Qui això escriu, en temps de la
seva infantesa, havia conegut dos refugis ubicats en el termenat de Sant
Climent de Llobregat. Com és de suposar,
es tractava d'unes construccions que es van fer en el temps de la guerra civil
espanyola i estaven destinades a protegir a les persones davant d'un eventual bombardeig
aeri per part de l'aviació franquista. Un d'ells estava excavat en la zona dels
Hortets, concretament darrere del carrer Sant Climent, carrer que en temps de
la meva infantesa marcava el límit del poble per la seva part més occidental. En
aquell temps eren camps on es conreaven oliveres i garrofers. L'altre refugi havia
estat excavat en la part més oriental, concretament en la barriada coneguda popularment
com el Poble Sec. El que avui dia és el carrer Moll. Aquest refugi, o el que en
restava d'ell, havia estat construït a la riba d'un camp que en l'actualitat hi ha un bloc de pisos i a
la planta baixa el Bar La Rodera.
Se'm fa
inexplicable que en la façana d'aquest edifici encara hi resti el rètol que
indica el nom que tenia el carrer en època franquista. Un rètol que considero és
tota una anomalia i fa temps que s'hauria d'haver retirat per fer referència a una
època que, políticament, no fa de gaire bon
recordar.
Quan jo era petit, amdós refugis,
la mainada els feien servir per anar-hi a jugar. El que més freqüentàvem era
el que hi havia al paratge dels Hortets. Cosa lògica per ser el més proper
a la casa on jo vivia, la casa coneguda com a Cal Silet.
El refugi del Poble
Sec solia freqüentar-lo els dies que anava a jugar al carrer on vivia la meva
àvia materna, l'àvia Antònia. Un forat no gaire profund excavat en una riba de
terra argilenca. Em sembla recordar haver sentit dir que, quan van fer obres per
ampliar l'encimentat de la carretera —en aquella època més coneguda popularment
per la paletera—, es va procedir a esmotxar
una part de la riba, la qual cosa va fer que la profunditat del refugi quedés
més reduida.
El de la zona
dels Hortets sí que era un refugi que encara es conservava intacte. La llargada
aproximada era d'uns dotze metres. Quan un s'hi endinsava, i a partir d'un cert
punt, la foscor es feia absoluta. Per no ensopegar o picar de cap contra una de
les dues parets, d'amagat de la gent de casa m'emportava un tros d'espelma i uns
quants mistos. No la capsa sencera, ja que aleshores l'haurien trobat a faltar
i del càstig ni Déu no me n'hauria deslliurat. Això que en aquell temps jo n'era
un dels seus fervents seguidors. Un seguidor més de tota la catèrvola de
canalla, a la qual ens feien estudiar el catecisme per partida doble: a
l'escola i també a l'església. Era el que s'anomenava anar a doctrina. Aprofitant
que jo formava part de l'escolania, me n'havia endut algun tros d'espelma dels
calaixos de la sagristia. Un bocí d'aquells ciris gruixuts anomenats atxa, els
quals, pel fet de ser més gruixuts del que era considerat com a normal, la llum
que irradiava també il·luminava un espai molt més ampli.
Algú pot
arribar pensar que construir un refugi era una feina del tot infructífera doncs,
qui tenia tan poc senderi com per bombardejar una població que no representava
cap perill per tractar-se d'un poble habitat majoritàriament per una gent
dedicada a treballar la terra. Però, com bé diuen: davant la incertesa d'un
potencial perill, totes les precaucions són poques. A això s'hi ha d'afegir que
a les poblacions veïnes de Viladecans i Gavà, hi havia dos objectius que eren considerats
com a estratègics. A causa de la col·lectivització d'indústries i serveis per
part de la CNT, la Companyia Roca Radiadors de Gavà i la Llevadura de
Viladecans van esdevenir objectius a destruir per part de l'aviació franquista.
Cosa que va propiciar que hi haguessin morts i ferits. Durant la Guerra Civil, la
tàctica de bombardejar l'exercia un avió de combat anomenat Heinkel-46 i més popularment
conegut per La Pava. Quan aquests avions treien el cap per damunt del castell
de l'Eramprunyà, la gent de Sant Climent ja sentia el soroll que feien. Un
soroll que anava en augment a mesura que s'acostaven per damunt de l'espai aeri
de la Riera de Salom.
Jo encara
recordo una casa que hi havia a la rambla de Viladecans, una que es trobava a mà
dreta baixant per la carretera de Sant Climent i que durant un fotimer d'anys, va
romandre enrunada. En una de les moltes ocasions que jo hi havia passat pel
davant assegut a dalt del carro mentre anàvem als conreus de marina, li havia preguntat
al pare per què aquella casa tenia un aspecte tan llastimós. Llavors el pare m'explicava
que una bomba destinada a destruir l'edifici de la fàbrica de la Llevadura,
havia impactat al damunt d'aquella casa.
Situant-me
en el temps actual, haig de dir que un dilluns del mes de setembre, un dels molts
que ens reunim uns quants veïns a la Plaça de la Vila per reivindicar l'alliberament
dels presos polítics, mentre romania assegut al costat del Cisco Vendrell Marieges,
ell em va dir que, com que estava assabentat que jo recorria el termenat de
Sant Climent cercant antigues construccions de Pedra Seca, si no em sabia greu,
intentés localitzar el refugi que en època de guerra havien construït el seu
pare i el seu oncle: el Marià i el Jaume Vendrell Benet. Li vaig dir que ho
faria molt a gust. Que quan el localitzés, ja li faria saber.
El
Cisco també em va explicar que el seu pare i el seu oncle, de 5 a 8 del matí, havien
treballat en la construcció del refugi. La resta del dia el dedicaven a treballar
terra i a la família.
Una
altra cosa de la qual el Cisco em va assabentar, va ser que, mentre va durar la
guerra, tant ell com la seva família i les seves cosines, havien passat dues
nits a dins del refugi. El seu oncle Jaume, que havia nascut el 14 de febrer de
1901, va ser crida't a files la primavera del maig del 1938. En un temps que
l'exèrcit republicà necessitava més efectius humans, per la qual cosa va haver
de mobilitzar a les quintes de més edat i també les més joves. La quinta popularment
anomenada la Lleva del Biberó.
Reprenent
el fil del relat en el moment que el Cisco em va demanar si podia intentar
localitzar el refugi, jo vaig considerar que el que ell em demana, més que un
favor, era tot un privilegi. El Cisco es mereix aquesta mena de favors i
molts altres.
Ell és un home que sempre ha treballat pel bé cultural i social de la gent de
Sant Climent. A parer meu, el Cisco ha esdevingut una institució. I els seus fills Marià i
Jaume, com també el seu nebot, el Jaume Vendrell Bonet, són persones molt conegudes
i totalment involucrades en la vida social i cultural del poble.
Tan
aviat se'm va presentar l'ocasió, me'n vaig anar a resseguir el torrent indicat
pel Cisco, un torrent on suposadament havia de trobar el refugi. Es tracta d'un
torrent situat entre la masia de Cal Molins i l'atrotinat camp de futbol. Vaig
començar la recerca per l'indret on neix el torrent. Un torrent que, observat de
qualsevol de les dues ribes, és impossible albirar-ne la llera per estar cobert
amb una mena de sostre fet de matolls entortolligats amb filaments d'esbarzers
i arínjols.
Obrint-me pas a
cops de podall, i avançant amb molta dificultat, vaig aconseguir arribar al
final del torrent sense haver trobat el que jo buscava. Tot i així, considero
que no vaig gavanyar miserablement el temps, ja que a l'interior del torrent,
en els trams de més amplada, vaig poder delectar-me tot observant uns marges de
pedra seca i unes oliveres de soca rugosa. Unes oliveres que lentament agonitzen
a causa de l'exuberant vegetació que les cobreix i que ha esdevingut una mena
de teulada que no deixa que es filtri la llum del sol.
El
següent dilluns, quan ens vam tornar a trobar a la Plaça de la Vila, li vaig
dir al Cisco que no havia aconseguit localitzar el refugi. Però que ho tornaria
a intentar. Llavors ell em va facilitar una informació que em va ser de gran
ajuda. Em va dir que, si em situava a la llera de la riera i mirrava direcció a
l'ermita de Sant Ramon, el refugi havia estat construït la riba esquerra.
Ho
vaig tornar a intentar, però entrar per la riera va resultar ser una autèntica odissea:
la bardissa és tan espessa que forma una barrera gairebé infranquejable.
En alguns trams vaig haver d'avançar obrint-me pas a cops de podall. En altres, vaig haver de transitar
enfilat al mig de la riba. Quan havia avançat aproximadament una vuitantena de
metres, i mirant de cua d'ull, em va semblar veure, ben dissimulat darrere uns matolls
de llorer, una cosa negra que ben bé podia tractar-se de la boca del refugi.
Vaig retrocedir i, sorpresa!, darrere la cortina d'esbarzers i heures hi havia
l'entrada al refugi. Ràpidament vaig deixar la motxilla a terra i vaig començar
a desbrossar l'entorn amb molta satisfacció i empenta.
Un cop eliminada la cortina
vegetal, vaig haver d'eliminar una cortina de teranyines. Vaig tallar una branca
de llorer d'uns tres metres de llargada, i talment fos una escombra, la vaig emprar
per escombrar el munt de teranyines que penjaven del sostre. A part de
teranyines, també vaig haver de foragitar un exèrcit de mosquits.
Entrada del Refugi
Considero que, aquesta mena de construccions,
haurien de ser considerades com a bé arquitectònic d'interès local. I més ara
que dels tres refugis només en queda un.
Es tracta d'una
construcció senzilla però que és vestigi d'una part de la història del nostre
poble. També una mostra fefaent de l'abnegada feina d'uns homes que es van preocupar
per la seguretat de la seva família. D'uns homes, que un cop comprovada la dimensió
del refugi, un s'adona del munt d'hores emprades perforant la riba i retirant una
quantitat impensable de cabassos plens de terra.
Entrada vista des de l'interior
Croquis amb les mides del refugi
Plànol d'ubicació del Refugi
I aquí
no s'acaba tot. Encara resten més coses per explicar. Resulta que, parlant del
tema dels refugis amb uns companys, un d'ells em va comentar que, on avui hi ha
el carrer de les Oliveres, hi havia un altre refugi. I davant de la casa de ca
la Sara, que és la casa del carrer Sant Climent que fa xamfrà amb el
carrer de les Oliveres, també n'hi havia un altre. Li vaig respondre que jo,
quan era petit, els havia visitat i no eren res de l'altre món, uns simples forats
de poca profunditat. Tot i així, el dubte es va instal·lar a dins meu. Per
esvair-lo, vaig anar a visitar la Dolors Martí Bonet, una senyora ja gran que
té una memòria prodigiosa. Fent petar amigablement la xerrada, ella em va informar
que sí, que sí que hi havia hagut dos refugis en els esmentats llocs. El que passa,
és que el que hi havia davant de la casa de la Sara, era el mateix refugi que
jo havia freqüentat però entrant pel camp dels Hortets. Es veu que tenia una boca
en cadascun dels extrems, però un cop acabada la guerra, i perquè no s'hi
amagués cap malànima o la canalla hi prengués mal anant-hi a jugar, el van
cegar tapiant l'entrada de davant de la casa de la Sara. Això va fer que
m'adonés que, efectivament, el forat de davant de la casa de la Sara i el
refugi dels Hortets, eren la mateixa construcció, ja que tots dos forats coincidien
geogràficament. Haver esvaït aquest dubte, em va treure un pes del damunt.
L'altre
forat, el que hi havia al carrer de les Oliveres, que en aquell temps no era cap
carrer sinó un petit pegat de terra on hi havia unes oliveres plantades,
resulta que també havia estat un refugi. Pel que va dir la Dolors: un senyor
refugi.
Ella
em va explicar, i ho va dibuixar damunt un paper, la forma que tenia el refugi.
Venia a ser com una lletra A majúscula. Tenia dues boques que avançaven paral·lelament
i al final s'unien en forma de ferradura, i aproximadament a la meitat de la
ferradura, hi havia un altre passadís que unia els dos passadissos. El va
construir, amb l'ajuda d'altres veïns, el pare de la Dolors, el Tomàs Martí
Bonet. El que passa és que un cop acabada la guerra, igual que el refugi de
davant de la casa de la Sara, i pels mateixos motius, també van cegar les dues entrades.
I és que també van rebre pressions per part del propietari que habitava la casa
construïda uns metres més amunt del refugi, ja que els forats s'endinsaven en terreny
de la seva propietat.
Continuant
la conversa amb la Dolors, ella encara recordava haver-s'hi refugiat més d'una
vegada, però mai no i hi va arribar a pernoctar. També en va dir que hi havia
gent que anava a dormir a la barraca que tenia a la vinya. Altres, quan sentien
la remor que feien els avions quan s'atansaven al poble, es refugiaven a llocs
ben inversemblants com podia ser sota el ràfec d'una teulada d'un carrer ben estret, i preferiblement, on no toqués l'ombra.
En aquell moment vaig pensar: «Sí, com si el fet de passar desapercebut
els fes immunes a l'esclat de les bombes». Però quan vaig cercar més informació
sobre el tema dels refugis, em vaig adonar que, refugiar-se a tocar de la paret
d'una casa, i més en un carrer estret, tenia una certa lògica, ja la
Generalitat havia editat un butlletí que així ho aconsellava. Un dels llocs on ella havia vist que s'hi refugiaven
alguns veïns, va ser el tram de carrer Sant Climent que anava des del principi
del mateix carrer fins al camí que anava a Cal Pastoret. A l'indret on avui hi
ha la Plaça de la Vila, i que, en temps de la meva infantesa, hi havia un
corral on el Magí Dordella tancava el seu ramat de cabres.
BUTLLETÍ EDITAT DE LA GENERALITAT
Una altra anècdota
que em va explicar la Dolors va ser que, mentre va durar la guerra, a la casa
de Cal Guineu hi va viure una dona que era de Barcelona, i que cada cop que
anaven al refugi, portava una olla de patates bullides amb pell. La Dolors va
dir que va arribar a avorrir aquell menjar perquè era molt insuls, ja que la
dona portava les patates però ni una gota d'oli amb què amanir-les.
Que
ara em vingui al cap, em sembla que no resta res més per explicar. Si ho he
escrit, ha estat per deixar constància dels refugis que hi havia a Sant Climent
en el temps de la guerra.
També perquè
serveixi d'homenatge als germans Vendrell Benet, de la casa de Cal Bertoldo. I
també al Tomàs Martí Bonet, de la casa
de Cal Bous. Com a totes les persones que van col·laborar en la construcció
dels esmentats refugis.
Plànol aproximat de la forma que tenia el Refugi
del carrer de les Oliveres
Abans
d'acabar, vull mostrar el meu agraïment al Cisco Vendrell Marieges i a la
Dolors Martí Bonet per tota la informació que m'han
facilitat. Sense
ells no hauria estat possible deixar constància pel que fa al tema dels
refugis.
També un agraïment
a totes les persones que m'han facilitat alguna dada que han contribuït a enriquir
i complementar el tema dels refugis. Com també al Josep Bonet Marcè, el qual,
molt amablement i desinteressadament, es va oferir per fer les fotografies.
Res més, això ho he escrit per
deixar constància dels refugis excavats en temps de guerra. També per rendir un
petit homenatge als germans Vendrell Benet de la casa de Cal Bertoldo.
Josep
Vendrell Gelabert, octubre de 2019.