dijous, 14 de gener de 2021

EMPREMTES DE CARRO

 

         «El carro va pel pedregar». Aquesta frase dona a entendre que la circumstància, sigui la que sigui, no va pel camí desitjat.  Sé que no és una frase prou adient a què em disposo a escriure.  Tanmateix és el primer que m’ha vingut al cap a l’hora d’encetar el relat. I és que, escriure, per a mi, és una activitat que molt em distreu i fa que les cabòries no entrin a casa, que restin arraconades al replà de l’escala. Tot i ser una activitat que m’omple de satisfacció, també em cohibeix una mica en el moment que em disposo a fer-ho per l’infundat temor que la cosa no surti tan bé com jo desitjo. Per fer-ne una comparança: ve a ser com si hagués d’encetar una conversa amb una celebritat a la qual jo mai no he dirigit cap paraula, però la fama que el precedeix és la d’una persona extraordinària dotada d’un gran intel·lecte, i a mi, de sobte, m’envaís una infundada por a fer el més estrepitós dels ridículs.   

El meu propòsit és parlar de carros i els antics camins de muntanya pels quals transitaven. Però no ho faig mogut per la nostàlgia —tot i que, en certa manera, una mica també hi influeix—, si ho faig, és per deixar constància d’unes vivències i uns records acabalats des del temps de la meva infantesa. I m’agrada fer-ho perquè, al cap i a la fi, els esdeveniments del passat són els que configuren la història de la meva vida, i la pàgina de la meva història afegida a la de tots els conciutadans amb els quals vaig compartir un indret i una època, és un capítol més del molts que configuren el llibre amb què està escrita la història del meu poble, Sant Climent de Llobregat.

El fet que sigui fill d’una família dedicada a l’agricultura, i sense voler pecar de pretensiós, puc assegurar que conec bastant bé el tema de la pagesia. Almenys la de Sant Climent i les poblacions de Viladecans, Gavà i Sant Boi. Indrets on els meus ancestres conreaven camps dedicats al cultiu d’hortalisses i d’arbres fruiters de diverses menes. Això no obstant, el que tot seguit em disposo a escriure, resta encerclat a dins del termenat de Sant Climent de Llobregat.  

Començaré amb un relat bastant esquemàtic sobre la necessitat que sempre han tingut les persones per a desplaçar-se d’un indret a un altre. Imaginem-nos una època molt i molt llunyana, com pot ser la dels primers pobladors de Sant Climent. No és gens desencertat pensar que, una de les primeres coses que van fer, va ser construir cabanes on aixoplugar-se. Com que el tòpic diu que ningú pot viure de l’aire del cel, per a sobreviure tant ells com les seves famílies, devien dedicar-se a conrear les muntanyes que envolten el petit llogaret de Sant Climent de Llobregat. Em refereixo a una època en què els pagesos ja disposaven d’animals domèstics, també de carros. Cosa que requeria uns camins per on poder accedir als seus conreus. I això va fer que es construïssin els corriols, els camins morralers i els camins per transitar amb el carro.   Com sap la majoria de la gent, un corriol és un caminoi pensat perquè les persones hi transitin a peu. Un camí morraler, o camí a bast, és un camí més ample que un corriol, però prou ample per a permetre el pas de l’animal de càrrega menat pel seu amo, el qual acostumava a anar  a peu conduint l’animal per la brida o simplement caminant darrere seu.

Em ve a la memòria un pagès que, quan el camí es feia costerut, s’agafava de la cua de l’animal per alleugerir l’esforç i no haver de cansar-se més del necessari. Veure-ho, a  mi m’esborronava. Em feia una imatge mental de què li hauria pogut passar al pagès en cas que en cert moment a l’animal li hagués passat pel cap endegar una bona guitza.

Quan s’anava a bast, damunt l’esquena de l’animal s’hi posava el  selló, també conegut com a albarda, que era un guarniment en forma de coixí rígid amb dues costelles de fusta als laterals, i damunt de l’albarda, hi descansaven les sàrries. Hi havia sàrries de ràfia que es feien servir per a transportar coses toves: com podien ser verdures, gra, llegums, etcètera. Quan calia transportar embalums més pesants, com eren els sacs de garrofes, de fems, portadores plenes de bassa i feixos de llenya, llavors es feien servir els àrguens, que consistia en un bastidor fet amb barres de fusta, el qual es lligava a l'esquena del animal (Fig.1).

 

Fig. 1 - El Jaume (cosí del meu pare) i el Ventura manant el ruc amb les sàrries carregades de llenya.

 

Quan jo era un infant, pel que fa als carros, com diu el tòpic, n’hi havia per donar i per vendre. No hi havia casa de pagès que no en tingués un o més d’un (Fig. 2 i 3. Pel que fa a carros transitant per camins de muntanya, no era gaire habitual veure’n diversos transitant l’un darrere l’altre, però, pel que fa als que es dirigien als camps de la marina, i més que res quan es feia fosc, a la carretera de Viladecans a Sant Climent (Fig. 4), era freqüent veure una corrua de carros que, més que semblar que venien de treballar al camp, semblava que venien d’un aplec on havien celebrat una gran festa. 

Fig. 1 - El Jaume (cosí del meu pare) i el Ventura manant el ruc amb les sàrries carregades de llenya.

Fig. 3 – Carro i matxo del Jaume Raventós Bonet,  de Cal Buló.


Fig. 4 – Antic tram de la carretera de Sant Climent a Viladecans.

Un cop feta aquesta petita introducció, ara cal que em centri en el tema que m’ha animat a escriure, com són els antics camins de carro.

 Actualment, a Sant Climent, pràcticament ja no existeix cap camí de carro. I de carro: suposo que només en resta el que està exposat al Museu d’Eines del Pagès (Fig. 5). 

 

Fig. 5 - Carro del Museu d’Eines del Pagès.

 


Fig. 6 - Esquema d’un carro amb l’animal de tir proveït dels guarniments.

 
 
 





Fig. 7 a 14 – Diversos guarniments d’animal de tir exposats al Museu d’Eines del Pagès de Sant Climent.

 

Tot i que la majoria dels que hi ha, sí que ho havien estat, de camins de carro. En temps de la meva infantesa, concretament en la dècada de 1950 a 1960, pràcticament l’únic vehicle que s veia transitar pels camins de muntanya eren els carros (Fig. 15).

Fig. 15 – Carro i traginer circulant per un  camí de muntanya de Sant Climent.

 

Quan es va començar a modernitzar la pagesia, i de manera progressiva els carros van anar essent substituïts per tractors (Fig. 16 i 17), furgonetes, petits camions i altres vehicles similars de quatre rodes de tracció mecànica, com que els camins que hi havia eren un pèl estrets per a poder-hi circular els esmentats vehicles amb tota seguretat, llavors les modernes màquines excavadores es van encarregar d’eixamplar els camins. Un eixamplament que en alguns trams dels camins va comportar danys col·laterals, com va ser la desaparició d’alguns marges de pedra seca de la riba del camí. Pel que fa al trànsit de vehicles motoritzats de quatre rodes pels camins de marina, qualsevol explicació és sobrera, doncs, en aquella època —tot i que bastant deficitàries—, ja hi havia carreteres amb el ferm fet de llambordes o bé d’asfalt. Els ramals per accedir als camps es van adequar, però, com que es tractava d’una superfície plana, la cosa es va solucionar de manera fàcil i sense danys col·laterals. 

 

Fig. 16 – Prototip d’un antic tractor.

 

Fig. 17 – Tractor dels que es fan servir actualment.

 

Transitant per les muntanyes de Sant Climent a la recerca de construccions de Pedra Seca, encara he pogut veure algun vestigi dels antics camins de carro. Tot i que la imatge que em va  quedar gravada a la memòria quan jo era un infant, en res no s’assembla al camí de terra, marcat per les roderes dels carros i lliure de matolls, arínjols i esbarzers. Tenint en compte que es tracta de camins que fa un fotimer d’anys que es van deixar d’utilitzar, no és gens estrany que restin envaïts per un conglomerat vegetal que va des de simples matolls a arbres de soca de bona mida. Ve a ser com si el bosc hagués recuperat el que ja havia estat seu.