A Sant Climent
hi ha documentada una farga al segle XI, l’any 1068 en una convinença pels
drets cedits, entre el senyor de la baronia, Gombau Mir i el castlà
d’Eramprunyà Raimon Isembert, consta el dret sobre la farga de Sant Climent (fabricam Sancti Clementi “ per tant com pertany al castell i
tal com pertangué als que han posseït el Castell”).
A partir dels
treballs d’investigació dels historiadors Josep Campmany Guillot en el seu
estudi “Sant Climent de Llobregat a l’Edat Mitjana” i en Jordi Moners Sinyol en la seva "Història de Sant Climent", sabem que aquesta farga no
era nova, tot i que no podem conéixer quan de temps feia que funcionava.
Que continuà
produint ens ho ratifica un document de l’any 1143, en que el senyor del
castell cedeix al castlà “la farga de Sant Climent amb
els seus usatges...”, és a dir, amb tots els
drets establerts i consolidats pel costum.
Per delimitar
encara més la localització tenim l’any 1211 l’existència d’una casa situada “in villa Sancti Clementis, ad pontem apud factoriam” que
termenava a cerç amb el carrer “quod tenditur de ecclesiam ad fabricam”.
Es a dir, que
hi havia un pont construït just al costat de la farga de Sant Climent.
La proximitat
del Camí Ral amb el seu trànsit intens, les necessitats d’eines de la pagesia
local per les feines del camp i probablement també la necessitat d’armes i
armadures dels soldats i cavallers de la baronia devien fer indispensable i molt rendible
aquesta industria.
El carbó el
devien treure dels alzinars de la rodalia; per obtenir l’aigua sabem que les rieres
de l’Angle i del Querol s’uneixen i continuen fins ajuntar-se amb la riera de
Les Comes i finalment conflueixen amb la riera de Salom punt a partir del qual
es forma la riera de Sant Climent; i el ferro es devia extreure de les mines d’aquest
metall existents a la baronia, i sobretot a Gavà.
Les tècniques
van evolucionar entre els segles XI y XIII: s'excavaren pous i galeries, els
minerals es pujaven a la superfície en cabassos de cuir amb l'ajut de torns
manuals o de tracció animal i, més tard, de molins d`aigua. Els miners, aïllats
que al principi, formaven comunitats independents; van acabar formant societats
comercials, en les quals participaven nobles, ordres de monjos i mercaders.
Arribats aquest punt, les comarques pirinenques amb
l'especialització metal·lúrgica van anar paral·lelament a les de caràcter
agrícola de la Catalunya costanera del segle XVIII.
L’any 1789
Francisco de Zamora, va recórrer el Principat, possiblement per informar al
Govern de la situació econòmica del país i va completar les seves observacions
trametent a tots els pobles de Catalunya un detalladíssim qüestionari amb 143
preguntes, a diverses autoritats locals,
a Sant Climent contestà Miquel
Molins, pagès, amb l’ajuda del rector.
En les
respostes al qüestionari neguen que hagi mines d’or, plata, coure, ferro, plom
i altre minerals.
La primera referencia directa a mines en San
Clemente de Llobregat la trobem, en el
Diccionari geogràfic, estadístic,
històric d’Espanya i les seues possessions d’Ultramar, publicat per Pasqual
Madoz entre 1846-1850, on es menciona la localitat: “El
terreno es en su mayor parte pedregoso, medianamente fértil, y contiene algun
bosque de pinos, encinas y mata baja, participa de monte y llano, y en él se
encuentra una mina de plomo abandonada, titulada La Casualidad”.
Però parlar de les mines al nostre poble, ja toca en altre capítol...
L’art del ferro
Avui compartim aquest vídeo sobre el funcionament d’una farga catalana.
“Les fargues
eren uns establiments on es produïa ferro i objectes de ferro a partir del
mineral que s’ha extret de la natura.
El mineral de
ferro acostuma a estar en forma d’òxid i a la farga el que es feia, utilitzant
un forn adequat, era fondre aquest mineral junt amb el carbó vegetal tot
injectant aire que feia aconseguir mil graus de temperatura.
El carboni del
carbó reaccionava amb l’oxigen del mineral i quedava el ferro lliure per poder
ser utilitzat. Això mateix ara es fa amb altres tècniques més modernes”.
Avui compartim aquest vídeo sobre el funcionament d’una farga catalana.
