Han estat moltes les vegades, que en el transcurs de la meva vida, he passat per davant de la masia de
Can Colomer de les Valls. Una masia que, com una majoria de gent ja n'està assabentada,
fa un munt d'anys que va ser enderrocada.
Un
dels últims dies que vaig passar per aquell indret, encara em vaig poder delectar
tot observant una part de les parets que havien configurat la cleda de la masia.
De l'ermita dedicada al culte a Sant Francesc, no en queda gran cosa, només quatre
parets rònegues i desproveïdes de teulada.
Per
mera tafaneria, i també per nostàlgia, vaig decidir donar-hi un cop d'ull. Davant
l'evidència que el que resta de paret està immergida en un procés de deteriorament
que no hi ha qui l'aturi, i més aviat d'hora que no pas tard s'ensulsiarà
passant a formar part del munt de runa que ja hi ha, em vaig fer el propòsit que
abans això no s'esdevingués, qualsevol dia m'hi atansaria a fotografiar-ho.
Més o menys al cap d'una setmana, vaig anar-hi
amb el meu fill Sergi, el qual em va ajudar a netejar l'indret alliberant-lo de
brossa, més que res, arínjols i esbarzers.
Pel
que fa a les restes de l'Ermita de Sant Francesc, valga dir que no estaria de
més que una colla de climentons, emprenedors i altruistes, endeguessin un
projecte similar al que es va fer servir per acabar de construir l'Ermita del
Roser. Desconec si Sant Francesc ens ho
agrairia, però del que estic segur, és que la història del nostre poble, a part
de ser un llegat per a futures generacions, sí que ho tindrà en compte.
Poca cosa puc dir que
no hagi dit de l'enyorada masia de Can Colomer de les Valls. Un indret on la
meva família havia conreat un pegat de terra que es trobava enfront de la masia
però a l'altre costat de la riera. Un pegat de terra que ha estat font d'agradables
recordances. Agradables pel fet que,
quan un és petit i resta lliure de maldecaps, almenys dels considerats com a seriosos,
com era el meu cas, anar a la vinya amb la companyia dels pares és cosa que sempre
fa de bon recordar. I no m'oblido del cavall, el qual, en aquella època, també
era com un component més de la família. Una bèstia noble i que prestava una gran
servitud.
Tanmateix, el record
més impactant no forma part dels meus, sinó de la meva estimada mare: la Carmeta
Gelabert Montserrat.
A cal Josep del
Ferrer, casa natal de la meva mare, tenien un petit ramat format per cinc
cabres. Disposar d'una cabra o més d'una, era cosa bastant freqüent en les famílies
d'aquella època. Quan jo era petit feia vida a Cal Silet. Casa on també teníem
una cabra. Un animal que ho considerava fastigós pel fet que a mi no m'agradava
la llet, i el cas és que me la feien beure tant si com no. Un cop bullida i abocada
en una tassa, s'hi formava un tel que surava i a mi em provocava un fàstic
insuportable.
De la meva mare haig
de dir que va néixer l'any 1920. Era la gran de quatre germans: dues noies i
dos nois. Quan el meu avi va morir, la meva mare només tenia catorze anys. En
vida del meu avi, quan una de les cabres volia mascle, la meva mare acompanyava
a la seva, la meva àvia Antònia, fins a la masia de Can Colomer perquè la cabra
s'incorporés, pel termini d'una setmana, al nombrós ramat que tenia en Gil. En
aquella època, el Gil i la Sabrina era el matrimoni que vivia a Can Colomer en
qualitat de masovers.
A partir de la mort
del meu avi, quan una de les cabres havia de viatjar fins a Can Colomer, llavors
la meva àvia Antònia posava un collar a la cabra, la lligava amb una corda, i
la lliurava a la seva filla gran amb l'encàrrec de dur-la fins a Can Colomer. Al
cap d'una setmana tocava tornar a anar a la masia a recuperar la cabra. Entre
anar i tornar, la nena havia de fer un bon trajecte.
Pensar que aquella nena havia de ser la
meva futura mare, m'ha entendrit i m'ha motivat per a escriure aquestes quatre
ratlles.
Aquesta és l'anècdota d'una època ni millor
ni pitjor que l'actual. És evident que abans es vivia molt diferent de com es
viu ara. Tanmateix, no hi ha època en què els humans no hàgim edificat
projectes en què els somnis i les il·lusions no n'hi hagin estat presents. Somnis
alguns reeixits i altres que mai no han arribat a esdevenir realitat.
Febrer del 2020.
Josep Vendrell Gelabert
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada