LA FARGA DE SANT CLIMENT. LA FARGA CATALANA.

A Sant Climent hi ha documentada una farga al segle XI, l’any 1068 en una convinença pels drets cedits, entre el senyor de la baronia, Gombau Mir i el castlà d’Eramprunyà Raimon Isembert, consta el dret sobre la farga de Sant Climent (fabricam Sancti Clementi “ per tant com pertany al castell i tal com pertangué als que han posseït el Castell”).

A partir dels treballs d’investigació dels historiadors Josep Campmany Guillot en el seu estudi “Sant Climent de Llobregat a l’Edat Mitjana” i en Jordi Moners Sinyol en la seva "Història de Sant Climent", sabem que aquesta farga no era nova, tot i que no podem conéixer quan de temps feia que funcionava.

Que continuà produint ens ho ratifica un document de l’any 1143, en que el senyor del castell cedeix al castlà “la farga de Sant Climent amb els seus usatges...”, és a dir, amb tots els drets establerts i consolidats pel costum.

Per delimitar encara més la localització tenim l’any 1211 l’existència d’una casa situada “in villa Sancti Clementis, ad pontem apud factoriam” que termenava a cerç amb el carrer “quod tenditur de ecclesiam ad fabricam”.

Es a dir, que hi havia un pont construït just al costat de la farga de Sant Climent.

La proximitat del Camí Ral amb el seu trànsit intens, les necessitats d’eines de la pagesia local per les feines del camp i probablement també la necessitat d’armes i armadures dels soldats i cavallers de la baronia  devien fer indispensable i molt rendible aquesta industria.

El carbó el devien treure dels alzinars de la rodalia; per obtenir l’aigua sabem que les rieres de l’Angle i del Querol s’uneixen i continuen fins ajuntar-se amb la riera de Les Comes i finalment conflueixen amb la riera de Salom punt a partir del qual es forma la riera de Sant Climent; i el ferro es devia extreure de les mines d’aquest metall existents a la baronia, i sobretot a Gavà.

Les tècniques van evolucionar entre els segles XI y XIII: s'excavaren pous i galeries, els minerals es pujaven a la superfície en cabassos de cuir amb l'ajut de torns manuals o de tracció animal i, més tard, de molins d`aigua. Els miners, aïllats que al principi, formaven comunitats independents; van acabar formant societats comercials, en les quals participaven nobles, ordres de monjos i mercaders.

Arribats aquest punt, les comarques pirinenques amb l'especialització metal·lúrgica van anar paral·lelament a les de caràcter agrícola de la Catalunya costanera del segle XVIII.

L’any 1789 Francisco de Zamora, va recórrer el Principat, possiblement per informar al Govern de la situació econòmica del país i va completar les seves observacions trametent a tots els pobles de Catalunya un detalladíssim qüestionari amb 143 preguntes, a diverses autoritats locals,  a Sant Climent contestà  Miquel Molins, pagès, amb l’ajuda del rector.

En les respostes al qüestionari neguen que hagi mines d’or, plata, coure, ferro, plom i altre minerals.

La  primera referencia directa a mines en San Clemente de Llobregat la  trobem, en el  Diccionari geogràfic, estadístic, històric d’Espanya i les seues possessions d’Ultramar, publicat per Pasqual Madoz entre 1846-1850, on es menciona la localitat: “El terreno es en su mayor parte pedregoso, medianamente fértil, y contiene algun bosque de pinos, encinas y mata baja, participa de monte y llano, y en él se encuentra una mina de plomo abandonada, titulada La Casualidad”.

Però parlar de les mines al nostre poble,  ja toca en altre capítol...

 L’art del ferro

“Les fargues eren uns establiments on es produïa ferro i objectes de ferro a partir del mineral que s’ha extret de la natura.

El mineral de ferro acostuma a estar en forma d’òxid i a la farga el que es feia, utilitzant un forn adequat, era fondre aquest mineral junt amb el carbó vegetal tot injectant aire que feia aconseguir mil graus de temperatura.

El carboni del carbó reaccionava amb l’oxigen del mineral i quedava el ferro lliure per poder ser utilitzat. Això mateix ara es fa amb altres tècniques més modernes”.

   
Avui  compartim aquest vídeo sobre el funcionament d’una farga catalana.