Hi ha barraques que són quelcom més que una barraca. N'hi ha que, entre les seves pedres, amaguen antics records.
Records i sentiments. I ho dic per pròpia experiència.
M'explicaré! Tinc setanta-un anys i sóc la baula que ha trencat
una cadena de diverses generacions dedicades a treballar la terra. La meva
família menava camps en el termenat de Sant Climent de Llobregat, també a
Viladecans i Sant Boi. Camps dedicats al conreu d'arbres fruiters i hortalisses.
No sé per què, però quan jo era petit, se'm feia desplaent anar als conreus
de la plana, el que anomenàvem anar a marina. I no és que anar a muntanya em
fes saltar d'alegria, però sí que hi anava més resignat. Tot i que només hi
anava ocasionalment. Sobretot en temps de vacances escolars, una època en què el
pare preferia que l'acompanyés al tros en lloc de restar al poble fent el
rondaller pels carrers. A la casa pairal, a Cal Silet, només hi romania l'àvia
i la germana del pare que era dona de salut delicada. Els dies feiners la mare pràcticament
no parava mai per casa. Ella s'encarregava d'anar a Barcelona a vendre els productes
del conreu. I ho feia al Mercat del Ninot (en aquell temps anomenat el Mercado del Porvenir).
Actualment, el fet de recordar les meves infantívoles anades a muntanya tot
acompanyant al pare, m'ha ajudat a localitzar unes quantes barraques. També —i
ho dic amb satisfacció— m'ha servit per retrocedir fins al temps de la infantesa.
Un retrocés impactant, com si de cop i volta hagués rejovenit una seixantena d'anys.
En el moment que em vaig aficionar a la localització de construccions de
Pedra Seca, a la nit, quan em ficava al llit i abans d'adormir-me, feia una
passejada mental per les muntanyes de Sant Climent. En l'escenari de la meva ment
em veia acompanyat pel pare. Tot i que com he dit, hi anava perquè ell m'ho
manava i no per pròpia iniciativa. Jo hauria preferit restar al poble jugant amb
els amics. Un cop al tros, l'ajudava a fer petites feines, com podia ser
afeixar els branquillons dels arbres que ell esporgava, arrencar herba, i amb
un caveguet escatir l'herba que nèxia entre les maduixeres. En altres ocasions també
l'acompanyava a buscar bolets o a collir
herbes remeieres que després la mare s'encarregava de vendre a la Fira de Sant
Ponç, o al Mercat del Ram que se celebrava pels volts de Setmana Santa. Per transportar
les herbes remeieres, hi solíem anar amb el cavall amb les sàrries sobre
l'esquena i transitant per camins morralers. Quan es tractava de traginar voluminosos
feixos de llorer, llavors hi ansàvem amb el cavall enganxat al carro.
Tota aquesta sèrie de records, actualment, m'ha ajudat, i molt, a localitzar
barraques sense haver de fer passos en va. I dic localitzar pel fet que abans es
feien ben visibles per estar ubicades en conreus que feien bo de veure, no com ara
que els antics conreus han esdevingut un atapeït bosc i les barraques resten amagades
enmig de la brossa.
El cas és que fa poc vaig fer el pensament d'anar a cercar una barraca que recordava
perfectament el lloc on estava ubicada. Una barraca que de petit em tenia fascinat.
Quan la veia, la meva fantasia s'enfilava pels núvols. Jo imaginava que es tractava
d'una construcció prehistòria. Cosa que li atorgava un encant i un misteri
especial.
Aquell dia, després d'acompanyar un dels meus nets a escola, vaig agafar el
bastó, la motxilla i el podall i vaig encaminar-me cap a la barraca que tenia
ficada al cap. Una barraca que no era gaire lluny d'una vinya que havia conreat
el meu pare. Quan vaig arribar a l'alçada de la vinya, per fer drecera, em vaig
enfilar per la vinya que havia menat l'oncle Magí (l'oncle Magí era el marit de
la germana de l'àvia). Passant per la vinya de l'oncle encara vaig tenir el plaer
de poder contemplar el fantàstic dipòsit, folrat de pedra seca, que en altre
temps havia servit per emmagatzemar aigua.
Dipòsit de la vinya de l'oncle Magí
Un cop arribat al serral, en un indret anomenat les Saleres de Baix, vaig davallar
una cinquantena de metres costa avall amb el convenciment que ben aviat
trobaria la barraca. Però no va ser així. Els matolls, esbarzers i arínjols havien
teixit una xarxa que semblava impossible travessar. Com una mena de laberint on
un podia perdre l'orientació respecte a l'objectiu de recerca.
Permeteu que faci un aclariment sobre quin va ser l'origen del nom de Les
Saleres. En l'indret del qual parlo, i a prop de la riera de Salom, antigament hi
havia dues formidables masies: Can Mas de les Valls i Can Colomer de les Valls.
Els masovers d'ambdues masies, a part de dedicar-se a l'agricultura, també es
dedicaven al pasturatge essent propietaris d'un nombrós remat de cabres i
ovelles. A les Saleres de Dalt, un serral que està situat paral·lel al mar, el masover
de Can Colomer, pel consum del seu ramat, hi escampava sal damunt les lloses de
llicorella que tant abunden en aquell indret. El mateix feia el masover de Can
Mas però en un serral perpendicular al mar i situat per sota les Saleres de
Dalt, d'aquí li ve el nom de les Saleres de Baix. En ambdós indrets hi ha dues boniques
barraques de Pedra Seca (Codi Wikipedra 18.859 i 18.860).
Barraca
de les Saleres de Dalt
Barraca
de les Saleres de Baix
Com he dit, quan vaig arribar al punt s'acabava la vinya de l'oncle Magí,
vaig tenir la sensació que el paratge havia estat canviat. Que ja no era el mateix
que jo havia conegut anys enrere. Pel cap baix feia uns quinze anys que no m'hi
havia acostat. Temps més que suficient perquè la vegetació creixés ufanosa i
canviés la fesomia del paisatge. No obstant em vaig endinsar en l'espessor i
vaig començar a buscar la barraca traçant recorreguts d'anada i tornada i amb
una llargada aproximada d'uns cent cinquanta metres. Cada vegada que canviava
el sentit del recorregut, llavors davallava uns quatre o cinc metres per sota
del que havia fet anteriorment. El cas és que vaig passar una bona part del
matí buscant la barraca sense trobar-la per enlloc. El desànim es va apoderar de
mi fins a fer-me pensar que la memòria m'havia traït.
Per recuperar l'ànim i descansar una mica, em vaig atansar fins a un tossal
on tocava un sol esplèndid i des d'on, aixecant la mirada per damunt altres serralades,
es podia contemplar la blavor de la mar mediterrània. Vaig menjar un remujot de
nous i vaig fer un trago d'aigua. Quan em va semblar que ja havia descansat
prou estona, vaig enfilar el camí de tornada a casa. Tanmateix, mentre feia
camí i mirant de cua d'ull, quan vaig passar per l'indret on abans havia estat cercant
la barraca, vaig veure una teula a peu d'un marge. Una teula gruixuda i d'un
pes considerable. Això va fer que m'enfilés al marge i dirigís els meus passos
en direcció nord. Al cap de poca estona la fortuna em va fer un obsequi. Al meu
davant va aparèixer la desitjada barraca. Això sí, coberta d'arínjols i esbarzers
com si la protegissin de no sé què, potser dels embats del temps o dels vàndals
enderrocadors de barraques.
Amb renovada energia, vaig agafar el podall i vaig començar a desembossar-la
fins a deixar-la ben visible. Tot seguit me la vaig mirar i el record del meu
pare se'm va fer present. Havien estat moltes les vegades que ell i jo havien
passat per aquell indret. Meravellosos dies impregnats de nostàlgia i bons records.
Meravellosa barraca de forma singular on cada pedra era la lletra d'un abecedari
on es podia llegir l'esforç, les
alegries, els patiments i les esperances de les generacions que m'han precedit,
a les quals, molt haig d'agrair. En aquell moment em va semblar que estava assaborint
les espurnes d'un passat força temps deixat enrere. Vaig marxar cap a casa més alegre
que un gínjol.
Quan faig excursionisme de recerca, trobi o no trobi una construcció de
Pedra Seca, mai no marxo decebut. El fet de poder visitar unes muntanyes pròdigues
en marges, alguns de singular bellesa, és cosa que sempre m'omple d'eufòria i optimisme.
Com tampoc, quan estic a la muntanya, mai m'envaeix la sensació d'estar sol. Per
a mi, la pau i la soledat de la muntanya és la més relaxant i sincera de les
companyies. Metafòricament puc dir que mai torno del bosc amb les mans buides.
Josep Vendrell Gelabert
