el nom del seu difunt sogre, el número del DNI i la corresponent signatura.
A canvi, va rebre un rebut provisional on constava la quantitat invertida. L'usurer li va dir que felicités el parent de part seva per haver pres una decisió tan encertada. Que li digués que havia invertit en títols de les obres pel Recobriment del Canal de Suez. Segons el canvista, un negoci del tot rodó on es remenarien molts milions d'euros. Mostrant-se molt explícit, li va dir que les obres consistien en la construcció d'un túnel de més de 162 quilòmetres de llargada, el qual estava destinat a evitar que els vaixells es rovellessin en cas de pluja. Abans que el Marcià se n'anés, el canvista li va fer saber que, en el termini d'una setmana, podia passar a bescanviar el rebut provisional pel definitiu. El Marcià va marxar cap a casa amb un rebut a la butxaca i el cap ple de dubtes.
Els dubtes només van durar una setmana. El temps que va trigar el Marcià a tornar a casa de l'usurer. Hi va anar convençut que li seria lliurat el títol garant de la inversió, tanmateix, i amb grata sorpresa, l'usurer li va
63
lliurar, trinco-trinco, sis mil euros en bitllets de cinc-cents. Li va dir que la inversió s'havia revalorat en gran manera, i que davant la possibilitat que d'un dia per l'altra tornés al seu valor inicial, ell mateix s'havia pres la molèstia de vendre el títol obtenint així un guany del cent per cent sobre la quantitat invertida. També va dir al Marcià que el disculpés davant del parent per haver-se pres la llibertat de vendre sense el seu consentiment. Però que ho havia fet per no disposar de cap adreça ni número de telèfon on consultar-ho. El Marcià, amb un somriure que li anava d'orella a orella, li va dir que no s'havia de disculpar per a res, que el seu parent estaria molt content amb uns diners que bona falta li feien. Per quedar bé, el Marcià li va preguntar si li devia alguna cosa per la gestió feta. L'usurer, cosa poc freqüent en ell, li va respondre que no li devia res, que tota molèstia quedava compensada pel fet d'haver dipositat en ell la seva confiança.
Abans de marxar, l'usurer va dir al Marcià que, si es presentava una inversió atractiva en la qual poder invertir, seria interessant poder disposar del número de telèfon del parent. El Marcià li va dir que el parent no disposava de telèfon. Que per si de cas, ja li donaria el seu i ell ja s'encarregaria de consultar-ho al parent.
L'alegria pels calés rebuts va fer que el Marcià dormís com un tronc. Tot i que la quantitat no era res de l'altre món, si la comparava amb el molt que ell ja tenia, sí que
64
estava satisfet perquè el canvista, amb la seva manera de procedir havia demostrat ser una persona de confiança.
Va passar un mes sense que el Marcià anés a visitar l'escanyapobres. La seva vida transcorria, o així ell s'ho pensava, dins la més absoluta normalitat. La que sí que estava una mica emmurriada era la Mariona. Resulta que, un cop acabada l'època estival, la família italiana se n'havia entornat cap a Itàlia havent penjat, en la façana de la casa, un cartell anunciant que estava en venda. De bell antuvi la Mariona va donar per fet que no tornaria a veure mai més el bordegàs italià. Però el què li va saber més greu, va ser que l'italià marxés sense acomiadar-se d'ella. Això li va semblar una desconsideració.
Cert dia, el Marcià, va rebre una trucada de l'usurer fent-li saber que estava previst sortir a mercat uns títols amb una gran rendibilitat. El Marcià li va dir que l'endemà mateix aniria a visitar-lo. Fregant-se les mans, va obrir la caixa i en va treure tres-cents mil euros, només un pessic dels molts que hi tenia entaforats. Per dissimular l'embalum dels diners, els va ficar a dins d'una capsa de sabates, la qual va embolicar amb un paper de diari i va lligar amb un cordill.
Quan va arribar a casa de l'usurer, aquest li va dir que havia estat informat pel seu amic d'una fabulosa operació borsària on es preveien fabulosos guanys. Aquest cop es tractava, segons li havia dit el confident, d'invertir en títols de l'OACP (Obres per l'Ampliació del Canal de
65
Panamà), unes obres que havien estat adjudicades a una empresa espanyola.
Si la cobdícia no hagués enterbolit l'enteniment del Marcià, el primer que hauria fet abans de tirar endavant l'operació, hauria estat informar-se de quina mena de gent hi havia darrere de l'empresa constructora. L'hauria sorprès la gran quantitat de negocis tèrbols que s'arriben a engendrar en una respectable llotja d'un determinat camp de futbol. Però com que l'afany per guanyar diners feia que perdés l'enteniment, sense pensar-s'ho dues vegades, va dir al canvista que desitjava invertir-hi tots els diners que portava al damunt. Com l'altra vegada, l'usurer lii va lliurar un rebut provisional de la quantitat invertida.
Al cap d'una setmana, el Marcià, va rebre una trucada de l'usurer en la qual li deia que, quan li anés bé, passés pel seu establiment a fi de lliurar-li el document acreditatiu de la quantitat invertida.
Hi va anar i va tornar amb el títol acreditatiu de la inversió feta. Com que era un documentat nominatiu que només podia negociar-ne ell el cobrament, va considerar que no calia guardar-lo en la caixa de cabals. Va optar per guardar-lo a l'armari entaforat enmig dels llençols.
Un matí, havent esmorzat, va marxar a tafanejar el penya-segat amb l'esperança de trobar el nom de la Mariona escrit en una de les coves. Ara ja no ho feia amb l'entusiasme d'abans, els diners li havien engreixat l'altivesa i, contràriament, li havien aprimat la dèria de
66
reviure fantasies amoroses relacionades amb la Mariona de Cal Mercader.
Un dissabte de mitjans de desembre, un dia que els fills del Marcià havien anat a Seitó del Penya-Segat, en tornar el Marcià de la seva habitual passejada, la Mariona el va rebre radiant de satisfacció. El Marcia va pensar que allò era la prova que el disgust per l'absència del xicot bordegàs italià ja estava superat. Quan li va preguntar per què estava tan contenta, ella li va dir que una ONG, la qual tenia com a finalitat la recollida d'aliments i roba per a la gent necessitada, s'havia presentat al poble, i que ella, com que no tenia diners ni res per lliurar-los, els havia donat dues caixes plenes de pots de melmelada que havia trobat al celler. Això i tot, la Mariona, tota riallera li va dir que no s'havia de preocupar per a res, que quan ella tingués diners compraria uns pots de melmelada per reemplaçar els que havia fet servir per a col·laborar en la desinteressada donació. Afegint que, al cap i la fi, una bona obra està exempta de mèrit si no és el donant qui es rasca la butxaca.
Al Marcià, si en aquell moment el punxen, no li treuen sang. Un segament de cames el va obligar a estirar-se al sofà. La Mariona, veient el rostre demacrat del seu pare, li va preguntar si volia que avisés al metge. El Marcià, fent un esforç sobrehumà per mirar d'articular quatre paraules que fossin entenedores, li va respondre que no calia que avisés a cap metge, que segurament havia estat una sobtada
67
pujada de tensió sanguínia de la qual es recuperaria ben aviat.
El Marcià es va tancar a l'habitació d'on no en va sortir fins a l'endemà. Ho va fer amb una cara que semblava haver envellit deu anys de cop. A la nit, per intentar mitigar l'insomni, va decidir que l'endemà sortiria al carrer per veure si encara era a temps d'enxampar els de l'ONG voltant pel poble.
Com que no els va trobar per enlloc, va maleir el fet de no haver pres semblant decisió tan bon punt la Mariona l'havia informat del desinteressat gest altruista que ella havia fet. D'haver-ho fet així, qui sap si no hauria estat a temps d'enxampar els de l'ONG i recuperar els pots de melmelada.
Passats uns dies del gran daltabaix, i amb el cervell encara enterbolit, el Marcià va decidir obrir la caixa de cabals per donar-hi un cop d'ull. De diners en aquell moment no en necessitava. Desitjava contemplar-los, acaronar-los, parlar-los com qui parla amb un amic del qui sap rebrà paraules de consol. Va despenjar el quadre i va obrir la caixa. Hi va ficar la mà per agafar una de les capses, però el que va palpar no era cap capsa. L'ensurt va ser terrible. Amb el cor bategant-li a dos-cents batecs per minut, va sortir disparat a buscar la llanterna.
Quan va il·luminar la cavitat, va veure que les dues caixes havien volat. Només hi havia una ampolla de cava buida. Va apartar l'ampolla d'una revolada i va il·liminar el
68
forat amb la llanterna; aquest cop va veure un calendari mostrant el mes de setembre. Llavors va lligar caps: aquell calendari, tot i no parlar, li explicava que estava contemplant la paret de la casa del veí. I que el mes coincidia amb la fugida dels italians. Li va agafar un calfred que el va obligar a seure i repenjar-se a la paret.
No era gens difícil suposar què havia passat: els antics veïns, els tibats espaguetis, li havien pispat els seus diners. Es va preguntar com havien arribat a saber on els guardava? En un primer moment va pensar que la seva filla ho hauria xerrat al bordegàs italià. Ràpidament ho va descartar, ja que la Mariona no en sabia res, ni dels diners ni de l'amagatall.
Però el què ell no sabia era que amb la seva dèria per fer un forat de bona fondària, també havia fet que el tros de paret que el separava de la casa dels veïns s'aprimés fins a quedar reduïda a la gruixària d'un cartó.
El que realment va passar, va ser el següent: cert dia, l'italià, volia penjar un quadre, i amb un simple cop de martell en va tenir prou perquè, clau i martell, topessin amb unes misterioses capses. Quan el descendent de les antigues tropes legionàrìes va veure què hi havia a dins les capses, ho va celebrar destapant una ampolla de cava i fugint cames ajudeu-me.
Tan gran disgust el va obligar a fer llit tres dies seguits. Durant tot aquest temps no va beure ni menjar res. Tot i això, la debilitat física no va minvar l'activitat
69
cerebral. En el seu cervell una veueta no parava de recordar-li el molt ruc que havia estat. Va decidir que, quan es recuperés, si és que mai es recuperava, aniria a veure el canvista per recuperar els diners invertits en les obres del Canal de Panamà. Era conscient que, a causa de la breu durada de l'operació, no hauria obtingut cap guany, però això li era ben igual. Ara necessitava disposar de diners per no sentir-se tan despullat. Necessitava la companyia dels diners perquè l'ajudessin a superar el mal trago.
Quan es va veure en cor, va agafar els títols de les Obres per l'Ampliació del Canal de Panamà i se'n va anar a casa del canvista. Sense més preàmbuls, li va dir que la salut del parent havia empitjorat, i que per afrontar les despeses mèdiques, necessitava disposar dels diners ipso facto. L'usurer, fent-se l'orni, va dir que feia dies que no en sabia res del confident. Que l'últim que n'havia sabut, era que s'havia ficat en un embolic prou tèrbol per haver d'abandonar el país sense deixar cap rastre. El Marcià li va dir que allò no era cap excusa per vendre els títols i recuperar dels diners. L'usurer, petant-se de tant riure, li va dir que aquells títols i el conte de la Caputxeta Vermella venien a ser la mateixa cosa. El Marcià, enrabiat, el va amenaçar de denunciar-lo a la justícia. El canvista el va animar a fer-ho, afegint que així potser es descobriria d'on havia tret el parent tot aquell bé de déu de monedes d'or.
70
El Marcià, humiliat i derrotat, se'n va entornar cap a casa No es podia treure del cap l'il·lús que havia estat pel fet d'haver-se deixat ensarronar d'aquella manera.
Un cop a casa, es va ficar al llit i va començar a plorar com una Magdalena. Quan va ficar la mà al calaix de la tauleta per treure'n un mocador a fi d'eixugar-se les llàgrimes, va palpar la capseta de les llavors. Veure la capseta encara el va disgustar més, cosa que va fer que plorés amb més desconsol.
Però, la capseta, també va fer sorgir el seu vessant més negatiu. Ara que estava més pelat que un jonc, es penedia d'haver llençat els anells al mar. Va pensar que d'haver-se'ls quedat, ara els podria bescanviar per uns diners que bona falta li feien. I fins i tot de l'àmfora, que era una autèntica antigalla, n'hauria pogut treure quatre xavos. Va pensar que encara no estava tot perdut. Com que sabia el lloc on havia llençat l'àmfora, res no perdria en intentar recuperar-la. L'inconvenient era que no sabia nedar. En cas d'haver-ne sabut, ara s'hauria pogut submergir i recuperar l'àmfora en un tancar i obrir ulls. Però com que això no era possible, va pensar que havia de cercar una altra solució.
La solució la va albirar en una botiga dedicada a la venda d'articles esportius. Hi va anar i va comprar una capsa d'hams i un rodet de fil de pescar prou gruixut per a pescar peixos grossos. La seva intenció no era pescar peixos, sinó pescar l'àmfora i fer-la pujar a la superfície.
71
El Marcià va tornar a la cova amb els estris de pescar. Plantat on havia llençat l'àmfora, va lligar l'ham al fil i va deixar que s'enfonsés. Tot seguit va començar a moure enèrgicament el fil ençà i enllà per intentar atrapar una de les nanses de l'àmfora. S'hi va passar una bona estona sense atrapar res. Alguns cops l'ham s'enrocava, altres pescava manyocs d'algues. Quan ja començava a estar-ne fart, l'ham es va enganxar en una cosa que pesava però ara es deixava arrossegar. El cor li va dir que finalment havia pescat la desitjada àmfora.
I, aquest cop, el cor no el va trair. Quan va tenir l'àmfora arran de superfície, i per treure-la de l'aigua sense haver de tibar del fil per por a tallar-se els dits, també per evitar que amb el balanceig l'àmfora piqués contra la roca i es trenqués, va optar per lligar-se el fil de pescar en el canell de la mà esquerra. En el moment que va agafar l'àmfora amb l'altra mà, de sobte va notar una forta estrebada que el va fer caure al mar.
Mentre s'enfonsava va veure una parella d'enamorats que es passejaven pel fons del mar. Eren una noia i un noi abillats amb roba de casa bona però desfasada en el temps. La mirada que li van dedicar estava exempta de ressentiment. Una mirada sense malícia. Una de les que no emeten judici.
Al cap d'uns dies de l'ofegament, el cos del Marcià va aparèixer a la platja. La gent que es va arremolinar al seu voltant es preguntava per què aquell home portava lligat al
72
canell un fil de pescar tan gruixut. Aquell era un misteri que mai ningú no hauria d'escatir. Com tampoc ningú no s'assabentaria de la rocambolesca vida que havia viscut el Marcià.
Al contrari dels dos enamorats que no van poder rebre cristiana sepultura en terra ferma, el Marcià sí que va ser enterrat en el cementiri del poble. A l'enterrament només hi van assistir el capellà i l'Ariadna acompanyada dels seus dos fills.
Després de l'enterrament, quan l'Ariadna es va posar a fer neteja en la casa per veure si hi havia quelcom d'aprofitable, i si no ho era, llençar-ho a les escombraries, quan va obrir el calaix de la tauleta de nit, va trobar-hi una capseta que semblava d'or. La va obrir i en va treure un petit escrit. Asseguda al llit el va començar a llegir. Hi deia el següent:
Per a un correcte ús de les llavors, llegeix atentament aquest document. Fes-ho acuradament i llegeix-ho de totes les maneres possibles fins que et sigui entenedor: amron al tignirfni íugah iuq ed tnumad àruac seicàrgsed sel ed narg sém al, sedaerc tatse nah slauq sel rep airartnoc tatilanif bma rivres sel-ref ed íxia oh-ref on eD .lanosrep tnemiuqirne'l ne rasnep esnes i aicídboc ed seruill senosrep rivres ref nedop sel sémoN .tneserp iugis hi tadnob al no snoicca a esdanitsed res rep sedaerc tatse nah srovall setseuqa'd seuqigàm stateiporp sel.
73
Crispí de Rocaventosa
Com era de suposar, a part de l'encapçalament, no va entendre res de res. La curiositat va fer que ho llegís de nou. De sobte, la llum de la comprensió es va fer present. Per no perdre el fil del de la intuïció, es va afanyar a agafar paper i llapis i va començar a escriure.
Tot just acabava de fer-ho que van entrar els fills. La Mariona li va preguntar què era aquell diminut paper que tenia a la mà. Ella li va dir que l'havia trobat dins d'una capseta que el Marcià guardava a la tauleta de nit. Va allargar l'escrit als seus fills perquè el llegissin. Un cop el van haver llegit, li van tornar dient que pràcticament no entenien res.
L'Ariadna els va dir que, llegit literalment de la manera que estava escrit, era impossible entendre el què deia. Ara bé, si es començava a llegir pel final i de dreta a esquerra, llavors es feia entenedor. Els va donar la transcripció que havia fet ella i els va convidar a llegir:
Per a un correcte ús de les llavors, llegeix atentament aquest document. Fes-ho acuradament i llegeix-ho de totes les maneres possibles fins que se't faci entenedor: les propietats màgiques d'aquestes llavors han estat creades per ser destinades a accions on la bondat hi sigui present. Només les poden fer servir persones lliures de cobdícia i sense pensar en l'enriquiment personal. De no
74
fer-ho així, de fer-les servir amb finalitat contrària per la què han estat creades, la més gran de les desgràcies caurà damunt de qui haguí infringit la norma.
Crispí de Rocaventosa
El què no li havia quedat gens clar, va dir l'Ariadna, què devien ser les misterioses llavors que s'esmentaven a l'escrit. I qui devia ser el misteriós Crispí que el signava. Va restar-hi importància dient que es devia tractar d'una cosa intranscendent. La Mariona va preguntar a la seva mare que, si es tractava d'un escrit intranscendent, per què el seu pare el guardava a la tauleta de nit i a dins d'una capseta d'or?
Diuen veus fantasioses que en les nits de lluna plena, una parella d'enamorats baixa del penya-segat, i quan arriben a la platja, llavors s'asseuen a la sorra i escruten el firmament cercant l'estrella dels somnis perduts.
                                        FI DEL CONTE


4 comentaris:

  1. M'ha encantat 👏🏻👏🏻 Hràcies percompartir 😉

    ResponElimina
  2. Gràcies a Déu vaig creure en el Dr. Alomio després de llegir tants testimoniatges sobre la seva feina i vaig decidir contactar amb ell. Estic escrivint el meu propi testimoni que mai vaig pensar que fos possible. Abans de conèixer a Dr. Alomio, sentia que tot això eren creences supersticioses i no s'havia demostrat científicament que l'encanteri fos cert, però aquest llançador d'encanteris em va fer creure el contrari. ELL ÉS UN BON HOME. Vaig recuperar al meu ex nuvi amb l'ajuda d'aquest home després d'1 any de intentar-ho, però no semblava que es notés cap mitjà possible. Si llegeix algun testimoni sobre el Dr. Alomio, és cert. El meu xicot em va deixar per més d'1 any i he volgut tenir-lo de tornada i vaig tractar de demanar-li que tornés a mi, però em va fer oïdes sordes i es va burlar de mi en públic. El Dr. Alomio m'ho va recomanar un amic meu a qui també va ajudar en el meu lloc de treball i li vaig dir que era supersticiós i un ximple per creure en coses tan fetitxistes. Però després de tant pensar-ho, em vaig connectar a Internet per buscar-ho i vaig decidir contactar-a través del seu correu electrònic. Aviat em va donar el seu número de mòbil i també parlem per passar una bona estona. Ell és el millor. Abans que el seu encanteri funcionés, ja tenia seguretat. En 2 dies, el meu ex nuvi després d'1 any de burlar de ser un home inútil, va venir a mi demanant-me aquesta vegada. No sabia el que va fer aquest home, però és molt bo per a mi. Li agraeixo a ell i al meu amic per conèixer-també tots els dies de la meva vida. Crec que ajudarà a qualsevol que se li acosti a contactar-(alomio@yandex.com) o WhatsApp a l'+2348069209149.

    ResponElimina
  3. ENCANTITJES D'AMOR QUE FUNCIONEN
    Comparteixo aquest testimoni als socis que pateixen en les seves relacions perquè hi ha una solució duradora. El meu marit ens va deixar a mi i als nostres dos fills per a una altra dona durant dos anys. Vaig intentar ser fort només pels meus fills, però no vaig poder controlar els dolors que em turmentaven el cor. Estava ferit i confós. Vaig necessitar ajuda, així que vaig investigar a Internet i vaig trobar un lloc on vaig veure que el Dr. Alomio, un encisador, pot ajudar a recuperar els amants. Vaig contactar amb ell i em va fer oracions i encanteris especials. Per sorpresa meva, després d’uns dies, el meu marit va tornar a casa. Va ser així com ens vam tornar a reunir i hi va haver molta alegria amorosa i pau a la família.

    També podeu posar-vos en contacte amb el Dr. Alomio, un potent encriptador de solucions al seu contacte +2348069209149 o el seu correu electrònic (alomio@yandex.com)

    També ajuda a:
    * Control del teu amant
    * Amant de tornada
    * Loteria guanyadora
    * Cura del VIH
    * Cura de l'herpes

    ResponElimina
  4. M'agradaria dir-vos a tots que vaig poder posar fi al meu problema de divorci i restaurar el meu matrimoni de nou, perquè mai no volia que passés. no sé què li va ocórrer al meu marit que estava omplint de divorci, vaig intentar evitar-ho però ell no em va escoltar, no tenia altra opció que buscar ajuda en qualsevol lloc on pogués Penseu en això i vaig intentar posar-vos en contacte amb un llançador d’encanteris i ara m’alegro. Van passar gairebé 5 dies per la data del divorci, estàvem a punt d’anar al tribunal judicial i el meu marit estava ben preparat perquè tenia previst casar-se amb una altra noia. Perquè si no fos per l'ajuda del Dr. ALOMIO, hauria estat el divorci de la meva amorosa casa on veig els meus fills i el meu marit jugar amb felicitat. Vaig trucar a casa nostra (HOME OF JOY) Dr.ALOMIO Número de WhatsApp: +2348069209149 No sé què hauria esdevingut del meu matrimoni ara perquè estimava tant el meu marit que no podia suportar la pèrdua. L’encanteri va funcionar com a màgia amb la forma i la forma en què va canviar el meu marit i va començar a mostrar amor en lloc del divorci que planejava, que es produiria d’aquí a cinc dies i va dir que no vol divorciar-se de nou. Estic massa content que tot estigui al seu lloc per a mi i per a la meva família. M'agradaria recomanar l'ús d'encanteri a qualsevol persona que tingui problemes matrimonials i vull posar-hi fi per correu electrònic a Dr.ALOMIO mitjançant: (alomio@yandex.com) i va ser aquí on vaig obtenir l'ajuda per restaurar el meu matrimoni. El seu número de WhatsApp: +2348069209149

    ResponElimina