UNA MICA D'HISTÒRIA SOBRE EL
NOM DE LA BARRACA
Aquesta és una barraca
de la qual jo ja en coneixia la seva existència però feia un munt d'anys que no
m'havia acostat per aquell indret. Tot i així, va ser dificultós poder-la
localitzar. Un cop la vaig trobar, el primer que vaig fer va ser alliberar-la
de la brossa que dificultava l'accés i impedia veure'n l'entrada. Valga dir que
és una barraca bastant singular, ja que no es tracta d'una construcció clàssica,
sinó d'una cavitat excavada en una roca de llicorella. Un treball artesà en el
qual es devien emprar moltes hores de feina picant la roca amb l'eina apropiada
i posteriorment retirant la runa.
De tornada a casa,
vaig passar pel conreu del Joan Bonet, el qual és tan bona persona com bon
pagès, li vaig preguntar si sabia qui era el propietari del terreny on hi havia
la barraca. Em va dir que no, però sí que, en vida del seu pare i del seu avi, recordava
haver-los sentit dir que era el tros de la Sara.
La setmana entrant
hi vaig tornar per fer una neteja forestal més rigorosa i restaurar uns marges
enderrocats. Llavors va ser quan vaig trobar, a mà esquerra de l'entrada de la
barraca, una bassa que, interiorment, està folrada amb un marge de pedra seca.
Una bassa que havia servit per emmagatzemar aigua. Un testimonií més dels mètodes
que feia servir la gent per regar els seus petits conreus.
A la llera de la
riera del Querol —actualment un autèntic entramat d'arínjols i esbarzers—,
encara es poden veure, damunt dels trams on hi ha roca de llicorella, les
empremtes que van deixar els carros en
forma de roderes. I és que, antigament, la riera era el camí per on s'accedia a
les vinyes del Mixerris. De fet, el camí començava a la sortida del poble, al revolt
que hi ha abans d'arribar a Cal Bonhome, i s'enfilava per la riera fins a arribar
al començament de la vinya del Joan Bonet. Allí es dividia en dos, un tram que
s'enfilava pel coster de la serralada del Querol i un altre que continuava
riera amunt direcció al Mixerris.
El
Joan Bonet, tot i que jo ja en sabia alguna cosa, em va acabar d'il·lustrar pel
que fa a l'origen del nom de la Foradada. Es veu que l'aigua que davallava pel
torrent arribava a la riera pel mateix torrent, i a més a més, també havia
obert un forat per on s'escolaba bona part de l'aigua, circumstància que havia propiciat la creació d'una mena de
pont natural. Un pont prou gros i resistent per poder transitar-hi pel damunt.
Una matinada en què l'avi del Joan va anar a la vinya, va quedar astorat en
comprovar que el pont s'havia ensulsiat i només en restava el turó que avui coneixem
pel nom de la Foradada.
El cas és que,
passats uns dies, vaig preguntar al Cisco Vendrell, una de les persones de més
edat del poble, cosa que fa que ell sàpiga moltes coses esdevingudes en una època
molt llunyana, si sabia més coses relacionades amb l'hort de la Sara. Em va dir
que la Sara era una senyora que havia viscut a Sant Climent, concretament a la
casa que fa xamfrà al començament del carrer Sant Climent. Davant per davant de
la casa on viu la meva germana i, on jo, vaig viure la meva infantesa i bona part
de la joventut.
Amb el que va dir
el Cisco, en vaig tenir prou perquè la meva ment s'il·luminés i lligues alguns
caps que mai no havia acabat de lligar. La meva incomprensió residia en el fet
que aquella casa tenia uns trets molt característics i singulars. Uns que delataven
que era una casa, arquitectònicament parlant, que destacava per damunt de la
majoria de la resta de les cases del poble. La casa tenia, i encara té, uns
tocs arquitectònics que donen a entendre que qui, de bell antuvi, l'havia habitada,
devia ser una persona de classe benestant. El Cisco desconeixia els cognoms de
la senyora Sara, tanmateix em va aconsellar que anés a parlar amb la Dolors Martí,
que potser ella em podria facilitar molta més informació pel fet d'haver compartit
veïnatge amb la senyora Sara.
Vaig anar a entrevistar-me amb la Dolors —una senyora molt amable i de memòria tan clara com l'aigua d'un rierol d'alta muntanya—, la qual em va explicar que una parenta seva, la Manuela Tomàs Colomer, havia estat emparentada amb la senyora Sara. Un altre parent havia estat el Rosendo, un home que vivia a Sant Boi. Fent petar amigablement la xerrada, la Dolors em va explicar una part de les seves vivències en temps de la senyora Sara. Em va dir que havia estat una dona il·lustrada i de tarannà molt amable, que el seu ofici havia estat el de mestra d'escola, però que mai no va exercir en l'escola de Sant Climent. Que la casa on vivia la senyora Sara, era una casa que havia desvetllat l'admiració dels veïns. Que la senyora Sara s'havia mantingut fadrina i vivia sola.
També que, en el moment que es va jubilar, i acostumada com estava a tractar amb la mainada, per la qual tenia molt bona mà a l'hora de tractar-los, cosa que havia provocat que l'empatia fos mútua, alguns dies una bona colla de nens i nenes s'atansaven fins a casa de la senyora Sara, i asseguts al terra del menjador, i si era temps d'estiu asseguts davant la porta que donava al carrer, la senyora Sara els llegia contes i rondalles. Aquella mena de lectura que tant agrada a la canalla. Almenys a la canalla d'aquella època, la qual, afortunadament, no va disposar de televisors, telèfons mòbils altres andròmines similars.
Passats uns anys,
la senyora Sara va començar a mostrar símptomes d'inestabilitat emocional i mental.
Fins i tot un dia es va intentar suïcidar. I si no ho va aconseguir, va ser perquè,
en el moment que es disposava a fer-ho, casualment, la Dolors i una amiga seva,
es van presentar a casa de la Sara i la van trobar amb un ganivet a la mà i
inclinada davant d'una palangana amb la intenció de degollar-se, o bé tallar-se
les venes del canell. La presència de les noies va fer que desistís.
Quan la Dolors ho
va explicar a casa seva, la família es va reunir per parlar de la inestabilitat
de la senyora Sara considerant que era, a part de poc caritatiu, una temeritat
que aquella dona visqués sola. La família de la Manuela, pel fet que compartien
veïnatge amb la senyora Sara, va dir que ells s'encarregarien de tenir-ne cura
fent que es traslladés a viure a casa seva, talment fos un membre més de la
família. Però l'altre parent, el Rosendo, va dir que no calia, que ja se n'encarregaria
ell de cuidar-la. El cas, segons va explicar la Dolors, va ser que la senyora
Sara només va dormir dues nits a Cal Rosendo, ja que al tercer dia la van
ingressar al sanatori de Sant Boi. Lloc on, segons va dir la Dolors, havia estat
molt ben atesa, ja que no va compartir estança amb els malalts mentals comuns,
sinó que va rebre una atenció personalitzada amb habitació pròpia. El cas és
que quan va morir la senyora Sara, en el testament, nomenava al Rosendo hereu universal
de tots els seus béns.
En cert punt de la
conversa amb la Dolors, s'hi va afegir la Teresa Roig, la qual va confirmar algunes
coses que m'havia explicat la Dolors, ja que la Teresa també havia estat una de
les nenes que també havia anat a casa la senyora Sara a escoltar les lectures de
contes i rondalles.
Al
cap d'uns dies, la gent que s'encarrega de gestionar l'Arbre Genealògic de Sant
Climent, em va informar que el nom
complet de la senyora Sara era: Sara Pagès i Colomer, cosina d'en Joan Pagès
Cortès, l'avi de la Cristina, el Juan Antonio, la Montserrat i el Santiago de
Can Cases. Persones que vivien a Barcelona i amb les quals els de la meva
generació havíem compartit època quan ells venien a passar l'estiu a la torre
de Can Cases.
Els Cases han estat terratinents amb
moltes propietats al termenat de Sant Climent. Altres dades van ser que la mare
de la Sara Pagès Tomàs era germana del Climent Tomàs, casat amb la Maria del
Carme Colomer. La seva filla, la Manuela, era neboda de la Sara. Germà de la Manuela,
entre d'altres, també ho era el Joan Tomàs Colomer, pare del Climent Tomàs
Martí. Un oncle meu pel fet d'haver-se casat amb la Teresa Vendrell Marieges,
una de les germanes del meu pare.
Al cap d'un temps
d'haver rebut l'herència, el Rosendo es va vendre la casa del carrer Sant Climent.
La va comprar el matrimoni que compartia veïnatge: el Robert i l'Hermínia.
Un divendres que vaig
anar al Casal de Cultura perquè hi havia una xerrada sobre l'Exili República un
cop acabada la Guerra Civil Espanyola, a unes senyores que seien darrere meu,
els vaig preguntar si sabien quelcom d'un tal
Rosendo, un santboià que havia estat nebot de la senyora Sara Pagès.
Llavors, la Paquita Palós, em va dir que el primer cognom del Rosendo era Mestres,
però en desconeixia el segon. Que el Rosendo havia contret núpcies amb la Carmeta
Palós, una ascendent seva i resident a la casa de Cal Moret.
Això, als companys
encarregats de gestionar l'Arbre Genealògic de Sant Climent, els va permetre
estirar d'un fil que va aportar noves dades. El nom sencer del Rosendo era: Rosendo
Mestres Alaball. I que la seva mare havia estat la Cristina Alaball Tomàs,
cosina de la Sara Pagès i Tomàs.
De la barraca de
l'Hort de la Sara, el que m'ha proporcionat més satisfacció, és haver pogut
desenterrar una part de la història de la senyora Sara. Una part que, fins ara,
havia romàs enterrada a la dimensió de l'oblit.
Si el que jo he
escrit serveix de petit homenatge a la senyora Sara, dono per ben feta la feina
que he fet. Una feina que m'ha permès saber quelcom més d'una senyora que, pel
que m'han explicat, i amb la seva amabilitat i bon cor, es mereix ser recordada
i figurar en la llista de les dones, moltes d'elles oblidades, que han contribuït
a omplir les pàgines de la història del nostre poble.
Nota:
aquesta barraca de moment no és visitable a causa que l'accés és impracticable
per estar envaït de matolls i esbarzers que dificulten el pas. Més endavant
tenim previst obrir un camí per a poder-hi accedir.
Felicitats Josep per aquest article i pel treball de recerca que has realitzat.
ResponElimina