ELS REFUGIS DE SANT CLIMENT CONSTRUÏTS EN TEMPS DE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

      Qui això escriu, en temps de la seva infantesa, havia conegut dos refugis ubicats en el termenat de Sant Climent de Llobregat. Com és de suposar, es tractava d'unes construccions que es van fer en el temps de la guerra civil espanyola i estaven destinades a protegir a les persones davant d'un eventual bombardeig aeri per part de l'aviació franquista. Un d'ells estava excavat en la zona dels Hortets, concretament darrere del carrer Sant Climent, carrer que en temps de la meva infantesa marcava el límit del poble per la seva part més occidental. En aquell temps eren camps on es conreaven oliveres i garrofers. L'altre refugi havia estat excavat en la part més oriental, concretament en la barriada coneguda popularment com el Poble Sec. El que avui dia és el carrer Moll. Aquest refugi, o el que en restava d'ell, havia estat construït a la riba d'un camp  que en l'actualitat hi ha un bloc de pisos i a la planta baixa el Bar La Rodera.

Se'm fa inexplicable que en la façana d'aquest edifici encara hi resti el rètol que indica el nom que tenia el carrer en època franquista. Un rètol que considero és tota una anomalia i fa temps que s'hauria d'haver retirat per fer referència a una època que, políticament, no fa de  gaire bon recordar. 

        Quan jo era petit, amdós refugis, la mainada els feien servir per anar-hi a jugar. El que més freqüentàvem era el que hi havia al paratge dels Hortets. Cosa lògica per ser el més proper a la casa on jo vivia, la casa coneguda com a Cal Silet.

El refugi del Poble Sec solia freqüentar-lo els dies que anava a jugar al carrer on vivia la meva àvia materna, l'àvia Antònia. Un forat no gaire profund excavat en una riba de terra argilenca. Em sembla recordar haver sentit dir que, quan van fer obres per ampliar l'encimentat de la carretera —en aquella època més coneguda popularment per la paletera—, es va procedir a esmotxar una part de la riba, la qual cosa va fer que la profunditat del refugi quedés més reduida.

El de la zona dels Hortets sí que era un refugi que encara es conservava intacte. La llargada aproximada era d'uns dotze metres. Quan un s'hi endinsava, i a partir d'un cert punt, la foscor es feia absoluta. Per no ensopegar o picar de cap contra una de les dues parets, d'amagat de la gent de casa m'emportava un tros d'espelma i uns quants mistos. No la capsa sencera, ja que aleshores l'haurien trobat a faltar i del càstig ni Déu no me n'hauria deslliurat. Això que en aquell temps jo n'era un dels seus fervents seguidors. Un seguidor més de tota la catèrvola de canalla, a la qual ens feien estudiar el catecisme per partida doble: a l'escola i també a l'església. Era el que s'anomenava anar a doctrina. Aprofitant que jo formava part de l'escolania, me n'havia endut algun tros d'espelma dels calaixos de la sagristia. Un bocí d'aquells ciris gruixuts anomenats atxa, els quals, pel fet de ser més gruixuts del que era considerat com a normal, la llum que irradiava també il·luminava un espai molt més ampli. 

 Algú pot arribar pensar que construir un refugi era una feina del tot infructífera doncs, qui tenia tan poc senderi com per bombardejar una població que no representava cap perill per tractar-se d'un poble habitat majoritàriament per una gent dedicada a treballar la terra. Però, com bé diuen: davant la incertesa d'un potencial perill, totes les precaucions són poques. A això s'hi ha d'afegir que a les poblacions veïnes de Viladecans i Gavà, hi havia dos objectius que eren considerats com a estratègics. A causa de la col·lectivització d'indústries i serveis per part de la CNT, la Companyia Roca Radiadors de Gavà i la Llevadura de Viladecans van esdevenir objectius a destruir per part de l'aviació franquista.

Cosa que va propiciar que hi haguessin morts i ferits. Durant la Guerra Civil, la tàctica de bombardejar l'exercia un avió de combat anomenat Heinkel-46 i més popularment conegut per La Pava. Quan aquests avions treien el cap per damunt del castell de l'Eramprunyà, la gent de Sant Climent ja sentia el soroll que feien. Un soroll que anava en augment a mesura que s'acostaven per damunt de l'espai aeri de la Riera de Salom.

Jo encara recordo una casa que hi havia a la rambla de Viladecans, una que es trobava a mà dreta baixant per la carretera de Sant Climent i que durant un fotimer d'anys, va romandre enrunada. En una de les moltes ocasions que jo hi havia passat pel davant assegut a dalt del carro mentre anàvem als conreus de marina, li havia preguntat al pare per què aquella casa tenia un aspecte tan llastimós. Llavors el pare m'explicava que una bomba destinada a destruir l'edifici de la fàbrica de la Llevadura, havia impactat al damunt d'aquella casa.   

         Situant-me en el temps actual, haig de dir que un dilluns del mes de setembre, un dels molts que ens reunim uns quants veïns a la Plaça de la Vila per reivindicar l'alliberament dels presos polítics, mentre romania assegut al costat del Cisco Vendrell Marieges, ell em va dir que, com que estava assabentat que jo recorria el termenat de Sant Climent cercant antigues construccions de Pedra Seca, si no em sabia greu, intentés localitzar el refugi que en època de guerra havien construït el seu pare i el seu oncle: el Marià i el Jaume Vendrell Benet. Li vaig dir que ho faria molt a gust. Que quan el localitzés, ja li faria saber.

         El Cisco també em va explicar que el seu pare i el seu oncle, de 5 a 8 del matí, havien treballat en la construcció del refugi. La resta del dia el dedicaven a treballar terra i a la família.  

         Una altra cosa de la qual el Cisco em va assabentar, va ser que, mentre va durar la guerra, tant ell com la seva família i les seves cosines, havien passat dues nits a dins del refugi. El seu oncle Jaume, que havia nascut el 14 de febrer de 1901, va ser crida't a files la primavera del maig del 1938. En un temps que l'exèrcit republicà necessitava més efectius humans, per la qual cosa va haver de mobilitzar a les quintes de més edat i també les més joves. La quinta popularment anomenada la Lleva del Biberó. 

                Reprenent el fil del relat en el moment que el Cisco em va demanar si podia intentar localitzar el refugi, jo vaig considerar que el que ell em demana, més que un favor, era tot un privilegi. El Cisco es mereix aquesta mena de favors i 

molts altres. Ell és un home que sempre ha treballat pel bé cultural i social de la gent de Sant Climent. A parer meu, el Cisco ha esdevingut  una institució. I els seus fills Marià i Jaume, com també el seu nebot, el Jaume Vendrell Bonet, són persones molt conegudes i totalment involucrades en la vida social i cultural del poble.    

         Tan aviat se'm va presentar l'ocasió, me'n vaig anar a resseguir el torrent indicat pel Cisco, un torrent on suposadament havia de trobar el refugi. Es tracta d'un torrent situat entre la masia de Cal Molins i l'atrotinat camp de futbol. Vaig començar la recerca per l'indret on neix el torrent. Un torrent que, observat de qualsevol de les dues ribes, és impossible albirar-ne la llera per estar cobert amb una mena de sostre fet de matolls entortolligats amb filaments d'esbarzers i arínjols.

Obrint-me pas a cops de podall, i avançant amb molta dificultat, vaig aconseguir arribar al final del torrent sense haver trobat el que jo buscava. Tot i així, considero que no vaig gavanyar miserablement el temps, ja que a l'interior del torrent, en els trams de més amplada, vaig poder delectar-me tot observant uns marges de pedra seca i unes oliveres de soca rugosa. Unes oliveres que lentament agonitzen a causa de l'exuberant vegetació que les cobreix i que ha esdevingut una mena de teulada que no deixa que es filtri la llum del sol.    

         El següent dilluns, quan ens vam tornar a trobar a la Plaça de la Vila, li vaig dir al Cisco que no havia aconseguit localitzar el refugi. Però que ho tornaria a intentar. Llavors ell em va facilitar una informació que em va ser de gran ajuda. Em va dir que, si em situava a la llera de la riera i mirrava direcció a l'ermita de Sant Ramon, el refugi havia estat construït la riba esquerra.  

         Ho vaig tornar a intentar, però entrar per la riera va resultar ser una autèntica odissea: la bardissa és tan espessa que forma una barrera gairebé infranquejable. En alguns trams vaig haver d'avançar obrint-me pas  a cops de podall. En altres, vaig haver de transitar enfilat al mig de la riba. Quan havia avançat aproximadament una vuitantena de metres, i mirant de cua d'ull, em va semblar veure, ben dissimulat darrere uns matolls de llorer, una cosa negra que ben bé podia tractar-se de la boca del refugi. Vaig retrocedir i, sorpresa!, darrere la cortina d'esbarzers i heures hi havia l'entrada al refugi. Ràpidament vaig deixar la motxilla a terra i vaig començar a desbrossar l'entorn amb molta satisfacció i empenta.

       

              Un cop eliminada la cortina vegetal, vaig haver d'eliminar una cortina de teranyines. Vaig tallar una branca de llorer d'uns tres metres de llargada, i talment fos una escombra, la vaig emprar per escombrar el munt de teranyines que penjaven del sostre. A part de teranyines, també vaig haver de foragitar un exèrcit de mosquits.

 

Entrada del Refugi

 

           Considero que, aquesta mena de construccions, haurien de ser considerades com a bé arquitectònic d'interès local. I més ara que dels tres refugis només en queda un. 

       Es tracta d'una construcció senzilla però que és vestigi d'una part de la història del nostre poble. També una mostra fefaent de l'abnegada feina d'uns homes que es van preocupar per la seguretat de la seva família. D'uns homes, que un cop comprovada la dimensió del refugi, un s'adona del munt d'hores emprades perforant la riba i retirant una quantitat impensable de cabassos plens de terra.

Entrada vista des de l'interior

  

 Interior del refugi

Croquis amb les mides del refugi

Plànol d'ubicació del Refugi

              I aquí no s'acaba tot. Encara resten més coses per explicar. Resulta que, parlant del tema dels refugis amb uns companys, un d'ells em va comentar que, on avui hi ha el carrer de les Oliveres, hi havia un altre refugi. I davant de la casa de ca la Sara, que és la casa del carrer Sant Climent que fa xamfrà amb el carrer de les Oliveres, també n'hi havia un altre. Li vaig respondre que jo, quan era petit, els havia visitat i no eren res de l'altre món, uns simples forats de poca profunditat. Tot i així, el dubte es va instal·lar a dins meu. Per esvair-lo, vaig anar a visitar la Dolors Martí Bonet, una senyora ja gran que té una memòria prodigiosa. Fent petar amigablement la xerrada, ella em va informar que sí, que sí que hi havia hagut dos refugis en els esmentats llocs. El que passa, és que el que hi havia davant de la casa de la Sara, era el mateix refugi que jo havia freqüentat però entrant pel camp dels Hortets. Es veu que tenia una boca en cadascun dels extrems, però un cop acabada la guerra, i perquè no s'hi amagués cap malànima o la canalla hi prengués mal anant-hi a jugar, el van cegar tapiant l'entrada de davant de la casa de la Sara. Això va fer que m'adonés que, efectivament, el forat de davant de la casa de la Sara i el refugi dels Hortets, eren la mateixa construcció, ja que tots dos forats coincidien geogràficament. Haver esvaït aquest dubte, em va treure un pes del damunt.

         L'altre forat, el que hi havia al carrer de les Oliveres, que en aquell temps no era cap carrer sinó un petit pegat de terra on hi havia unes oliveres plantades, resulta que també havia estat un refugi. Pel que va dir la Dolors: un senyor refugi.

         Ella em va explicar, i ho va dibuixar damunt un paper, la forma que tenia el refugi. Venia a ser com una lletra A majúscula. Tenia dues boques que avançaven paral·lelament i al final s'unien en forma de ferradura, i aproximadament a la meitat de la ferradura, hi havia un altre passadís que unia els dos passadissos. El va construir, amb l'ajuda d'altres veïns, el pare de la Dolors, el Tomàs Martí Bonet. El que passa és que un cop acabada la guerra, igual que el refugi de davant de la casa de la Sara, i pels mateixos motius, també van cegar les dues entrades. I és que també van rebre pressions per part del propietari que habitava la casa construïda uns metres més amunt del refugi, ja que els forats s'endinsaven en terreny de la seva propietat.

         Continuant la conversa amb la Dolors, ella encara recordava haver-s'hi refugiat més d'una vegada, però mai no i hi va arribar a pernoctar. També en va dir que hi havia gent que anava a dormir a la barraca que tenia a la vinya. Altres, quan sentien la remor que feien els avions quan s'atansaven al poble, es refugiaven a llocs ben inversemblants com podia ser sota el ràfec d'una teulada d'un carrer ben estret, i preferiblement, on no toqués l'ombra.

En aquell moment vaig pensar: «Sí, com si el fet de passar desapercebut els fes immunes a l'esclat de les bombes». Però quan vaig cercar més informació sobre el tema dels refugis, em vaig adonar que, refugiar-se a tocar de la paret d'una casa, i més en un carrer estret, tenia una certa lògica, ja la Generalitat havia editat un butlletí que així ho aconsellava.  Un dels llocs on ella havia vist que s'hi refugiaven alguns veïns, va ser el tram de carrer Sant Climent que anava des del principi del mateix carrer fins al camí que anava a Cal Pastoret. A l'indret on avui hi ha la Plaça de la Vila, i que, en temps de la meva infantesa, hi havia un corral on el Magí Dordella tancava el seu ramat de cabres.

BUTLLETÍ EDITAT DE LA GENERALITAT  

 

Una altra anècdota que em va explicar la Dolors va ser que, mentre va durar la guerra, a la casa de Cal Guineu hi va viure una dona que era de Barcelona, i que cada cop que anaven al refugi, portava una olla de patates bullides amb pell. La Dolors va dir que va arribar a avorrir aquell menjar perquè era molt insuls, ja que la dona portava les patates però ni una gota d'oli amb què amanir-les.         

         Que ara em vingui al cap, em sembla que no resta res més per explicar. Si ho he escrit, ha estat per deixar constància dels refugis que hi havia a Sant Climent en el temps de la guerra.

També perquè serveixi d'homenatge als germans Vendrell Benet, de la casa de Cal Bertoldo. I també  al Tomàs Martí Bonet, de la casa de Cal Bous. Com a totes les persones que van col·laborar en la construcció dels esmentats refugis.

 

Plànol aproximat de la forma que tenia el Refugi del carrer de les Oliveres

            Abans d'acabar, vull mostrar el meu agraïment al Cisco Vendrell Marieges i a la Dolors Martí Bonet per tota la informació que m'han

facilitat. Sense ells no hauria estat possible deixar constància pel que fa al tema dels refugis.

També un agraïment a totes les persones que m'han facilitat alguna dada que han contribuït a enriquir i complementar el tema dels refugis. Com també al Josep Bonet Marcè, el qual, molt amablement i desinteressadament, es va oferir per fer les fotografies. 

           Res més, això ho he escrit per deixar constància dels refugis excavats en temps de guerra. També per rendir un petit homenatge als germans Vendrell Benet de la casa de Cal Bertoldo. 

Josep Vendrell Gelabert, octubre de 2019.